L’art d’insultar, enrabiar-se i destrossar
Estimats i estimades fills d’una mare amb dues autopistes entre les cames,
Avui escopeixo contra vostra fastigosa personalitat per a deixar-vos clar que sou la merda més grossa que ha vist el mòn des de la pesta bubònica i el SIDA. Recordeu a un corb moribund, desplomat i esprimatxat però que encara té rancúnia suficient per treure’m els ulls amb el pic… Mirant-me mesquinament per saber quan clavar-me-la, quan estigui desprevingut, pel senzill fet de donar-me pel cul a mi i a la gent que ens ho currem, o quan hi pogueu sortir guanyant o creieu sortir-ne guanyant.
Per que quan treballes per tu en nom del bé comú es pitjor que treballar per tu a la declarada; embrutes la causa mentre enalteixes la bandera del teu ego i del suposat esforç que fas, dedicant-nos el teu temps que ningú vol, excepte el teu sofà, on estàs tirat tarda rere tarda per que ningú vol fer RES amb tu. Esdevens més que despreciable.
Em fas mania… per cagar-me a la teva boca, que no per això faría més pudor, per eyacular a les teves orelles, que no estarien més brutes per això i per pixar-me en tota la teva fastigosa persona, que creu en la seva raò suprema i en que els demés hi som per servir-lo precisament a ell, genèticament inferior a nosaltres ja que li manquen la meitat dels cromosomes útils…
Que t’atropelli un tràiler de 16 rodes… i un TGV… i que et destrossin les hèlices del Queen Mary II… I QUE ET SODOMITZI EN ROCCO SIEGFREDI…
Deù meu… proveu de fer això més sovint… es terapèutic. Dedicat a en Ger… no va dirigit a ell, però bé ha inspirat aquest modest text. Que ningú es dongui per aludit, gràcies.
Per posar un exemple i tornar al punt de partida d’aquest post: tenia dret el diari danès a publicar (no parlo de l’autor del dibuix, el que cadascú faci en l’àmbit privat es cosa seva) un Mahoma amb una bomba al turbant (per cert, de poc gust artístic, al meu humil parer)? La resposta es si. Desconec el context en que fou publicada la caricatura per primer cop, així que es probable que m’equivoqui en la següent afirmació, però segurament el Jyllands-Posten carregava (amb no gaire destressa, tot sigui dit) contra la facció integrista de l’Islam. El Jyllands-Posten podia publicar les caricatures per riure’s de l’integrisme islàmic. Que hi respongui una massa enfurida que res vol saber de justificacions escaients, només es pot respondre amb una cosa: ¡Quien se pica ajos come! 