Un gueto es un espai d’ambient viciat, d’olor de resclosit, endogàmic, automarginat… que desafortunadament cada cop abunda més a les ciutats catalanes. No tinc res en contra de la immigració. Es més, mentre el país tingui unes taxes demogràfiques que preveguin una inversió progressiva de la piràmide demogràfica (avui en dia, la ESO ha esdevingut un vertader màster de demografía i població, es nota?), hi estic molt a favor. Però els guetos, barris xinesos, per entendre’ns, són quelcom dolent, només per una subjectivitat progresista com es la manca d’integració, que fomenta el poc coneixement de la cultura local, la ignorància, la manca d’iniciatives (talment com estavem al seu país d’origen), que a la llarga acaba desembocant en una activitat delictiva generalitzada.

Doncs el gueto al voltat del qual gira aquest post subversiu no té un barri concret, tot i que en alguns llocs hi és (sobretot a les grans ciutats) i que potser sería millor anomenar-lo lobby. Gueto o lobby, es la bombolla elitista que han creat els homosexuals al seu voltant, farcint-ho tot de glamour, cultura i classe.
La cosa es que he començat a cobar aquest post quan a Vilaweb vaig topar amb això:

Barcelona serà la seu dels EuroGames 2008
Els jocs esportius organitzats per la federació de gais i lesbianes
Barcelona serà la seu dels EuroGames del 2008. La Federació Europea d’Esports per a Gais i Lesbianes (EGLSF) ha escollit la ciutat com a seu dels EuroGames 2008 en l’assemblea anual que s’ha fet avui a Budapest (Hongria). Serà la desena vegada que es fa la competició, i és previst que hi assisteixin uns cinc mil esportistes i prop de trenta mil visitants. Els EuroGames ja s’han fet a ciutats com Paris, Berlín, Hannover, Frankfurt i Utrech.
Eugeni Villalbí, responsable del col·lectiu gai, lèsbic i transsexual de la Generalitat, ha assistit a la reunió de l’EGLSF, on el col·lectiu Panteres Grogues ha defensat la candidatura barcelonina per ser la seu dels jocs del 2008. Els jocs tenen el suport del consistori i de la Generalitat i encara que estiguin pensats per a esportistes homosexuals, hi pot participar qualsevol atleta.

I l’espurna incendiària (no hi havia un antiblog que es deia així? xD) de tot plegat ha estat aquest altre post a Vida i reflexions d’un arqueòleg glamuròs, en que en Roger, fart de que el col.lectiu homosexual sigui la riota dels heterosexuals hi proposa una sana oposició: acudits en contra dels heterosexual. Trobo bé que els homosexuals reivindiquin els drets que tenen i milions de vegades millor que els aconsegueixin, per què son persones, com jo… i com tothom que em cau bé xD. Però de debò es normal autoexaltar-se i aillar-se en aquest grau?

Està bé que hi hagin associacions d’homosexuals, com n’hi ha de cecs (quelcom que en teoria dificulta el dia a dia de l’afectat/-da) o de superdotats (quelcom que ho hauria de facilitar), però d’aqui a fer uns jocs esportius internacionals pensats per a esportistes homosexuals (si bé també hi poden participar esportistes no-homosexuals), penso que s’han passat tres pobles. No ho vull prohibir ni condemnar, però en que es diferència (deixant de banda palmarès, rendiment, efectivitat i tot el relatiu a les victòries, per dir-ho d’alguna manera) un esportista homosexual d’un d’heterosexual? La resposta es aclaparadorament fàcil: EN RES. Necessiten, doncs uns jocs esportius internacionals (que suposaràn grans despesses que pel que sembla acabarà assumint en part la Generalitat) diferents dels ja existents campionats internacionals? La resposta es negativa.

Tot plegat es una resposta, més o menys conscient però no gaire racional del col.lectiu homosexual al sector heterosexual que els ha marginat des de la consolidació del patriarcat com a sistema familiar i jeràrquic a les societats arcaiques (o potser més tard amb la consolidació del cristianisme, però quatre o cinc mil.lenis no m’importen massa ara mateix). El rencor d’una història  contra els homosexuals i el d’una vida amb més o menys (per desgràcia més que menys) burles o ofenses físiques i psicològiques esclata i ho fa amb conductes com aquesta. No es pas dolent, senzillament es una cosa que es veia a venir que passaría, el dolent no es que passi, si no que ha pogut passar.

Segles d’homofòbia han desembocat en una paradoxa (més aviat redundància) majúscula: els rebutjats acaben per rebutjar. Com? Es fiquen a si mateixos en un gueto. Algú recorda el que he dit que passava als guetos?

Tags: Societat //