Avui he tingut el plaer d’assistir a tres projeccions de l’Animac 2006 amb la grata companyia de l’Eli. Ja hi vaig anar en una ocasió, a l’Animac, però va ser una sortida escolar i tampoc vaig mostrar gaire interès pel poutpourri incomprensible que desfilava davant els meus inmadurs ulls (ara son més miops i una mica, no gaire, més madurs). Però bé, com que últimament cultivo la meva faceta pedant-pija-tinc molta cultura, quan l’Eli em va propossar d’anar-hi, no vaig dubtar.

L’Animac es la mostra internacional de cinema d’animació de Catalunya, en la que al llarg de 4 dies (en la present edició del 2 al 5 de març) el bo i millor de l’animació internacional i intertemporal es dona cita a la capital de les terres de Ponent. Aquest any, el desé, ja, destaca per la presència d’escoles d’animació d’arreu del món, així com més joies animades del que ja es habitual.

Eguany, una de les retrospectives que prometien més era la que girava al voltant de l’animació surrealista (que consta de quatre projeccions, una cada dia) i la d’avui (5 curts que al final han esdevingut 4, sintetitzada sota el títol global de La Gran Aventura) ha estat indiscutible a la nostra agenda (tot i que tampoc ho duiem gaire planificat). No sabia que m’esperava, però no m’ha acabat de fer el pes, principalment per la narració en francès ràpid i incomprensible (per als que som francoparlants amateurs de crèdit variable, es clar) de Monsieur Tete (però que no requeria un coneixement exhaustiu del francès en molts dels seus acudits i plantejaments, vertaderes perles) o pel surrealisme dut a l’extrem i ritme infumable d’El Circo. Lamentablement, degut a problemes tècnics no hem pogut veure el curt del director txec Jan Svankmajer (una cita del qual sintetitzava la projecció), malgrat que una de les imatges d’aquest curt va ser una de les que em va fer interessar-me per la tercera projecció dins la retrospectiva surrealista. I finalment, lloo el curt Las partes de mi que te aman son seres vacios, de Mercedes Gaspar, una obra que mescla una estètica alegre (originalment havia posat que m’havia recordat als dissenys d’Agatha Ruiz de la Prada), gore, manca d’educació a taula i erotisme. Es díficil trobar raons per a manifestar apreci per quelcom surrealista: senzillament t’agrada i punt.

Desprès de La Gran Aventura, hem vist una pel.lícula txeca de l’any 1958, en versió original subtitulada en un color molt mal triat. El llargmetratge en qüestió s’anomena Vynález Zkázy (L’invent diabòlic) i està basat en una novel.la de Jules Verne (ja vaig dir a la meva professora de literatura que odio aquest bon home). Es una pel.lícula innovadora (al seu temps xD) que destaca per ser la primera en usar un estil que marcaria les generacions de cineastes futures: el mysti-mation. En desconec els tecnicismes, però per entendre’ns es quelcom relacionat amb la combinació d’imatges animades i imatges reals, molt útil quan no es tenien els mitjans tècnics suficients per a crear efectes especials com ara explosions, grans construccions, etc. (i per animar-nos la infància amb pel.lícules com Space Jam). A mi no m’ha agradat gaire pel realisme flipat que destil.len les novel.les de Verne i probablement per que tampoc em son simpàtiques les pel.lícules en blanc i negre.

I desprès de veure una de les pel.lícules més antigues que hauré vist en ma vida, hem sortit a buscar un refrigeri (llaminadures cancerígenes a llarg plaç) i a tornar-hi! Aquest cop, amb una lleugera desconfiança per part meva, ja que el nom de la projecció no està gaire ben triat: Brou 1. Els Brous (el primer projectat el dijous i avui, i el segon projectat el divendres i demà) son sel.leccions del millor de l’animació internacional (sorprèn no trobar-hi anime xD) al llarg de la temporada (en aquest cas el 2005).

L’únic inconvenient (per a mi, es clar) de la projecció ha estat el fort accent i la rapidesa de la narració de At the Quinte Hotel, en que sembla que la narració prengui més força que no pas l’animació en si, ja que les imatges són de gran bellesa però carents de sentit sense un suport narratiu. Degut a la necessitat de narració i la poca adequació d’aquesta pels que no dominem prou l’anglès, es que ens perdem l’impacte visual de les imatges mentre seguim uns subtítols que van increiblement ràpid. Per la resta, Drawing lessons i I turn my face to the forest floor han estat bé, tot i que no m’han agradat gaire, per la estètica desdibuixada que prenen (es curiòs que em desagradi l’única estètica pictòrica que sería capaç de crear). Però tot i així, la banda sonora de I turn my face to the forest floor es sublim, imparable… notes sense sentiment que t’acaricien el cervell mentre mires com ninots abstractes es maten entre ells. I finalment, les perles de la jornada, curts d’animació pels quals val la pena aguantar una pel.lícula en blanc i negre en txec i de l’any 58 (i el que faci falta): The Old Crocodile, Guy101, Clik-Clak i Pro-Ivana duraka (em sembla que traduit del rus com Ivan el beneit), en que molts gèneres humorístics es donen cita en varis suports, des de l’animació convencional (digital i clàssica) a un tribut força curiòs a la imformàtica i internet a Guy101, sens dubte, el millor curt del Brou 1.

Bé… això es tot el que jo he vist de l’Animac 2006, de moment, que encara podria ser que demà hi tornès, que hi dius, Eli? xD

Tags: Cinema, Ullerapastisme i diletància, Vida i misèria //