Catalanofobia
El nou projecte d’estatut català ha generat una polèmica estúpida. Es un estatut. No es el passaport cap a la llibertat i cap al progrès d’avançar sense el llastre mesetari penjat dels collons!
M’agradaria poder afirmar que els nacionalismes no haurien d’existir, però ha estat Catalunya la pàtria que m’ha vist nèixer i que m’ha criat, el català ha estat la llengua que he sentit a casa des de petit (tot i que gran part de la meva família té arrels andaluses) i quan vaig descobrir que Catalunya havia estat, pràcticament des del Compromís de Casp (al 1412, eminències, ja en fa 593 anys, d’això, si no m’equivoco!), putejada per Espanya, per pura enveja, vaig decidir que jo m’estimaría el meu país.
Ara, l’estat que va entrar a la revolució indústrial (segles més tard que els estats capdavanters dels quals vol formar part en l’actualitat) a cavall de Catalunya (i gràcies a Catalunya també) i que se n’està nodrint com un paràsit, vol negar-li al país que l’ha tirat endavant sense queixar-se una minúscula part del que es mereix.
He sentit bestieses de tota mena. Jo també ser dir bestieses. Vull escoltar justificacions.
Visca Catalunya (i un estatut que, espero, sigui, el correcte)!
El tinent Horatio Caine no té errors. Es eficaç, discret, guapot i segur de si mateix.
