Problemes d’ordre
Diu molt de mi mateix com tenia l’escriptori el dia 11 de febrer a tres quarts de set de la tarda… però tampoc ha canviat gaire ara… No diuen que el primer pas per sol.lucionar els problemes es veure que hi són ;-)?.
Entries Tagged as ''
Cacofonia mòbil
Vivim en la era de la comunicació, però si per les companyies de telecomunicacions fos, aniriem amb tamtams i senyals de fum (amb càmera i bluetooth, això si). Segur que el que ara us explico no li ve a ningú de nou: ineptitud dels comercials, tràmits inútils, línies inoperants i un etcètera que et crucifica amb claus oxidats a cada gestió que duus a terme.
Hola, em dic Moz.
Hola, Moz. Cuéntanos tu problema.
Doncs bé… jo tinc el mateix mòbil des de fa més de 2 anys. Es un Alcatel OT 525 de contracte Movistar Plus 24h, a nom de ma mare, decisió precipitada en el moment de la firma, deguda a que els menors no podem tenir contractes de telefonia mòbil al nostre nom. El meu pare també té un telèfon mòbil, per la feina, amb un contracte al seu nom i des de fa temps que ens plantejàvem si no fora més rentable unificar els contractes per a pagar un mínim de consum inferior. No vam comprovar la nostra teoria enlloc, però es més pràctic tenir-ho tot junt, ja que acumules més punts i només en una sola factura. Així doncs s’ajuntaven dos factors que confluiríen en la fatídica visita de dimecres passat a la botiga Telyco… per una banda, el meu mòvil està fet pols i per l’altra, volíem unificar els dos contractes. I mon pare i jo, innocents de nosaltres ens pensàvem que podríem matar dos ocells d’un tret. I Telefónica ha dit: MERDA.
Bonica paraula, aquesta de MERDA, desfermant la seva contundència sonora en aquest text mitjançant les majúscules, per expressar la sensació que t’envaeix en rendir-te al cap de mitja hora d’infructuosa discussió amb el dependent, la telefonista del 4636, del 609 i un home que se’ns volia colar degut a la urgència de recuperar 10€ en recàrrec que no li havien arribat (força previsible coneixent com les gasten els fills de puta de Telefónica-Movistar).
Entre d’altres coses, resulta que el dependent no podia mirar els punts que tenia jo al meu contracte, que només ho podia fer jo, argumentant que si no, els que tinguessin accès a les bases de dades (treballadors i el client pertinent) podrien fer el que volguessin. Però per mirar els punts acumulats cal restringir l’accès de forma radical? I la carteta que m’envien (li envien a ma mare, però es el meu contracte, al cap i a la fi) cada cert temps amb ofertes de renovació, vol dir que algú està hackejant les bases de dades?
Degut a la imposibilitat que el dependent miri els meus punts Movistar, ho intento mirar amb el 4636, el número del programa de punts. MERDA per SMS, MERDA en trucar. Telefònica 3 Moz & family 0.
Decideixo canviar d’estratègia i atacar per l’altra banda. Unificar els contractes directament. Truco al 609, la línia dels contractes Movistar Plus. 10 minuts de verborrea gravada i d’apretar numerets fins al col.lapse sinàptic per topar amb una dona estressada que només sap oferir-me ofertes en refer un contracte… Hora de tancar de la botiga.
Hem perdut per golejada. No hi ha humillació més flagrant que ésser frustrat per la ineptitud aliena. En paraules carregades d’odi del líder Sutler de V de Vendetta: Morimos aplastados por la avalancha de su ineptitud (o alguna cosa així).
Be baixa, de Vendetta
V de Vendetta podría ser, per fer-nos una idea del seu aspecte i connotació general, una mescla de l’estil cinematogràfic Wachowsky (essencialment Matrix) diluit en l’adaptació d’una novel.la gràfica que no he tingut el plaer de llegir (no m’entusiasmen els còmics… algún dia us ho explico), del mateix nom de la pel.lícula, signada per Alan Moore (guió) i David Lloyd (dibuixos).
Segons he llegit, la pel.lícula canvia alguns trets de la versió original de V de Vendetta, tot i ser desconeixedor de la totalitat d’aquest canvis, estic convençut que es una senzilla i inofensiva adaptació. Es imposible destrossar una bona obra a travès d’una adaptació per barroera que aquesta darrera sigui. No cal lloar el guió, ni els diàlegs força aconseguits per una pel.lícula d’acció, ja que això es mèrit de l’autor literari de l’obra, Alan Moore, qui sens dubte poseeix una imaginació quasi sobrehumana per ser capaç de parir una història, que talment un pop enorme i no sense certa majestuositat, toca totes les fibres posibles, produint l’efecte desitjat. Des de la ràbia i frustració en molts moments de la cinta (represions i similars, no gaire diferents, al cap i a la fi, de les que hi va haver a l’estat espanyol), a la tendresa d’un personatge com en Gordon o l’escena en que l’Evey balla amb en V, passant com no, per aclaparidores escenes visuals, com l’explosió final del film o la marxa dels milers de ciutadans disfressats d’V.
A pesar de ser una història molt bona, la pel.lícula esdevé confusa i barroca en moltes parts. Primer de tot, pel ritme característic de les adaptacions, lent per la considerable llargària de la història a explicar i ràpid per un us excessiu de l’el.lipsi (no apreciable a V de Vendetta, però molt pal.lès en adaptacions de superproducció, com HP IV). També, es confusa en moltes escenes de lluita on es el notable passat matrixero de l’equip directiu et fa gaudir sense saber ben bé a qui estàn matant…
Es curiòs que un actor de cert prestigi com ara l’Hugo Weaving (Agent Smith a Matrix, Elrond a la trilogia del Senyor dels Anells) actui amb l’únic tret distintiu d’una silueta (a l’escena de l’incendi, en el cas que no el doblessin o que no estigui tot plegat generat per ordinador) i una veu, perduda en els doblatges a altres idiomes. Jo si fos actor, per pur egocentrisme, exigiria mostrar algun tret distintiu de la meva manera d’actuar o del meu aspecte… Ja que l’V tant podría estar interpretat com per l’Hugo Weaving com per en Keanu Reeves (l’antagonista de Weaving per excel.lència :-)). També es anecdòtica la disfressa d’en V, tant al còmic, com a la pel.lícula. Va disfressat com en Guy Fawkes, un tipus que va intentar fer petar el parlament britànic amb el rei Jaume I al seu interior. Tot plegat per que aquest havia promulgat alguna mena de llei persecutòria contra els cristians catòlics. La disfressa molt maca, però el personatge, molt mal triat ja que Guy Fawkes buscava defensar una minoria (teoricament pacífica, però al segle XVI ja devia estar tot ple de cucs…) i la causa de l’V es del mateix estil, però, amb un fi filantròpic molt més generalitzat. Fotessa? Jo ho trobo important, respecteu els ateus i els agnòstics, collons xD!
I finalment, una petita alusió a Natalie Portman. Diu molt d’una dona que, sense un dels seus atributs milenaris, una melena ben maca, mantingui tota la seva bellessa. A qui hem de felicitar, a la criatura o a sa mare?
I c’est finni.
Republicacions proclamades
La crème de la crème del progressisme espanyol eyacula brutalment pensant que demà-passat, la celebració del 75è aniversari de la II República espanyola arriba al seu clímax. Aquest període històric, trascendental tot i la seva brevetat, fou conegut per les crisis econòmiques i socials que va haver de suportar amb dignitat inimaginable a l’actualitat, per ser la força reaccionària contra el franquisme i ara ultimament per la idealització a la que es sotmesa per part dels sectors pseudo-esquerrans espanyols (i espanyolistes).
La República fou, per la dreta reaccionària, escòria i càncer de la madre pátria; i per al proletariat i esquerranosos moderats, una millora social admirable. El reportatge del Presència que m’avança la lliçò d’història que m’ha de caure aquest 3r trimestre, parla de convertir als subdits en ciutadans. El cas es que, tot i la tergiversació que la República ha sofert per totes bandes, m’ha agradat que el Presència presenti un punt de vista més o menys neutral sobre la República (el meu llibre d’història no complia aquest requisit i el Presència tampoc l’acostuma a complir).
Bé, a l’estat espanyol, una República democràtica i de caire més aviat progressista es millor (siguem sincers, està de puta mare: expropiació de latifundis per al seu repartiment equitatiu entre petits camperols, sufragi universal a partir dels 23 anys i una sèrie de mesures impensables) que un règim gubernamental sense cap ni peus, com ara (i sense mirar ningú) el feixisme totèmic, però no es el que a mi, un radical entre tants, m’agrada. El dèficit econòmic (ja no parlem del cultural) de Catalunya com a integrant de l’estat espanyol, també va mantenir-se durant aquest període. A més, també s’anava a deixar a Catalunya de banda, talment el govern del senyor Rodríguez Zapatero, però gràcies a que Francesc Macià va proclamar la República Catalana el mateix dia que es proclamava la espanyola, els dirigents republicans espanyols van còrrer a negociar una alternativa (més aviat una rebaixa) amb un president que tenia les coses clares, a pesar d’acabar-se venent igualment. El mateix però a escala reduida ha acabat passant amb l’estatut. El parlament va pixar alt el 30 de septembre i al final, han acabat per mullar-se els pantalons amb les últimes gotes.
Diuen que cal conèixer bé la història per no repetir-la i sembla que les classes polítiques catalanes (per què ja sabem de quin peu calçen les espanyoles) no han tret mai bones qualificacions a història. Ni fa 75 anys ni fa uns mesos, a pesar del progressisme i el talante obert del PSOE i del partit de la seva òrbita governant al 1931, Acción Republicana. Si a Espanya no ens deixen, ja som prou grandets a Catalunya per pendre allò que ens cal. Els Brams ho van plantejar molt bé al seu moment a la cançò Sóc d’un país (dins el disc Tot es posible, de l’any 1999): Mai he cregut que per ser d’un país/fos necessari demanar permís…
Relaxa’t moz, no facis una crida silenciosa a la violència… no… encara no… Creu en foteses que t’alegraran fins que caiguis (o et facin baixar) de l’arbre.
