He fet aquesta aturada forçada al blog per un únic i trist motiu: el WordPress m’ha dut alguns problemes. I jo, quan trobo quelcom que no es del meu gust, tinc la costum d’apartar la mirada. Serveixo per a polític, oi?
Segurament si algú ha intentat cometre l’atreviment de comentar s’haurà trobat amb una pàgina en blanc en clickar el botó. Ho sento, de debó. Tot plegat per un capritx meu amb repercusions a la base de dades, que al seu torn causava que el WordPress no reconegués cap referent mentre algú (tant jo, com qualsevol lector) potinejava per aqui. Però bé, ara està tot solucionat gràcies a l’esforç, dedicació i paciència d’en mai9, cibermecenes d’un servidor.
Bé… suposo que estaría bé que expliqués el que he fet aquest temps, no?
Hey-ho, let’s go! A veure, desprès de la decepció inicial, vaig aconseguir canviar-me el mòbil (i unificar els contractes), gràcies a una dependenta competent, malauradament en perill d’extinció. Ara es un Siemens AX72. Sembla mentida, la de coses que el meu vell mòbil no podia fer. Sabieu que si tecleges un “+” com si teclegessis un número de telèfon (es a dir prement llarg el 0 en mode d’espera) et surt una llista de prefixes de països que afegir al número que marcaràs posteriorment? Senzillament sublim. Els petits detalls fan la felicitat, estimats lectors xD.
Així interessant (no, l’estúpida barbacoa familiar, no!), que més puc explicar? El divendres de la setmana passada (el dia 21) vaig guanyar el meu primer premi literari. Dos llibres (Las Memórias de Idhún i La filla del capità, de Puixkin) per fer còrrer la llagrimeta amb un escrit barroc, tràgic i sentimentalista, que molts espontanis agenollats als meus peus, aclaparats per la magnitud del meu talent, van confesar no haver entès.
El dissabte següent vaig tornar a escandalitzar ma mare amb més roba negra. Vaig afegir dues samarretes de grups de música (una de Mägo de Oz i una altra de Rhapsody, si… algún dia en parlo, sobretot de Rhapsody) al meu vestuari, cada cop més cap al que de debó m’agrada. I com que cap noia va ser prou agossarada ni prou generosa per comprar-me un llibre, ja me’l vaig comprar jo: Amor, rebeldia, libertad y sangre, de Manolillo Chinato, compositor de les lletres d’Extremoduro (o de la seva majoria), un llibre de poesia poc encertada, però colpidora en molts instants. Al cap i a la fí la gran majoria de cops es tracta de poemes que no van ser musicats per Robe Iniesta i els seus o dels que no me’n van agradar les cançons… per alguna cosa sería. I tot plegat en una mateixa botiga: Tipo Lleida. No voldria veure el que hi deu haver a les Tipo de les metròpoli…
També sería injust no agrair al meu professor d’història les hores esmerçades en la lectura estèril d’aquest humil blog i l’efusiva (i del tot inmerescuda) recomanació que n’ha fet a tota la classe. D’això últim en volia fer un petit comentari: el meu blog no es recomanable. Potser es un excès de modèstia però us puc assegurar que té errors de tota mena, tant lingüistics, com referències errònies o ara ja, fins i tot tècnics (sempre n’hi ha hagut d’aquests… algú ha intentat validar l’HTML d’això?). Ho dic jo, que el conec com si l’haguès parit…
Desprès, ahir van començar les XXIV hores de voleibol escolars de Lleida en que el meu equip ha obtingut un inmerescut segon lloc (de quatre equips, tres dels quals formats per nens de primer d’ESO, excepte el nostre, es clar). Ahir era l’entrega de premis a la que no vaig assistir, ja que em trobava fent una bonica travessa pel congost del Segre, a les inmediacions d’Alòs de Balaguer.
Bé… i tornant al dissabte. Vaig anar a l’esplai per que el director de l’esplai volia parlar amb mi i un amic: aquestes colònies començaré a exercir de premonitor! La gent de la meva classe (i de l’escola també) ja hi comença a perdre interès, en l’esplai, essent jo i un amic els únics que hi continuem seriosament. Pedofília, mala consciència per no aportar res de bo a la societat? Qui sap…
Doncs, au, ja ho tenim tot llest per a finiquitar. A cagar a la vía!
Tags: Vida i misèria per (V)ΘZ
No Comments »
