Qui diria que les espines d’una rosa es claven fins tant endins que arriben a les venes?

I a les venes comencen a anar cap al cor, amb cada batec. Cada batec es un dolor insofrible.

Cada batec un càstic per creure’m amb la supèrbia de viure allà on ni els arcàngels viuen.

Cada batec un càstig per creure’m amb el dret de defensar allò que no es meu, pel simple fet que ho aprecio.

Cada batec un pas més cap al salt a l’abisme. Un abisme sense fi, del qual cada vegada serà més difícil sortir.

Cada batec, m’ajuda a creu que sóc viu. Visc per tu, succubi.

Tags: Blogs antics, Seŀlecció de posts QdA //