Així estan les coses… per una sèrie de raons he acabat aquí, amb l’aparença íntegra i sólida d’un capgròs, com els que ahir es passejaven pel carrer Major, buits interiorment, però plens del propi alè, revingut, resclossit. L’endogàmia és dolenta. Però si hi ha quelcom encara pitjor és aquell ego frustrat que acaba sol, nomès amb si mateix, una masturbació de proporcions enormes, en tots els plans que abarca la persona. Egogàmia. I en l’egogàmia (que m’acabo de treure de la màniga) com un càncer, la desídia, l’avorriment i el fet de jugar a ser algú se m’han menjat per dins.

Quan tenia aspiracions personals (que no lectives ni professionals) era algú, mai he estat algú gaire admirable, però; era social, sortia, tampoc sovint, és cert, però podia sentir-me orgullós dels pocs i minvats fruits que vaig collir en el terreny social. Una sèrie de factors, principalment relacionats amb el fet de no ser algú gaire (en moments com aquest, potser gens) admirable i no merèixer a segons qui, han col.laborat a dur-me a la desídia, a l’avorriment i per dissimular-ho i reprendre un camí que ha resultat ésser incorrecte, al jugar a ser algú.

En un procés paral.lel a tot això, la bandada de joves trencallossos ha emprès el vol i jo, he quedat retingut per amb unes cadenes que encara no puc trencar. Potser ja les puc trencar, però mai he pogut… així que ja no ho intento ara… I això m’ha dut a la DESÍDIA. Veig que els trencallossos volen… moren, mengen, viuen, prenen mal, però en la seva llibertat… I jo… les cadenes, sempre les cadenes. Fins quan? Cada cop tinc més clar que he de ser jo, que a risc de trencar-me les ales per ser lliure, he d’arrencar-li els ulls a qui se’m posi per davant en aquesta cursa… Però en realitat servirà per aconseguir quelcom tangible? Posant-me en mans del nihilisme, dic que és igual… La qüestió és lliurar-me l’estúpida i esperpèntica autoritat de les cadenes. O creure-m’ho. NO SOM NINGÚ. Sempre hi ha cadenes, i només veiem les evidents. 1 per cada cent que ens lliguen. Però per què? No puc deixar les cadenes… no puc deixar de parlar-ne… esperant que es desgastin paraula a paraula… gotes de text desesperat hi llisquen, inútils… i com més escric i més gotes rajen, més desgraciat em sento… però bé… mai m’he cregut que fos possible deixar-me els sentiments en un paper (o document de Word, puaj!), com a molt els copio, amb més o menys fidelitat. Caravaggio no creava al messies tant sols pintant-lo… el copiava, no voldria imaginar com estaríem si tots els messies emulats en un quadre fossin l’original. Doncs quelcom similar amb aquesta pretesa mitificació de la literatura. Que passaria si deixo l’essència del fàstic que sento contra mi mateix, potser acariciant el suïcidi, en un paper, a l’abast de qualsevol? Arma de destrucció passiva! Una mescla mortal de televisió, heroïna i poesia de Garcia Lorca (o posant-nos fatalistes, de Manolillo Chinato).

Sóc una pústula… qui cony em mana comportar-me com un nen petit, pretenent que A MI TAMBÉ em facin cas, saltar-me els dictats autoimposats per intentar alleugerir aquesta càrrega que la qui menys em pensava m’ha posat, involuntàriament, a les espatlles? De fet ella només em mirava i potser ni tan sols s’ha adonat que, lenta i dissimuladament agafava les armes i l’equipatge per anar a la GUERRA.

Sóc mediocre… i davant del riure aliè (i del meu jo escèptic) derrotaré la meva mediocritat en aquesta guerra que ja es inminent. No, si de fet, no és mediocritat… és que senzillament no m’he plantejat una revolta de debò, una revolta PER MI, no pels demés. LA REVOLUCIÓ DE L’EGO, perquè, per mirar al món, primer he de ser JO, per a què el món em pugui mirar, entendre’m i deixar-me canviar-lo com sempre he volgut fer. No es pot canviar el món amb renecs, ironies barates ni insults gratuïts. Cal canviar-lo amb l’eloqüència del que ha meditat les seves paraules, amb l’eloqüència de l’ociós, d’aquell que fa saber les seves inquietuds al mon cridant, clamant, proclamant i demés, que, per fi, és lliure. Amb l’eloqüència d’aquell Nirvana (el cantant del qual no morí per sobredosi) en el que arribem quan res ni ningú ens subjecta a res. Les cadenes, si volem, ens les posem, per amor o per necessitat, mai per obligació externa. Es prima la frontera i sempre es fàcil carregar-se la cadena que no toca.

L’egogàmia m’impedeix ser lliure i estimar (estimar de debò, que les palles son quelcom fisiològic) lliurement, les cadenes m’impedeixen ser lliure i ser-ho de debò lliurement. Dos factors, lleugerament relacionats, no oposats, ni tant sols similars. Així, la revolució de l’ego és asimètrica, per què ho es el mapa (sense nord ni orient, això no cal quan es sap el que cal destruir) dels dos fronts on tindràn lloc les batalles que la comformaràn. El front prioritari, son les cadenes, i al mateix temps, una ofensiva menor, atacarà el front de la desídia i l’avorriment, que sense les cadenes no són enemics. Un cop vençudes les cadenes, s’esclafarà la desídia i el seu aliat, l’avorriment. No sabem quan acabarà la guerra. Però serà llarga i cruenta a pesar de la victòria que se’ns augura…

Salut i revolta, jo mateix!

Per cert, he aconseguit el miracle… he deixat un messies al paper. Aprofita’l. Però si no l’aprofites és igual. Això em servirà fins que mori, en el càncer i en la sobredosi, en l’orgasme i en la riallada.

Tags: Deliris, Diàlegs interns, Vida i misèria //