Mentre que Internet no tira (o si tira, tira a mitges), t’escric aquesta carta que mai t’arribarà. Si ho fa, es que tinc uns collons molt grossos o que el poder de l’atzar es inquestionable, inhexorable i moltíssims més adjectiusables.

Em sembla que tampoc cal donar-li gaires voltes ni establir un complex entramat que tampoc va enlloc per entendre quelcom tant simple com que t’estimo. En castellà et diria que te amo, que sempre queda més bonic i molt més tendre, però alhora més possessiu… Es ben indiferent. Ara t’estimo. Si eso ya te amaré cuando no me rompa el corazón hacerlo.

Redactant correctament (no m’importa fer-ho o no fer-ho… aixó no ho ha de llegir ningú), suposo que el següent pas sería preguntar-me per que t’estimo. Vet aqui el que. En certa manera el per que ens determina. Nosaltres som aqui per un per que, si no, no tenim la raó més elemental, la raison d’etre, es a dir que no existim, que el papa i la mama no van fotre aquell clau afortunat, desafortunat o com sigui que fos. I em penso que això es pot extrapolar a l’amor, si bé d’una forma més difícil.

Irradies bellessa, sensualitat, erotisme, innocència… i totes aquelles paraules que hom deixaría en una llista de qualitats apreciades en el génere femení. Entres per la vista, per a que negar-ho. Si vols t’ho dic amb floretes, però que més dona… Realment es pot agafar una estrella amb un caçapapallones teixit amb paraules? Suposo que això van ser els preliminars del clau entre el señor Afecte i la señora Estupidesa que van donar lloc a tot això que jo sento per tu. La resta t’ho pots imaginar.

Tècnicament si amb aquest escrit no acabo proposant-me algún objectiu, no em servirà de res. La experiència i l’informe EGO aixi ho comfirmen. Si començo així cagada l’habemus. Per alguna raò m’agradeu les noies rosses i d’ulls blaus. No té a veure amb el cos ni amb l’aspecte. Jo encara m’ho pregunto… No teniu pas gaire res en comú, a part dels trets evidentment citats fa no res. No em cansaré mai de repetir que si haguès de triar un lloc per pedre’m seria una melena femenina rossa i d’entre totes elles, per morir de pura satisfacció en sortir-ne, l’escollida seria la teva que per a més inri es suau, llisa i cómoda. M’hi podria perdre. I si, posats a ser covards (escribint cartes que no enviaré), no em suicidés desprès de ser una papallona atrapada al teu cabell, voldría morir mentre tu em fitessis. Si… que millor. Que en un interrogatori silenciós, em descuartitzessis, que em fessis treure tot el que sento per tu… que m’obliguessis a grabar (i jo ho faria essent l’home més feliç del món) amb el teu nom tots els meus sospirs extasiats en l’agonia… confesar com t’estimo i el que sería capaç de fer per tu. Em penso que si et tinguès al davant si que et podría explicar per que t’estimo. Arribo a dir burrades… però em penso que això es veritat. Ja ho crec… mirant-te tot es posible (això em recorda vagament aquell anunci de condons tant lleig), per que em transmets aquella força necessària per a tot. La certesa de que RES ES IMPOSIBLE per un estrany principi de la física sentimental que mai serà postulat i que tothom té ben aprés.

Xoco amb els plantejaments aliens. No tinc esma per alçar-me i clamar al món que t’estimo. Però un camí de mil quilòmetres comença amb un pas seguit d’un altre. Espero adonar-me de que si almenys no puc arribar fins on ets tu, si que puc caminar. Però arribi fins on arribi, tu seràs la meva llum. El meu nord i el meu orient. Jo caminaré fins a i per a tu.

En aquest moment escolto aquella cançò tant maricona de Chicago, la de If you leave me now. La lletra no em diu res. Però de fet… ara ultimament les cançons em parlen com un ent global, la lletra de la qual sol ser indiferent. Ara aquella dels Beatles de All you need is love… Sembla un manual d’autoajuda barata. Em nego altre cop a seguir-ne la lletra. The Corrs What can I do?… He provat fins i tot Pabellón psiquiátrico. No puc. L’única musa i l’única música es la teva veu a cau d’orella. Música ve de musa. Que la meva musa canti cançons arrítmiques dins el meu cap…! Per alguna raò que sense mirades no puc expressar, el meu cor mira cap a tu i sembla matar-me d’amor per tu. Que estúpid i antiquat sona dir que em trobava malament, que no menjava ni dormia de purs nervis en pensar en tu. Es cert. No pot ser altra cosa. CREU-ME. Això o es que estic malalt… però tu hi tens quelcom a veure. Podríen ser ganes de cridar l’atenció, però he procurat donar-li la menor importància posible davant teu, reduint-ho a fets anecdòtics.

L’amor que sento per tu es quasi estúpid. No voldría confesar-lo per no ficar-te a tu en un marró ni trencar-me jo el cor, com tants altres cops. El cert es que cada cop perdo més les esperances i que tal com m’han anat les coses no hauria d’haver arribat a aquest punt d’afecte per tu. Hauria de ser realista i entendre que no tens per que fixar-te en mi, fixar-te segurament ho has fet. Però un batibull de sarcasme i pensaments embarbussats no acostuma a despertar ni afecte. De totes maneres, sense entrar a discutir si la meva façana exterior val la pena, aquestes coses no m’han anat mai bé i ara, a pesar de que t’abraçaria i no et deixaría anar, a pesar de que ploraria tot el que sento per tu fins que les llàgrimes em dugessin a baixar-te la lluna i a pesar de que escriuria el millor que s’ha vist mai només a partir d’un dels bons moments passats amb tu; a pesar de tot aixó, les coses no tenen per que canviar.

La suerte está echada. Però si jo no moc peça difícilment t’adonaràs que t’estimo. No puc… no vaig plorar per ningú més que per tu, ahir. Però la sorra del meu record que queda en tu se m’escola pels dits i contemplo com t’acomiades de mi amb un somriure innocent. Ets preciosa. Per tu moriria. Potser la sorra del meu record que va quedar en tu ja se m’ha escolat pels dits i amb prou feines insinua la seva presència. Només queda el record de tu acomiadant-te amb un somriure innocent. Ets i seràs preciosa. Per tu he mort.

[Per cert, això no es una declaració de suicidi o almenys no es una declaració de suicidi físic, sinó psicològic. No veig res clar i aqui ho deixo. No permeto comentaris en aquesta entrada i qualsevol comentari fet en aquest mateix blog al respecte. Per a que hósties tenim boca, mòvils i Messenger?]

Tags: Deliris, Diàlegs interns, Vida i misèria per (V)ΘZ
No Comments »

Ahir al vespre, Lleida em donava de nou la benvinguda. No vaig anunciar que marxava però com que últimament el blog s’ha sustentat en les meves anades i vingudes vaig deixar correr una entrada dient adéu a aquesta escassa audiència meva i he optat per donar moltes voltes al tema de les colònies, que ocuparà durant uns dies la meva ment atrafegada, fins que l’inici dels rodatges envii aquest regust indescriptible al bagul dels records, al cantó de tants altres regustos indescriptibles (i per cert… no ve al cas, però m’entristeix pensar que aquest regust serà cada cop més indescriptible, a mesura que el temps s’ho mengi).

Últimament, en tot allò relacionat amb l’esplai no puc deixar de percebre una certa decadència… el signe més evident d’aquesta es que cada cop hi ha menys gent amb ganes de participar. No parlo pas de monitors (feia anys que no veia un equip tant xiroi i trempat xD), sinó del que en realitat fa un esplai: els nens, les nenes, els nois o les noies que l’integren. No sé exactament per que però aquest motiu em duu a emparanoiar-me i a creure’m una de les víctimes d’un inminent apocalipsi cumbaià…

I bé… respecte a aquestes colònies… un batibull inimaginable de sensacions. Amor no correspost (d’això també en tinc sense colònies xD), felicitat indescriptible, dolor físic, dolor psicològic, nostàlgia, dessídia, i abstraccions innombrables, que només es poden coneixer rient d’una broma estúpida en una taula plena de mosques, mirant els estels amb algú especial i plorant per no res … Potser per que són les més recents, són les que crec més esquizofrèniques que la resta, però segur que les primeres de totes (de les que com resa el títol del post ja en fa 10 anys) foren igual.

Penso que cal donar importància a l’atac irrefrenable de plorera que m’ha asaltat en arribat a casa (ma mare no s’ho pensava pas això… a aquestes alçades…), producte d’onze dies duent els sentiments, les sensacions i la humanitat al límit de l’imposible. I no us vull vendre res.
Però bé, penso que ja va essent hora de plorar. L’any que ve passo a ser un premonitor de ple dret, abandonant aquesta gent amb la que tant poc xarro durant al curs i pels quals aguantaria una pallisa durant les colònies, que espero que ben aviat segueixin un camí similar al meu. De fet, i veient les coses proporcionalment, s’ho mereixen més que jo. Moltíssim més. Em sento un fill de puta ronyós imbècil demacrat en no haver estat capaç de valorar i estimar aquestes persones durant el curs escolar.

Un altre fet destacable es que els monitors dels dos últims i amb els que he compartit tant bons moments marxen a estudiar fora (gràcies a Luci Anneu Séneca i a Erasme de Rotterdam… collons que dolent, per favor…). No ho sé… que voleu que us digui. Vaig marxar sense gaires ganes, ja que no volia desvincular-me de Horseman i he tornat plorant… Però encara m’estic preguntant per que collons ploro.

M’espero al septembre, quan començarà el curs d’esplai, que hauré de compaginar amb la recén fundada Zarigüella Prodacshions i amb el batxillerat de les ciències de la salut. I sabeu que? Em moro de ganes de trencar-me el cul amb tot plegat. Pensava deixar l’esplai si la cosa de Horseman anava a més, però ni pensar-ho… es que collons… sense follar i tocar el cel per dues bandes…

M’ha quedat una entrada molt delirant… i no m’agraden els deliris, però a la meva audiència no li molestarà. I si li molesta que es foti. Aquest blog es meu, estil moz.

Tags: Vida i misèria per (V)ΘZ
1 Comment »

Aquests dies he viscut absorbit pel naixement i consolidació del projecte Horseman (el projecte cinematogràfic de cada estiu), que recuperem de l’estiu passat. Mai m’agrada anticipar-me a parlar d’aquestes coses, per que desprès passa que per vàries raons es deixen estar… Però bé, almenys aquest cop s’han donat varis succesos per a que això no passi (o en el cas que passés, que tots fòssim convenientment escorxats): vam fer un càsting (a mi m’agrada més càstring) per trobar aquells papers que per com en son de fotuts sempre costen més de trobar i aquesta setmana entrant, en la meva absència, s’iniciaràn els tràmits per constituir-nos com una associació juvenil i així poder tenir accès a subvencions i a permisos de rodatge.

Suposo que es fa necessari que us aclareixi que nassos es Horseman, a pesar de la seva absurditat evident. De l’absurditat es molt fàcil deduir-ne friquisme… tampoc us n’allunyeu de gaire xD. Bé… parafrasejant l’advertència que feiem a tots els que es presentaven al càsting:
Horseman es una pel.lícula gore, amb abundant contingut sexual implícit i per a gent sense sentit del rídicul i/o escassa dignitat. Es per això que jo hi estic ficat.
La pel.lícula cor el risc de ser la primera que acabarem (com cada estiu) i es una mescla de totes les nostres influències, des de les pel.lícules de zombis de sèrie B als grans del cinema com Pulp fiction, Matrix (amb una escena final que espero que provoqui el suicidi dels Wachowsky) i a tot el gènere del thriller barat, amanida amb un humor agressiu, que, incansable, ofen a l’espectador fins fer-li venir ganes de desitjar la mort dels que estem darrere de la cinta.

Bé, en qualsevol cas, aquest cop tenim gent molt bona (tant tècnica com dramàticament) disposada a ajudar-nos, que podria aconseguir que s’acabès la pel.li… En fi… si algú vol sortir d’extra (ja no dic aportar idees per a la pel.lícula, que hem acabat el guió xD) o aspirar a algún paper secundari vacant, que no dubti amb contactar amb els responsables del càstring a l’Establo, a la web del projecte.

Mai més us voldreu posar davant una pantalla!!

Tags: Cinema, Vida i misèria per (V)ΘZ
5 Comments »

Es curiós, però allò que identifiquem com a llar, sempre ens empeny a tornar-hi a no ser que ens hi poguem resisitir, oblidar-nos-en i associar la mateixa atracció irreal a un altre lloc.

Si… doncs jo he tornat a questa ciutat xafogosa, anxovada i mediocre (o tot això en diuen) anomenada Lleida i més concretament a aquesta habitació meva fosca, caòtica i llorda… i contra els dictats de la higiene i d’aquell racó del cervell que vol el millor per la persona, me’n alegro!

A veure… que dir del meu viatge familiar? Molt maco, la vall de Núria es preciosa, i multitud de paisatges d’alta montanya, també ho són, em penso que a tot arreu passa això (si a Baqueira també). Gatronomia senzilla i de qualitat, equiparable a aquells dinars de l’àvia (no en vols una miqueta més, no et quedaràs amb gana?), vaques i pudor d’aquestes arreu.

En fi. Com ja vaig dir, preferiria haver-me quedat aqui, per totes les raons ja esmentades.

Ara toca ficar-se de ple en Horseman (el projecte cinematogràfic estiuenc de torn; us en parlo a la propera entrada), de recollir les notes d’aquest tercer trimestre, de preparar les colònies (un pseudopremonitor ja té més responsabilitats) i d’arreglar aquelles senderes d’amistat que, per no usar-les es plenen d’esbarzers (van deixar anar una dita castellana que feia anar aquestes figures al discurs dels alumnes a la festa de promoció i ara no puc per més que fer anar aquestes figures, tant pels amics de sempre, com pels oblidats, que ben mirat, són els mateixos).

Salut!

Tags: Vida i misèria per (V)ΘZ
No Comments »