D’on venim? I ON CONY ANEM? (retocat)
Últimament només penso en el sentit de la vida, en perquè fem el que fem. La vida no es més que un fenòmen químic sense explicació demostrada de moment (potser si li troben un origen, també en sabrem el sentit).
Aqui, però, es on la espècie humana ha creat un concepte que la mare natura no esperava: la societat, i aquesta n’ha creat d’inimaginables. Tot plegat es una trista excusa que només fa mal a la natura en si i que vol amagar que la nostra vida (parlo dels cinc regnes d’essers vius, des de la cèl.lula més petita fins a la balena blava) es un cicle desprès d’un altre, que tot plegat no es més que un curs inútil per arribar a un punt i alli començar una altra cursa, com Phileas Fogg a la mítica novel.la de Verne.
Sembla que això no sigui així però, no hi ha millor exemple que una vida qualsevol, com la meva…
Vaig aprovar primària. També el primer cicle de secundària. Ara estic en el segon. Desprès a Batxillerat. Desprès a la Universitat. Despres a treballar. Jubilar-me… Potser serà llavors quan podré fer el que realmen vulgui, però potser serà llavors quan el meu cos ja no ho aguantarà…
El fet que tinguem tants problemes psicològics es justament per que em creat il.lusions antinaturals, que ens oprimeixen i tothom en el més profund del seu èsser només desitja fugir, fer el que vulgui, sense dependre de res ni ningú… sense crits ni plors… sense obligacions…
