Se m’han escapat multitud de títols nominats als Oscar: Brokeback Mountain, Good night and good luck i d’altres que potser no m’han sabut tant greu o que no estaven nominades. Però la butxaca d’un adolescent no està per anar al cinema cada cap de setmana, o així s’excusen els meus amics xD.

El cas es que dissabte vaig anar a veure Crash, Colisión, Topada, com li volgueu dir. L’oscaritzada amb la distinció de millor pel.lícula no decepciona i menys als que com a mi, ens apasionen les històries paral.leles i/o creuades. I es que es precisament en aquest aspecte en que Crash esdevé (i permet-me, lector sensible que parafraseji a Ali-G) del bo el millor i del millor, el superior. Pulp Fiction era un conjunt de rectes secants que es tallaven entre si de formes més que curioses; Traffic vindría a ser un exemple del mateix però amb un estil més fred i racional, però Crash es incomparable: eleva l’art d’encreuar vides i històries a l’enèsima potència. Un espiral de molts braços, que desorienta quan comença a formar-se fins que al clímax, tots els braços coincideixen al centre, describint un últim gir sublim, impecable, subtil i perfectament factible. M’agradaria trobar la pel.lícula que es capaç de batre a Crash combinant històries o millor no… ho posaría perdut de saliva i altres fluids més compromesos de nombrar.

A part de tot plegat, el xoc d’interpretacions magnífiques que s’hi produeix deixa l’espectador inmòvil al seient. Cap actor acapara massa temps de la cinta, així que sembla que tots optin per fer-ho el millor que poden en els seus minuts de glòria. Hi han diferències abismals però fins i tot Brendan Fraser o Ludacris fan interpretacions mitjanament competents, no desentonen. Però em fa l’efecte que desprès del temps que Paul Haggis ha estat contenint el seu potencial com a director, aquest es deu d’haver treballat els consells que calia a donar a cada actor en cada moment. Però bé, gallifante també en aquest aspecte.
M’ha agradat el símil amb la velocitat dels cotxes i el ritme de vida i com això acaba generant l’idea de gent que es creua (la descripció retòrica de la pel.lícula parla de topar), constituint així l’estuctura de la pel.lícula; el continent. El que fa d’aquesta estructura quelcom complex es el contingut: el racisme. Un tema fotut de tocar i més un un pais heterogàmic i retrògrad a la vegada com es els Iunaited Esteits of Amewrica. Crash té un puntet de cinema polític força ben aconseguit: toca una part important de les òptiques existents sobre el racisme, tant dels que hi estàn a favor com dels que hi estàn en contra o de personatges que com el fiscal del districte, en Rick (Brendan Fraser), usen el tema per a profit personal. També, un punt especialment treballat es que els personatges racistes acaben moderant la seva postura en major o menor mesura, sense acabar resultant fastigosament progre, deixant-nos clar que sense racisme ens entenem millor. Crash no es antiracista, es completament neutral i la seva neutralitat fa que veguem que el racisme es una opció antinatural, il.lògica.
I bé… també, plans colpidors, entenedors per a forces escenes i que eviten el cert convencionalisme dels actes impactants (la dona d’en Rick, la Jean, caient per les escales, en Farhad disparant a a la filla d’en Daniel), es nota la mà experta d’en Haggis en el montatge…

En fi, la cosa es que l’aneu a veure mentre pogueu o la llogueu quan estigui disponible, però sobretot no us la baixeu, les pel.lícules de la seva talla no s’ho mereixen ;P!

Tags: Cinema //