Avui, quatre mesos desprès d’una de les grans reivindicacions nacionalistes catalanes, els catalans majors d’edat estem cridats a les urnes. I jo, com a blogger ignorat (mai ignorant xD) que sóc, m’agradaria llençar al buit unes quantes idees sobre aquest referèndum en que ens juguem ser imbècils o ser-ho una miqueta més.

• El si o el no no són decisions partidistes. Els organs que van redactar i retallar l’estatut son òrgans legislatius i són la representació de tots els partits i de cap d’ells a la vegada. O t’agrada o no t’agrada, has de valorar com t’afecta a tu, com a català i que els partits es callin la boca.
• L’estatut del parlament ja es quelcom insuficient, des de la perspectiva que jo considero vertaderament nacionalista així que ni el Si ni el No no entren en la meva concepció. Canviem dues lletres d’urnes i el títol d’aquest post es converteix en Catalans a les armes!
• A part d’això, aquest estatut es dolent, un cop més des de la meva condició de radical, per que, pel que fa a aquest referèndum, els extrems es toquen (a pesar de que ni tan sols s’haurien de posicionar, com ja he dit al primer punt). La teoria neoliberal de que el nazisme/feixisme i el comunisme/socialisme (aquest no) es toquen la faig anar per netejar la meva via d’evacuacions sólides, senzillament no té lògica… Les tendències més moderades creuen en la democràcia actual i les més radicals, no: no té res a veure amb tenir una visió intervencionista o ultraliberal de l’economia, o ser racista o partidari de la igualtat dels éssers humans

Això es tot, aneu a votar en pau.

Tags: Política, Vida i misèria //