Fa uns dies que m’he comprat el llibre de Javier de las Muelas sobre cocteleria. Els destornilladors, els mojitos i els gintònics no són còctels, són glops llargs. Un còctel és la Margarita, el Cosmopolitan.

La cocteleria és la cerimònia del tè occidental. A veure si algú em regala uns utensilis adequats. De moment, el meu potencial ha ideat certes combinacions realment poderoses:

• Crisi dels Míssils: Una mesura de vodka (Smirnoff és així addicte al règim), una altra de rom (Bacardí no, que és pro-americà) i un cop de coca-cola. Calent i sense gel, produeix el mateix efecte que hagues produït una mala gestió del cèlebre conflicte nuclear.
• WTF: Sigles de What the fuck (que és l’exclamació que pronunciaria algú en prendre-s’ho) i dels ingredients d’aquest beuratge cridat a fer-se cèlebre: Whisky Dyc, Tequila d’aquell del barretet de plàstic i Frangelico. ABSOLUTAMENT FASTIGÓS.
• Catalunya lliure: si la Coca-cola amb rom esdevé el Cubalibre i amb la chicha, el Perulibre… No hi ha cap impediment perquè barrejant coca-cola i aromes de montserrat a parts iguals no ens quedi una puta basura que defensarà la nostra pàtria per aquestes barres de déu…

He creat l’anticocteleria: l’art de torturar mitjançant les begudes alcohòliques. Ja em sabreu perdonar que no pengi fotos. Era això o el ministeri de Sanitat em tancava el blog.

Classificat a: Humor, Oci, Vida i misèria // 1 comentari »

Diumenge vaig recollir les coses del pis i entregar les claus, posant fi al que podriem anomenar Aventura de la meva falsa emancipació Primera part.

Aquest que ha acabat ha estat un curs infestat de canvis. No només ha estat marxar de casa, sinó que ha estat començar estudiar una cosa que m’agrada i a la que molt plausiblement em podria dedicar, trobar un nou sentit a la farra, una esfera social totalment nova a la meva vida i una ciutat com Barcelona i les seves rodalies per descobrir. El dimecres 17 o l’endemà creia que m’acomiadava del campus. Hi he hagut de tornar, primer amb la intenció de passar-hi la revetlla de Sant Joan i després amb l’obligació de recuperar mitja assignatura. Així que es pot dir que ha estat un comiat a terminis i tampoc gaire sentit. Al cap i a al fi, a finals de setembre repdrendré la vida lectiva. Que no estamos tan mal…

Em sap greu acomiadar-me de molta gent, passar-hi temps allunyat. I no necessàriament de la gent amb qui més afinitats he mostrat al llarg del curs, sinó de gent amb la que he compartit, simplement un parell de bones converses, acudits, cerveses, etc.

Sentiré recança per les coses que potser es perden el curs vinent, però no en sento pas per les que sé de ben segur que m’esperaran. Dinars a la cívica, ping-pong, gespa, festes o uns mascles molt mascles… Potser és bo no enyorar-se. Potser les millors coses són aquelles que mai has d’enyorar perquè mai et faltaran.

Classificat a: Vida i misèria // 2 comentaris »

Més Zeitgeist

Conclusions essencials de la nova entrega:

1. El treball assalariat és una nova forma d’esclavisme… d’esclavisme voluntari (la tríada funesta: deute, inflació i interès).
2. Els interessos econòmics estan darrere de les caigudes de molts governs. Ecuador, Panamà, Iran, Iraq, i ho van intentar a Venezuela… [¿HONDURES?]
3. Qui governa realment el món són les empreses, que fins i tot transfereixen gent al govern. Corporatocràcia. Un dogma: maximitzar el benefici.
4. Al-Qaeda no existeix.
5. La darrera finalitat d’un sistema polític és autopreservar-se.
6. La indústria és antiètica de per si.
7. La tecnologia i la energia ens podrien permetre a tots viure sense treballar. Que impedeix, doncs que això sigui així? Els diners.
8. La competència és enemiga del bé comú.
9. Un món millor pot sorgir dels recursos que ja tenim. Centrem-nos en CONSTRUIR i no en DESTRUIR: armes de creació massiva. Tot està per fer i tot és possible, que deia aquell.

No tinc perquè donar jo les raons. Són totes al vídeo. I són afirmacions afermades per les raons, així que no diré res més.

Estic a punt d’embarcar-me en un nou projecte (de moment això és una anècdota i ja en parlaré més endavant si no acaba com Projecte Artopia el rosari de l’aurora) i la persona que m’ho ha proposat m’ha dit que li feia especial il·lusió comptar amb la col·laboració dels autors de l’HollowFausto Cannibal perquè ens tenia per gent incapaç de creure en res tret de nosaltres mateixos. Jo puc creure en Zeitgeist i en moltes coses. Se va a habé…

En qualsevol cas m’hauré de mirar això del Moviment Zeitgeist…

Classificat a: Audio & Visual, Política, Societat // Afegeix un comentari »

In memoriam.

I parlarem del que feia Michael Jackson amb una cançó del mateix títol (Cançó, no pas Michael Jackson), d’en Marc Parrot.

Superficial fins a ratllar el massoquisme. Sospitós de pedofília. Excentricitat malaltissa. Aïllament delirant. I tot i així, per molts, quasi un déu; un déu d’aquesta nostra post-modernitat.

Per cert que també avui hem començat a preparar les colònies, on un dels elements inherents sempre és la música. Si diu o no alguna cosa… En fi, millor no barrejar Michael Jackson amb unes colònies infantils…

Jo començaria a acollonir-me bastant quan soni Thriller…

Classificat a: Música // 1 comentari »

Segons el darrer capítol de la cinquena temporada de House MD (sèrie que cada cop tira més a allò tant David Lynch de et pensaves que era veritat? doncs no!), l’hemisferi dret és el que pren decisions irracionals o emocionals i el que ens dona la intuïció.

No m’agrada tirar-me flors ni autoanalitzar-me fins aquest punt, ja que sens dubte són símptoma de narcissisme, però sempre he pensat que tinc un cervell més de dretes que d’esquerres. Les meves associacions d’idees no són pas gaire convencionals i, tot i que idolatro el mètode i el pensament científic (durant uns dos anys he estat pensant en fer medicina, què vols fer-hi), el meu procedir és caòtic i desordenat.

A la facilitat per tenir idees s’hi suma el repte de l’art condicionat. És pretenciós anomenar art la pròpia producció, però més val que m’expliqui. Aquest petit-gran do que tinc no serveix de res (posant-nos publicitaris citarem Pirelli que deia allò de La poténcia sin control no sirve de nada) si no treballa sota unes premises. És molt fàcil compondre la simfonia que et surti de la punta del… nas. També es molt fàcil pintar un quadre del no res. Però crec que el que realment té més de tècnica i de mèrit objectiu (això no vol dir que les accions anteriors no tinguin una altra mena de mèrit) trobar un punt de vista poc convencional sobre un problema.

I és que no crec que la creativitat s’hagi d’aplicar essencialment en la publicitat. Però és un dels gremis que més en fa bandera i en el qual m’agradaria dedicar-m’hi professionalment (de fet, actualment està molt malament vendre un valor tan eteri i poc entrenable com la creativitat en un altre sector professional). Veient, però com al meu profe no li acaben de semblar bé les coses que proposo (com ara el Polo… el pack de treballs on anava inclós ha obtingut un 6,5 de puntuació global) resulta que, objectivament no se’m dóna tant bé. És clar que això de l’objectivitat és una cosa del cervell esquerre… i jo ja he dit que era del dret…

Classificat a: Inconsciència, Publicitat i RRPP // Afegeix un comentari »