Es curiós, però allò que identifiquem com a llar, sempre ens empeny a tornar-hi a no ser que ens hi poguem resisitir, oblidar-nos-en i associar la mateixa atracció irreal a un altre lloc.

Si… doncs jo he tornat a questa ciutat xafogosa, anxovada i mediocre (o tot això en diuen) anomenada Lleida i més concretament a aquesta habitació meva fosca, caòtica i llorda… i contra els dictats de la higiene i d’aquell racó del cervell que vol el millor per la persona, me’n alegro!

A veure… que dir del meu viatge familiar? Molt maco, la vall de Núria es preciosa, i multitud de paisatges d’alta montanya, també ho són, em penso que a tot arreu passa això (si a Baqueira també). Gatronomia senzilla i de qualitat, equiparable a aquells dinars de l’àvia (no en vols una miqueta més, no et quedaràs amb gana?), vaques i pudor d’aquestes arreu.

En fi. Com ja vaig dir, preferiria haver-me quedat aqui, per totes les raons ja esmentades.

Ara toca ficar-se de ple en Horseman (el projecte cinematogràfic estiuenc de torn; us en parlo a la propera entrada), de recollir les notes d’aquest tercer trimestre, de preparar les colònies (un pseudopremonitor ja té més responsabilitats) i d’arreglar aquelles senderes d’amistat que, per no usar-les es plenen d’esbarzers (van deixar anar una dita castellana que feia anar aquestes figures al discurs dels alumnes a la festa de promoció i ara no puc per més que fer anar aquestes figures, tant pels amics de sempre, com pels oblidats, que ben mirat, són els mateixos).

Salut!

Tags: Vida i misèria //