La poesia es quelcom subjectiu. Això tothom ho té clar. Doncs llavors per què s’ensenya i es avaluable com a part d’assignatures instrumentals al segon cicle d’ESO i al Batxillerat (quan es s’estudia literatura de debò)?

Les meves interpretacions del més senzill poema divergeixen abismalment de les de la meva professora de llengua castellana, situació que m’ha inspirat aquest post. Evidentment, la meva cultura literària es escassa (sempre va bé arrosegar-se sense orgull per inflar-se a la mínima de canvi) i no puc reconèixer certs recursos literàris i/o encriptacions metafòriques per simple falta de pràctica, però jo entenc una composició lírica com un tot: si com a mínim hem entès que el poeta estava trist o endevinem, ni que sigui parcialment, les sensacions que atravessàven el seu cos en el moment d’escriure-la, hem triomfat com la xocolata amb xurros.

La meva tesi irrefutable (als meus ulls, es clar xD) es que la poesía es sentiment i la rima, les paraules, la mètrica, els recursos diversos, constitueixen la canonada que ens ho porta (igual que també podríem blasmar els nostres sentiments en un quadre abstracte o en un solo de guitarra), que si que es important, però no tant com l’impagable bé que canalitza: les sensacions i sentiments que permeten al poeta evadir-se dels seus problemes. Això la majòria de la gent ho pot entendre (i els que no ho entenen, el que els passa es que no volen obrir-se a la lírica), però quan intentem compendre el sentit d’una poesia, la cosa es complica, perquè el poeta (alerta! o poetessa, que m’he deixat de citar-ho en la resta de mencions del substantiu masculí) pot explicar qualsevol cosa en la poesia i de qualsevol manera, enrevesant-ho més que els postsimbolistes… Però el sentit només el sap el poeta i es l’única persona, que encara que no s’hagi tret ni la ESO es l’única persona capaç d’interpretar el seu propi art a la perfecció. Aviam si aquest post de La cosa pública us ajuda a entendre’m…

Així doncs, no hi ha cap manera objectiva d’avaluar l’aptitud (potser sería millor parlar de receptivitat?) de l’alumne per la lírica, almenys pel que fa a interpretació conceptual de la poesía. Bé, si que hi és… sería l’aptitud d’obrir-nos i exprimir els nostres sentiments, deixar-los rajar, amb subtilesa o sense cap mena de control, sobre una fulla de paper o contra un teclat; o, evidentment, deixar que les gotes de sentiments vesades per algú altre caiguin dins nostre. Jo això ho avualaría convidant a un café (o a una truita de marihuana, tot depen de l’avaluat, es clar) a un alumne i sostenint-hi una llarga tertúlia literària… així que per compartir diletàncies amb gent que a pesar de la seva innata capacitat (cogito, ergo sum?) de compendre els sentiments de la poesia, es nega a fer-ho, val més seguir refent a l’estil do it yourself les poesies de Ruben Darío… quanta humillació un retorn al blog espectacular (ja sé que a tu no t’ho sembla, tros de paràsit que en comptes d’estar fent coses millors estàs llegint això), per a què? Per a tornar on he començat.

Que finiquiteu de gust aquesta setmaneta abans de les vacances commemoratives de l’agonia del primer hippie comunista conegut!

Tags: Diàlegs interns per (V)ΘZ
No Comments »

Se m’han escapat multitud de títols nominats als Oscar: Brokeback Mountain, Good night and good luck i d’altres que potser no m’han sabut tant greu o que no estaven nominades. Però la butxaca d’un adolescent no està per anar al cinema cada cap de setmana, o així s’excusen els meus amics xD.

El cas es que dissabte vaig anar a veure Crash, Colisión, Topada, com li volgueu dir. L’oscaritzada amb la distinció de millor pel.lícula no decepciona i menys als que com a mi, ens apasionen les històries paral.leles i/o creuades. I es que es precisament en aquest aspecte en que Crash esdevé (i permet-me, lector sensible que parafraseji a Ali-G) del bo el millor i del millor, el superior. Pulp Fiction era un conjunt de rectes secants que es tallaven entre si de formes més que curioses; Traffic vindría a ser un exemple del mateix però amb un estil més fred i racional, però Crash es incomparable: eleva l’art d’encreuar vides i històries a l’enèsima potència. Un espiral de molts braços, que desorienta quan comença a formar-se fins que al clímax, tots els braços coincideixen al centre, describint un últim gir sublim, impecable, subtil i perfectament factible. M’agradaria trobar la pel.lícula que es capaç de batre a Crash combinant històries o millor no… ho posaría perdut de saliva i altres fluids més compromesos de nombrar.

A part de tot plegat, el xoc d’interpretacions magnífiques que s’hi produeix deixa l’espectador inmòvil al seient. Cap actor acapara massa temps de la cinta, així que sembla que tots optin per fer-ho el millor que poden en els seus minuts de glòria. Hi han diferències abismals però fins i tot Brendan Fraser o Ludacris fan interpretacions mitjanament competents, no desentonen. Però em fa l’efecte que desprès del temps que Paul Haggis ha estat contenint el seu potencial com a director, aquest es deu d’haver treballat els consells que calia a donar a cada actor en cada moment. Però bé, gallifante també en aquest aspecte.
M’ha agradat el símil amb la velocitat dels cotxes i el ritme de vida i com això acaba generant l’idea de gent que es creua (la descripció retòrica de la pel.lícula parla de topar), constituint així l’estuctura de la pel.lícula; el continent. El que fa d’aquesta estructura quelcom complex es el contingut: el racisme. Un tema fotut de tocar i més un un pais heterogàmic i retrògrad a la vegada com es els Iunaited Esteits of Amewrica. Crash té un puntet de cinema polític força ben aconseguit: toca una part important de les òptiques existents sobre el racisme, tant dels que hi estàn a favor com dels que hi estàn en contra o de personatges que com el fiscal del districte, en Rick (Brendan Fraser), usen el tema per a profit personal. També, un punt especialment treballat es que els personatges racistes acaben moderant la seva postura en major o menor mesura, sense acabar resultant fastigosament progre, deixant-nos clar que sense racisme ens entenem millor. Crash no es antiracista, es completament neutral i la seva neutralitat fa que veguem que el racisme es una opció antinatural, il.lògica.
I bé… també, plans colpidors, entenedors per a forces escenes i que eviten el cert convencionalisme dels actes impactants (la dona d’en Rick, la Jean, caient per les escales, en Farhad disparant a a la filla d’en Daniel), es nota la mà experta d’en Haggis en el montatge…

En fi, la cosa es que l’aneu a veure mentre pogueu o la llogueu quan estigui disponible, però sobretot no us la baixeu, les pel.lícules de la seva talla no s’ho mereixen ;P!

Tags: Cinema per (V)ΘZ
No Comments »

M’he trobat això a cal pianista del bordell:

Todo cineasta, todo comunicador, sabe que esa reacción es sagrada. Queda muy bien despreciar el cine comercial, pero nadie puede negar que el público es soberano. El drama, el teatro, el cine… Son la máxima expresión de la democracia. Se convoca al pueblo para conmoverle, divertirle, hacerle estremecer…

Jamás para provocarle un bostezo. Si el público se aburre, se larga.

El pianista venia dient que el cinema culte aborreix i defensa que Torrente 3 s’hauria d’haver endut el Goya a la millor pel.lícula (sorprenent, si, però us en passo l’enllaç permanent i opineu vosaltres mateixos). Em pensava que no era difícil fer cinema bo (m’es indiferent que sigui culte o no) i no aborrir l’espectador, però es veu que a Espanya hi ha aquest problema… (però tampoc miro cinema espanyol, per la senzilla raò que hi ha una millor oferta extrangera)

Tags: Cites per (V)ΘZ
No Comments »

Diria que es el primer cop que actualitzo un blog des d’un lloc que no sigui Lleida ciutat. Em trobo a Cerler, concretament al preciòs apart-hotel que la cadena HG té en aquest bonic (si bé a causa de l’especulació immobliliaria) poblet del Pirineu aragonès.

He vingut amb els meus tiets, amb la intenció principal de fer surf de neu, ja que vaig deixar interrompuda la meva pràctica d’esports d’hivern fa tot just dos anys (amb la fi de la setmana blanca). Vam arribar divendres per la nit junt amb una nevada de cal dèu. Avui tot el dia ha estat ennuvolat i amb prou feines hem vist el Sol entre dos quarts de tres i dos quarts de quatre de la tarda, just abans de tancar les pistes.

Tot plegat no m’està resultant gaire productiu a part d’augmentar les meves relacions i tracte amb la mainada rebel (de fet això es una trobada d’un cercle social reduit de determinada escola lleidatana…) i d’haver-me acabat ja dos dels tres llibres que em vaig endur… la qual cosa vol dir que s’aproxima una crítica del sisé llibre de Harry Potter i que aviat desapareixeràn dos títols de la llista.

Tornaré a Lleida demà per la tarda, amb el temps just de retocar el treball del llibre de Romeo i Julieta, així que espero que el vent i la neu em deixin pujar a pistes demà a veure si aconsegueixo desenvolupar la meva habilitat innata sobre una taula d’snowboard (de la que per cert, avui n’he arrencat un vis xD).

Tags: Vida i misèria per (V)ΘZ
No Comments »

Un gueto es un espai d’ambient viciat, d’olor de resclosit, endogàmic, automarginat… que desafortunadament cada cop abunda més a les ciutats catalanes. No tinc res en contra de la immigració. Es més, mentre el país tingui unes taxes demogràfiques que preveguin una inversió progressiva de la piràmide demogràfica (avui en dia, la ESO ha esdevingut un vertader màster de demografía i població, es nota?), hi estic molt a favor. Però els guetos, barris xinesos, per entendre’ns, són quelcom dolent, només per una subjectivitat progresista com es la manca d’integració, que fomenta el poc coneixement de la cultura local, la ignorància, la manca d’iniciatives (talment com estavem al seu país d’origen), que a la llarga acaba desembocant en una activitat delictiva generalitzada.

Doncs el gueto al voltat del qual gira aquest post subversiu no té un barri concret, tot i que en alguns llocs hi és (sobretot a les grans ciutats) i que potser sería millor anomenar-lo lobby. Gueto o lobby, es la bombolla elitista que han creat els homosexuals al seu voltant, farcint-ho tot de glamour, cultura i classe.
La cosa es que he començat a cobar aquest post quan a Vilaweb vaig topar amb això:

Barcelona serà la seu dels EuroGames 2008
Els jocs esportius organitzats per la federació de gais i lesbianes
Barcelona serà la seu dels EuroGames del 2008. La Federació Europea d’Esports per a Gais i Lesbianes (EGLSF) ha escollit la ciutat com a seu dels EuroGames 2008 en l’assemblea anual que s’ha fet avui a Budapest (Hongria). Serà la desena vegada que es fa la competició, i és previst que hi assisteixin uns cinc mil esportistes i prop de trenta mil visitants. Els EuroGames ja s’han fet a ciutats com Paris, Berlín, Hannover, Frankfurt i Utrech.
Eugeni Villalbí, responsable del col·lectiu gai, lèsbic i transsexual de la Generalitat, ha assistit a la reunió de l’EGLSF, on el col·lectiu Panteres Grogues ha defensat la candidatura barcelonina per ser la seu dels jocs del 2008. Els jocs tenen el suport del consistori i de la Generalitat i encara que estiguin pensats per a esportistes homosexuals, hi pot participar qualsevol atleta.

I l’espurna incendiària (no hi havia un antiblog que es deia així? xD) de tot plegat ha estat aquest altre post a Vida i reflexions d’un arqueòleg glamuròs, en que en Roger, fart de que el col.lectiu homosexual sigui la riota dels heterosexuals hi proposa una sana oposició: acudits en contra dels heterosexual. Trobo bé que els homosexuals reivindiquin els drets que tenen i milions de vegades millor que els aconsegueixin, per què son persones, com jo… i com tothom que em cau bé xD. Però de debò es normal autoexaltar-se i aillar-se en aquest grau?

Està bé que hi hagin associacions d’homosexuals, com n’hi ha de cecs (quelcom que en teoria dificulta el dia a dia de l’afectat/-da) o de superdotats (quelcom que ho hauria de facilitar), però d’aqui a fer uns jocs esportius internacionals pensats per a esportistes homosexuals (si bé també hi poden participar esportistes no-homosexuals), penso que s’han passat tres pobles. No ho vull prohibir ni condemnar, però en que es diferència (deixant de banda palmarès, rendiment, efectivitat i tot el relatiu a les victòries, per dir-ho d’alguna manera) un esportista homosexual d’un d’heterosexual? La resposta es aclaparadorament fàcil: EN RES. Necessiten, doncs uns jocs esportius internacionals (que suposaràn grans despesses que pel que sembla acabarà assumint en part la Generalitat) diferents dels ja existents campionats internacionals? La resposta es negativa.

Tot plegat es una resposta, més o menys conscient però no gaire racional del col.lectiu homosexual al sector heterosexual que els ha marginat des de la consolidació del patriarcat com a sistema familiar i jeràrquic a les societats arcaiques (o potser més tard amb la consolidació del cristianisme, però quatre o cinc mil.lenis no m’importen massa ara mateix). El rencor d’una història  contra els homosexuals i el d’una vida amb més o menys (per desgràcia més que menys) burles o ofenses físiques i psicològiques esclata i ho fa amb conductes com aquesta. No es pas dolent, senzillament es una cosa que es veia a venir que passaría, el dolent no es que passi, si no que ha pogut passar.

Segles d’homofòbia han desembocat en una paradoxa (més aviat redundància) majúscula: els rebutjats acaben per rebutjar. Com? Es fiquen a si mateixos en un gueto. Algú recorda el que he dit que passava als guetos?

Tags: Societat per (V)ΘZ
No Comments »