Aquí teniu el discurs que llegiran els alumnes de batxillerat a l’acte de lliurament d’orles de l’escola Les Heures. És lleig dir-ho, però com que ja se’ns han escapat prou dosis de nyonyeria, ara agafo el maó de la realitat i us l’estampo a la cara: aquest parlament no representa a les dues classes de segon, sinó al Chufo i a mi, perquè el que és la resta de companys, ni se l’han mirat.

La nostra ha estat una generació curiosa: som espectadors, absolutament passius. Vam veure en viu i en directe l’esfondrament de les Torres Bessones i hem arribat a l’extrem de què la televisió ens mostra el que volem veure i no pas el que hi ha. En general, estem acostumats a que tot passi sense ni tant sols intervenir-hi: preferim que ens facin la feina a fer-la nosaltres. I avui estem aquí per intentar encabir amb calçador aquesta generació al món adult.

Per alguns, el recorregut en aquest camí comença a 1r d’ESO, per altres, encara més enllà: al 1r de primària al Sant Jaume, tot i que aquestes lleves ja han anat escollint diferents vies. Altres, s’han afegit al nostre trajecte i aquest ha esdevingut també seu.

Hem tingut l’honor de compartir el nostre recorregut amb tot tipus de gent: belleses locals i nacionals, esportistes quasi d’elit, escriptors fracassats en xarxa, gent que vetlla per les tradicions de la seva terra, gent que s’implica a fons amb els seus ídols, gent que lluita per canviar la societat on els ha tocat viure, gent que compagina la responsabilitat d’una feina amb el luxe d’estudiar, gent que dedica el seu temps a estar millor amb ells mateixos i gent, simplement gent, que ja és molt! I durant aquest camí han succeït moltes coses: des de la salvatgeria dels primers anys… a la salvatgeria dels últims. També hem descobert moltes coses, tant lícites com il·lícites, que cadascú es faci càrrec del seu…

Però, tot i així, el temps ha obrat un miracle que semblava impossible: els que érem innegablement nens i nenes, ara aspirem a ser homes i dones. De moment, no ho hem aconseguit, i la cosa no pinta bé: crisis econòmiques, de valors i educatives, però optimisme no ens en falta. Com tampoc els en falta als nostres guies, els pares i els professors, que, any rere any, palegen fills i alumnes cap al món real, on els valors de la nostra generació encara no han arribat i on començarem a guanyar-nos-ho tot per mèrits propis. I tot i que revel·lar a algú les dificultats a les que haurà d’enfrontar-se en un principi no sembla que hagi de ser motiu d’agraïment, per nosaltres ho és.

Per resumir tot el que ens queda per dir, ja que sembla ser que la nit serà llarga, permeteu-nos citar el mestre Machado, “Todo pasa y todo queda, pero lo nuestro es pasar”, passar, sigui com sigui… En qualsevol cas, recordeu “ Caminante no hay camino, se hace camino al andar”.

Esperem que aquests camins que de moment no existeixen, ens retrobin algun dia.

Bona nit i a reveure!

I un cop llegir això, no queda sinó la juerga padre…

Tags: Vida i misèria // 1 Comment »

Avui he acabat les classes. He fet el darrer examen, hem anat a dinar a un xinès i he passat una tarda de relax total. El primer cafetonet amb gel de la temporada, un parell d’encàrrecs d’alt secret i demà, la cerimònia de lliurament d’orles, que, en la seva vessant eroticofestiva esdevindrà la vàlvula d’escapament a aquestes setmanes de pressió.
Davant meu tinc un paisatge relativament tranquil, suposo que ho aprovaré tot. L’únic dubte raonable és mates, que si l’aprovo, serà pels pèls. Però tot i així, he d’anar a una suficiència segur: química, per a apujar nota.
He acabat fins al cul de les ciències. L’única que es salva es biologia. En fi, però segueixo pensant que les lletres són massa inútils per a dedicar-m’hi professionalment, així que davant meu tinc un futur tant incert com quan vaig començar el batxillerat. Visca la pepa!

En qualsevol cas, tinc davant meu una setmana força relaxada fins al dia 26, en que comencen les classes per a les PAU. Dimarts hi ha la suficiència de química, així que després ja tot estarà ben tranquil. Demà deixaré preparat el discurs que llegiré a la cerimònia per a que es pengi automàticament a les 19:30 (hora del blog, que inexplicablement, és diferent a l’hora de la resta dels mortals) i dissabte ja parlaré de com ha anat la festassa.

La loreloka ens dedica el putolog. Algú m’hi reconeix?

Tags: Vida i misèria // Add Comment »

Maig desgrana, mandrós, els seus dies solejats. La vida transcorre tranquiŀla i endormiscada pel temps suau. Les avingudes van plenes de cotxes sense masses problemes, les places, plenes d’avis i els coŀlegis, d’alumnes que s’examinen.
Al maig acaben els estudis els alumnes de batxillerat, la via més comuna d’accés a la universitat. Així doncs qualsevol institut o centre de secundària on s’imparteixin aquests estudis, estarà posseït per l’aura d’un tràfec considerable.
En un centre qualsevol, una aula de batxillerat qualsevol. Els pupitres separats en tres fileres i els alumnes mostrant els seus clatells al sostre. Alguns escriuen frenètics, amb les mans palpitant per l’esforç, d’altres rosseguen i xuclen el bolígraf, cercant el sèrum del coneixement que no van obtenir a les classes, alguns es miren el paper, preguntant-se si no s’hauran pas equivocat d’aula.
El temps passa, metòdic i constant, i quan l’agulla implacable i inqüestionable del rellotge de la professora arriba a en punt, ordena recollir els exàmens, estiguin com estiguin.
Murmuris d’alleujament, decepció o totes dues coses s’estenen per la classe. Molts alumnes s’estiren, cansats, d’altres ja repassen amb la ment ficada en el següent examen, el darrer del curs, que tindrà lloc després de l’esbarjo. Un examen i dos anys de feina a l’esquena a canvi de la possibilitat d’anar a la universitat. Una eufòria sostinguda domina als que han sabut treballar i una angoixa desplaent als que no. Però cap a la part central de l’aula, ni molt enrere ni molt endavant, ni molt cap a la dreta, ni molt cap a l’esquerra, un alumne, ni brillant ni inepte, però tampoc mediocre, repassa una relació d’exàmens i qualificacions que té anotada a l’agenda. Física 6,5. Química 4. Història 5. Castellà 7,25. Filosofia 9. Biologia 6,3. Anglès 5,1. L’examen que acaben de fer és de llengua catalana. No en sap la nota, lògicament, però no creu que sigui dolenta. El temari era fàcil i ell no ha deixat d’esforçar-se en cap moment. Però el darrer examen, el de matemàtiques, el preocupa. Ha aprovat les mates un trimestre si i un no i així doncs el tercer serà decisiu. Ha de treure una nota prou alta perquè la mitja li estalvii el tràngol d’una recuperació. Però no s’hi vol enfrontar. Sempre li han fet por les matemàtiques. Diluïdes en assignatures com física o química (que no li quedaria suspesa, o això esperava), cap problema, però soles i a pèl….
La gent treu entrepans. Alguns es quedaran a classe, d’altres aniran a emplenar els seus estomacs de llaminadures i cafeïna i d’altres, al pati o al carrer, a prendre el sol. Però ell es dirigeix cap a la planta baixa i es posa a la cua de la secretaria.
-Hola noi, què vols? -li pregunta la secretària quan li arriba el torn, cinc minuts després.
-Vull esborrar-me de batxillerat.
La secretària se’l mira. Parpelleja i deixa a mig endreçar un plec d’impresos.
-Em penso que no t’he entès bé.
-M’ha entès perfectament, esborri’m de batxillerat, desmatriculi’m, o com es digui; no vull recollir notes ni fer el darrer examen -recita el noi, com si s’ho hagués aprés de memòria.
-Però… a veure. Si avui és el teu últim dia de classe, no?
-M’és igual. Què no em pot esborrar o què?
-I tant que puc, però és que per l’estona que et queda, acaba-ho tot, home… No és ni un dia sencer. Unes dues hores i…
-Són tres hores.
-Què són tres hores? -pregunta la dona, veient que el seu interlocutor és un os dur de rossegar.
-Un examen que no vull fer. No li trobava sentit a tot plegat i tampoc li trobo ara. Esborri’m.
-Suposo que entendràs que una cosa així s’hauria de consultar amb el cap d’estudis… I que, bé…
-Però tant li costa entendre que em vull esborrar per decisió pròpia? Faci-ho i quedem tant amics.
-Et queden tres hores de classe… és que no… no té sentit! -la secretària començava a desesperar-se. L’impediment burocràtic, l’estratègia que feia renunciar a tots aquells a qui l’aplicava, no dona amb aquell alumne, precisament el primer que realment li demana una absurditat.
-Això dic jo, que no té sentit! Esborri’m ara mateix, siusplau!

El to de la conversa havia anat pujant i en advertir que el bidell els dirigia una mirada reprovadora, els dos es calmen. És la secretària, a qui les ulleres comencen a relliscar nas avall degut a l’exitació, qui reprèn la conversa, amb una entonació més convincent i mesurada:
-Mira noi, t’he de dir que no. Serà la teva voluntat, però tens possibilitats de treure’t el batxillerat i pel temps que et queda és estúpid renunciar. M’hi nego.
-Doncs molt bé, jo també m’hi nego.

Sobre el taulell de secretaria, que queda a l’alçada dels colzes, hi ha un bolígraf lligat amb un fil elàstic, per a signar documents i anotar dades. El noi l’agafa i amb la mateixa determinació que llueix a la seva mirada se’l clava al coll, en plena caròtida.

“Que cabró”, pensa la secretària. “S’ha sortit amb la seva!”

Tags: Relats // 3 Comments »

Els 4 amics duien mesos jugant a Berzèlia. S’havien acostumat ràpid al sistema de joc, a les normes i al terreny de joc, i pràcticament s’havien fos amb els seus personatges. Mireia encarnava Naumisa, una assassina dels barris baixos de Slythendor; en Marc portava Yorn, un guerrer imponent a qui, a còpia de combats ficticis, ara resultava impossible guanyar; i finalment, Antoni interpretava Thandaloth, el germanastre del guerrer, un dels mags emèrits de l’Acadèmia de màgia de Slythendor. Marc i Antoni havien volgut basar els seus dos personatges en Caramon i Raistlin Majere, els bessons de la mítica saga Dragonlance, imprescindible per a qualsevol amant de la fantasia medieval i això es podia apreciar en la interpretació que en feien. El personatge de Naumisa en canvi era força més difícil de definir i acotar.

Potser pel vincle entre personatge i jugador que proposava el joc, la Mireia va acabar enutjant-se tant. Ella sempre havia estat una noia tranquil·la i poques coses la inquietaven tant, i menys un joc. Però ella, com els seus dos companys de partida, s’havia arribat a canviar el pseudònim que feia anar per connectar-se a internet pel nom del personatge. A més, duia setmanes jugant amb Naumisa, guanyant experiència i millorant-la a poc a poc. Després de tant temps, el seu personatge havia esdevingut pràcticament seu, com una amiga de l’ànima. L’únic error que, per fi, admetria haver comès era el fet d’haver invertit els punts d’experiència (la bonificació que els donava el narrador per aconseguir els seus objectius) només en la seva velocitat i no en la resistència, que tenia un valor irrisori. Així doncs, Naumisa era intocable. Però un cop tocada, ja era pell. Just el que li havia passat amb la Criatura de l’Innombrable a la qual s’havia enfrontat.

-Hòstia, Joan! És el primer cop en totes les teves partides que t’ho demano… –deia Mireia.
-Mira, les coses tenen una fi… i jo no vull avorrir aquest joc si jo no em puc divertir. Saps com es diverteix un narrador… –responia en Joan, tallant, però tractant de mantenir la calma.
-Matant gent… Però, Joan, el que la Mireia et diu no és això… és que ni tan sols l’Antoni i jo entenem què merdes ha passat –ficava cullerada en Marc.
-Collons, doncs és molt senzill –agafa la fulla de personatge de Naumisa, on hi han anotades les seves característiques i hi assenyala un nombre- això, això que veieu aquí és una resistència de merda. Un sol toc i kaput… i parlem d’una de les cuques més fortes del joc, no és precisament una papallona el que t’ha tombat, maca… ja no sabia que merdes ficar-vos perquè patíssiu una mica des que sou superpodersosos.
-Mira, si cal avui deixem la partida per avui, però pensa-hi, no em pots fer això, Joan –semblava que la Mireia anava ara a la defensiva.
-No. He vacil·lat força a l’hora de complicar la vida als vostres personatges, però em temo que ha arribat l’hora i no desfaré el que he fet. Els retrocessos en el temps, en una història o ressuscitar morts i coses d’aquestes em foten mania. Mai m’han agradat, és injust.

L’Antoni, molt introvertit, s’havia aixecat de la cadira i s’havia dirigit a la finestra de la saleta on jugaven. Des d’allí es podia veure la urbanització on vivia. Era un sol carrer pujant per la carena d’un turonet, tot fent esses i als cantons del qual hi havia xalets de maó cara-vista i finestres verdes.

-Em sembla que marxaré una estoneta a ventilar-me. Duem moltes hores aquí dins. Us deixo sols, no em trenqueu res. Espero que hàgiu solucionat els vostres problemes quan torni.

Tags: Relats // Add Comment »

(I)Creus que pots sotmetre a la resta als teus designis pèrfids, a la teva Idea de Tu, als insondables designis del teu ego. Però ara i aquí ha arribat el moment de dir-te prou. Que ets una mala puta i que la vida no és soluciona venent una imatge de jo sóc així. Fins i tot les males putes tenen el dret que no se les compari amb tu, escòria indigna! El teu enteniment no va més enllà de tot el que t’afecta i festeja amb una empatia testimonial i esquizofrènica, desviada, pervertida, ensutjada per la teva personalitat odiosa, neuròtica i hitleriana. Mai seràs capaç d’entendre que, per una simple qüestió d’ordenament lògic, una sola persona (si és que encara puc dir això de tu) no pot fer-ne anar de corcoll a vint-i-cinc.

(II)Grapats d’immundícia s’enteranyinen al pèl púbics que no et dona la gana depilar-te i que creus que no resta atractiu al cau infecte on encara esperes amorrar-hi algun que altre desprevingut. I t’és igual. Com t’és igual la merda que et surt per la boca. De vegades es diria que el teu aparell digestiu funciona a la inversa. Però no, resulta que una orca de Mordor es neteja més sovint que tu i que a sobre, té més vergonya a l’hora d’ensenyar la seva carn mòrbida i la seva pell nafrada.

(III)I és que la orca de Mordor també és més senyora i més ben parlada que tu. Perquè la merda de la teva boca no és només física, és psíquica. Destiŀles i exprimeixes el teu cervell tumefacte per a obtenir insults, crits i xerrics amb els que imposar la teva opinió, que beneficii o perjudiqui als demés serà sempre la correcta. I sentir-se orgullosa de treure merda per la boca, com no sigui per la possibilitat que et disseccionin sense anestèsia, és un orgull imbècil, com tota tu. Els creadors de Gagula, Circe, Doña Perfecta i tantes dones de llengua viperina i moral pustulenca pensaven en tu quan estàs de bon humor.

(IV o IIII)T’arribo a odiar tant que t’escanyaria amb els teus propis budells, sempre i quan aquests no m’escanyessin a mi, com serps pitó (i perquè no, putó, ja que són teus); et fotria una bengala per l’anus a veure si rebentes tota amb la de metà radioactiu que hi deu haver allí dins, en aquella cavitat caòtica i infernal, a la que Hades, Lucifer i Kali s’han negat a entrar; et clavaria una destral al cony, unint els tres forats per on desitjaries respirar, menjar, olorar i sentir-hi. Que més et donarà, cagar, pixar i follar pels de dalt?

Quan adquireixes un cert compromís en quelcom, les circumstàncies et demanen de tant en quan explosions d’aquestes. I que bé et quedes! La imatge que acompanya l’entrada l’he manllevat d’una entrada d’en Roger, de temàtica similar. Ni que l’haguessin fet a mida, tu!

Tags: Deliris // 1 Comment »