Aquestes son les meves recomanacions pel BlogDay 2006. Diuen que han de ser el més diferents posibles a mi i al meu blog. Hem sembla que me’n he sortit xD.

• Frikis infectos, salid de las cloacas!!. Blog d’en Ximi, una dels meus companys de Zarigüella Prodacshions, on analitza els diferents tipus de freaks que poblen aquesta nostra estimada civilització occidental i fa comentaris respecte a pel.lícules freaks i còmics (on la paraula freak esdevé redundant ;-)).
• Vida i reflexions d’un arqueòleg glamuròs. Blog d’en Roger, un arqueòleg gay que no té pèls a la llengua a l’hora d’expressar la seva opinió. Comento força al seu blog i jo vaig arribar inspirar-li un post, que va rebre una bona allau de comentaris.
• Heil Ahmadinejad! Sento haver de dur l’humor negre fins a l’extrem, però aquest capullo es ben diferent de mi. Jo sóc feliç i no tinc traumes sexuals. Si Ehud Olmert, Saddam Hussein o Bush tinguessin un blog (tampoc me’n he informat al respecte), aquest enllaç podria ser per a ells. Liders autocràtics, despotes erigits per una falsa democràcia que es nodreix de la manipulació, embrutant el nom dels blogs: de les úniques veus lliures que queden.
• La cantina dels encants. Pocs blogs tenen un nom tant descriptiu com aquest, un lloc on perdre’t llegint tota mena de curiositats, històriques, arquitectòniques, socials…
• Lo Quadern gris. Blog d’en Josep Santacreu, que disfressat de fatalista cabrejat, analitza tota mena de fets, tant banals, com trascendentals. Molt interessant, des de fa uns mesos en que ha afegit cròniques castelleres al seu repertori.

Doncs ara nomès hem queda una petita anècdota que he descobert a Vilaweb: la data del BlogDay ha estat triada per que la paraula blog escrita en xifres té l’aspecte de la data d’avui, 31 d’agost. Fixeu-vos-hi: 310g, només cal girar la g minúscula i separar la b i la l (es a dir el 3 i l’1) per obtenir la data en que es celebra el BlogDay. Ves quina fotessa no? Doncs a mi m’ha fet gràcia!

Tags: Blogs per (V)ΘZ
1 Comment »

Si creieu que la febre O-zone havia mort amb Despre tine (l’encara més funest tercer senzill)… i que els marines nordamericans són gent seriosa, aqui teniu aquest video que us convencerà del contrari.

Quina grata sorpresa :)! M’han alegrat el dia!
Sempre gràcies a la meva pija andergraun-floripondia preferida. ;-) i al dèu YouTube.

Tags: Humor per (V)ΘZ
No Comments »

Si. Un dels molts temes pendents d’aquest blog es aquest grup de música càntabre, que com a bons monarques del rock mantenen unes lletres campechanes i properes que conquereixen a qualsevol. Entre ells a mi.

La fuga, com el seu nom indica, són el meu exili psicològic per excel.lència. Me’ls va recomanar un company del que avui en dia es Zarigüella Prodacshions l’estiu passat, no recordo exactament quan… podria ser que fins i tot haguès estat a la primavera, però recordo que me’n va captivar la veu trencada del seu vocalista, en Rulo, com si fos un cornut amb ressaca eterna i l’estoicisme macarra que destil.lava la seva base musical. M’han acompanyat en totes les decepcions posibles i me n’han tret, sense ni tan sols cantar cançons alegres (el més alegre que canten es al bar, a la beguda i a l’esperit del grup, però sempre trobem matissos depriments en les lletres). Van començar al juliol del 96 i al 1998 van treure al mercat els seu primer disc, Mira, un vertader diamant en brut que feia sospitar que sota el timbre tosc i de barba de tres dies que tant bé il.lustra l’esperit del grup, s’hi amagava un potencial musical increible, a l’alçada dels grans del rock espanyol com Extremoduro, Platero y tú o el seu successor, Fito & Fitipaldis.

Les seves lletres es van fent més profundes i les guitarres, baixos i bateria es sofistiquen a mesura que avança el temps i van regalant al món més trossets de talent en forma de discs, però sense perdre aquella tendra brutalitat que et roba el cor només de sentir-los i aquella senzillesa que fa arribar els problemes i els sentiments a l’oient com si fossin els propis. A A golpes de rock’n'roll, el seu segon disc que apareix al 2000 es pot apreciar aquest fet i la meva tesi queda complementada per A las doce, enregistrat i posat a la venta un any més tard.

El seu clímax arriba al 2003 amb Calles de papel, el que, per a mi es el seu millor disc d’estudi. Amb cançons senzilles i un aire melancòlic però actiu, tot i la passivitat, la desidia i la recança d’enfrontar-se amb la vida real que sempre n’ha caracteritzat les lletres, que amb el ritme i l’actitud donen a entendre que no es donen per vençuts i que hi ha melenuts borratxos (com tant els agrada autoanomenar-se) per estona. Es aquesta paradoxal combinació que em fa perdre el seny per aquest grup i per aquest treball especialment.

Al 2005 veu la llum el seu darrer treball d’estudi, Negociando gasolina, que els consolida com a grup de projecció estatal, tot i la pèrdua de l’esperit senzill de les lletres, que es perd en un intent d’imitació de l’estil líric de Kutxi Romero o Fito Cabrales. No desmereix gens, pero queda una mica fora de la tònica del grup pel meu gust (jo es que sóc de la vella escola… xD).

Aquest any van grabar un DVD i un CD en directe a la sala Aqualung de Madrid (comercialitzat amb un espartà La fuga en directo), que fins i tot sortia anunciat per televisió. Sens dubte, desprès de forces problemes i d’un camí definitu cap a l’èxit que, per mi, va començar al 2003 estàn conquerint un trosset del pastís de la música comercial a l’estat espanyol i ara, desprès d’una carrera brillant, reinventen la seva música amb el directe i ara, properament l’acústic Nubes y claros, que s’espera pel dia 4 d’aquest mes entrant, d’aqui a no res!

El cert es que desaprobo aquesta actitud de reinvenció que xoca una mica amb la efervescent creativitat dels primers temps del grup (una mica com si es fessin vells i fos l’hora d’anar llançant el Grandes éxitos i coses d’aquestes), però seré dels primers a comprar-me l’acústic, ja que La fuga es un dels grups que destaca imprimint sentiments a les cançons i tots sabem que els acústics fan estremir i arrenquen llagriments a més d’un i a més d’una (i a més de dos). No vull ni saber els cors que podria trencar…

Bé doncs, això es tot… no us ho baixeu o la SGAE (i jo) us tocarà el crostó!

Tags: Música per (V)ΘZ
No Comments »

Si… a mi m’agrada Nightwish i no tolero burles contra seva… però es que això es la hóstia! I es veu que Wishmaster no es l’única cançò del grup que ha caigut… Mare meva, això es la guerra!

Tags: Humor, Música per (V)ΘZ
2 Comments »

Ahir, davant uns quants problemes davant els meus guions (allò tant típic d’escriure sense pensar i topar, més tard, amb la irrealitat) vaig decidir provar el nou servei de correu electrònic de Lycos. El vaig estar comparant amb el proveidor d’e-mail més potent fins al moment (i que com no, té l’honor d’hostatjar la meva direcció electrònica), GMail, de Google i el cert es que m’he quedat amb forces dubtes. Comencem pel principi i pel més obvi: per la capacitat. En aquest terreny, guanya Lycos per 250 miseriosos megabytes (que tot i ser tota la capacitat de que disposa el totpoderòs Hotmail, ben poc importen pels 3000 que ens ofereix Lycos i pels 2758 que oferia Google fa tot just uns minuts), però això no té gaire a veure: GMail aviat l’enxamparà, ja que incrementa el tamany de les busties constantment.

El que ha fet que decidís concedir al nou servei de correu del portal del gosset l’honor d’una prova ha estat el fet de que es poguessin enviar fins a 20 MB d’adjunts (es a dir, el tamany d’una bústia de luxe de Hotmail, quan les bústies gratuites eren de tan sols 2 MB) en arxius adjunts al correu. Google no pixa tant fort com el seu digne rival i es queda en 10 MB. A més, GMail codifica els adjunts augmentant-ne el tamany fins al doble en alguns casos, o sigui que evita que la capacitat dels adjunts oferida no rendeixi en la seva totalitat. Si ens interessa la nostra seguretat i la nostra privacitat, l’opció de GMail es la millor, però si no (com a mi, que no m’importa sortir per la mula ensenyant el cul) Lycos s la nostra opció a pesar de que limita els adjunts a 10 arxius, independentment del seu pes.

Ara ja, entrant a parlar de la velocitat, diria que es produeix un empat tècnic; a GMail es més evident, ja que fa anar pantalles blanques de càrrega en accedir-hi i fa anar missatges d’espera per a l’enviament de correus, però res que pugui fer-li guanyar la batalla a Lycos, que prescindeix d’aquests indicadors. Potser el correu més ràpid segueix essent el clàssic Hotmail, que només compta amb 250 megabytes. Però tenint línies de banda ampla, ben poc importa això.

I finalment, també es important parlar de les features més secundàries, com l’aspecte i l’usabilitat en general. Lycos aposta per la senzillesa en tots els aspectes: molt senzill, però molt entenedor. I GMail, en canvi, es més complicat però si en consultes l’ajuda caus de cul de les coses que pots arribar a fer-hi, per no parlar de la tecnologia AJAX que permet actualització quasi instantània, però que a la llarga acabaran incorporant tots els proveidors de correu electrònic. Però duc més de dos anys a GMail, ja el domino força bé. Penso, que fora bo donar-li temps als de Lycos per a afegir opcions interessants al seu servei de correu electrònic, tot i que de moment els guanyen els de Google tal com s’han desenvolupat les coses a Google en els últims temps, seguiràn guanyant.

Recapitolem, doncs: Lycos té una victòria temporal en capacitat, que aviat passarà a ser de GMail, en els adjunts, guanya Lycos, però pel que fa a usabilitat, pragmatisme i virgueries variades, guanya GMail. GMail aviat es farà amb la victòria sobre la capacitat, però dubto que arribi a superar a Lycos pel que fa a adjunts, el que jo més valoro en un proveidor de correu electrònic. Però m’ha arribat a agradar tant GMail que ara navego en un mar de dubtes cibernètics.

De moment, la meva direció electrònica a can Lycos es lain_coubert@lycos.com… Ja avisaría del canvi definitiu, si s’escaiguès.

Tags: Informàtica per (V)ΘZ
2 Comments »