Els jocs de rol tenen la desgràcia de que la majoria de gent els coneix per culpa de quatre fills de puta, com a jocs de matar gent. Un dels culpables d’això en sería en Javier Rosado, que va matar un home a Madrid al 94 per a poder descriure millor un assasinat al seu joc de rol. La millora de la narració va ser l’excusa en aquest cas, però hi ha gent que mata per homenatjar el seu personatge (els pitjors, els que creuen que el seu personatge es quelcom perfecte i digne d’admiració quan no es només un reflex del jugaor que el porta), com el pirat que matava gent amb els mètodes del videojoc Manhunt.
Doncs tot grup d’amics que té per costum jugar a jocs de rol, tard o d’hora acaba tenint la oportunitat de mesclar ficció amb realitat. A mi i als meus veïns se’ns ha presentat la ocasió aquesta tarda, quan jugant a l’aventura de La ciudad del vicio (creada per un de nosaltres amb normes dubtoses i que no m’agradava, tot i que avui he pogut adaptar el meu personatge al paper i evitar que li segueixin destrossant els tatuatges) ens hem ficat al que es el noste bloc de pisos a la vida real. Hem matat un parell de veïns que ens queien malament, vist a la versió del joc del nostre màster fornicant, tirat per les escales a dos policies, ocupat un pis…
Es una diversió que a molts els semblarà fastigosa, però qui no somia en poder-se desfogar amb tota mena de detalls? Tant bon punt ha acabat la partida hem aparcat les idees que ens rondaven pel que fa al joc, separant perfectament ficció de realitat. Es difícil que entre nosaltres hi hagi un pirat, però sempre alleuja comprovar que no.
Fins la propera!

Tags: Blogs antics, Seŀlecció de posts DdE //