I’d rather be lucky than good…

Avui desprès de molt temps manifestant el meu fervent desig de veure l’última d’en Woody Allen, m’he acostat amb dos amics a l’Espai Funàtic de Lleida per a veure en una de les seves mini sales una pel.lícula firmada per Woody Allen que té pocs trets distintius d’aquest senyor menut i nerviòs que feia comèdies a Nova York.
Està bé que Allen trenqui amb la seva tònica habitual de trames disfressades amb banalitats que volen passar per la vista de l’espectador amb molta humiltat, amb l’humor de vegades un pèl massa àcid per l’ambient senzill de la pel.lícula. El fet d’experimentar amb un nou gènere renova la imatge d’Allen, el fa deixar de ser un personatge identificat amb el que podría ser la seva pròpia corrent cinematogràfica. Allen s’aventura al drama amb pinzellades de tragèdia (molts titllen Matchpoint de tragèdia) i si bé no es una gran pel.lícula, ja que no estem davant davant d’un home de grans pel.lícules, no n’hi ha per sortir decebut de la sala.
El guiò es un trencaclosques on tot encaixa, sense que res sobri a la cinta, amb uns diàlegs acurats i propis de l’ambient neoburgès en el que transcorre Matchpoint. A més, Rhys-Meiers i Johansson, el duo protagonista (per entendre’ns, els culpables de la tragèdia que se’ns explica) fan uns papers força bons, sobretot cap al desenllaç de la trama, on se’n surten dels reptes interpretatius ordits per Woody Allen amb molt realisme.
Matchpoint no pixava alt, però ha deixat clar que tot i que l’humorista novaiorquès no està acostumat (o no l’associem amb) els drames burgesos, també ha sabut teixir una història, no tant senzilla i humil com les seves comèdies habituals, però si més o menys banal, en la que tothom es espectador i pot apreciar la pel.lícula com una història i no com el que li passa al personatge que ens cau bé (el tret indispensable, al meu parer, d’una pel.lícula made in Woody Allen).
La pel.lícula, tot i aixi té unes escenes de suspens forçades i una escena (quan en Chris somia amb la Nola i la seva veina) que no encaixa amb l’estil que duu Allen al llarg de la pel.lícula i que a mi personalment, no m’ha agradat gens ni mica. Tot plegat deu de ser qüestió de la poca costum d’Allen pel que fa al gènere dramàtic.
A vegades, tot s’ha de dir, resulta lenta, senzillament per que arribem a preveure la història d’alguna manera (es un drama, que voleu?) i algunes figures es repeteixen massa (jo he acabat fins als pebrots de les proves per a papers teatrals de la Nola, del diàleg de nena que juga a ser madura de la Chloe, dels sogres passats d’amables…).
Però bé, si teniu cinc euros i sou a prop d’un cinema, estaràn ben invertits .

Tags: Blogs antics, Seŀlecció de posts DdE //