Si. Un dels molts temes pendents d’aquest blog es aquest grup de música càntabre, que com a bons monarques del rock mantenen unes lletres campechanes i properes que conquereixen a qualsevol. Entre ells a mi.

La fuga, com el seu nom indica, són el meu exili psicològic per excel.lència. Me’ls va recomanar un company del que avui en dia es Zarigüella Prodacshions l’estiu passat, no recordo exactament quan… podria ser que fins i tot haguès estat a la primavera, però recordo que me’n va captivar la veu trencada del seu vocalista, en Rulo, com si fos un cornut amb ressaca eterna i l’estoicisme macarra que destil.lava la seva base musical. M’han acompanyat en totes les decepcions posibles i me n’han tret, sense ni tan sols cantar cançons alegres (el més alegre que canten es al bar, a la beguda i a l’esperit del grup, però sempre trobem matissos depriments en les lletres). Van començar al juliol del 96 i al 1998 van treure al mercat els seu primer disc, Mira, un vertader diamant en brut que feia sospitar que sota el timbre tosc i de barba de tres dies que tant bé il.lustra l’esperit del grup, s’hi amagava un potencial musical increible, a l’alçada dels grans del rock espanyol com Extremoduro, Platero y tú o el seu successor, Fito & Fitipaldis.

Les seves lletres es van fent més profundes i les guitarres, baixos i bateria es sofistiquen a mesura que avança el temps i van regalant al món més trossets de talent en forma de discs, però sense perdre aquella tendra brutalitat que et roba el cor només de sentir-los i aquella senzillesa que fa arribar els problemes i els sentiments a l’oient com si fossin els propis. A A golpes de rock’n'roll, el seu segon disc que apareix al 2000 es pot apreciar aquest fet i la meva tesi queda complementada per A las doce, enregistrat i posat a la venta un any més tard.

El seu clímax arriba al 2003 amb Calles de papel, el que, per a mi es el seu millor disc d’estudi. Amb cançons senzilles i un aire melancòlic però actiu, tot i la passivitat, la desidia i la recança d’enfrontar-se amb la vida real que sempre n’ha caracteritzat les lletres, que amb el ritme i l’actitud donen a entendre que no es donen per vençuts i que hi ha melenuts borratxos (com tant els agrada autoanomenar-se) per estona. Es aquesta paradoxal combinació que em fa perdre el seny per aquest grup i per aquest treball especialment.

Al 2005 veu la llum el seu darrer treball d’estudi, Negociando gasolina, que els consolida com a grup de projecció estatal, tot i la pèrdua de l’esperit senzill de les lletres, que es perd en un intent d’imitació de l’estil líric de Kutxi Romero o Fito Cabrales. No desmereix gens, pero queda una mica fora de la tònica del grup pel meu gust (jo es que sóc de la vella escola… xD).

Aquest any van grabar un DVD i un CD en directe a la sala Aqualung de Madrid (comercialitzat amb un espartà La fuga en directo), que fins i tot sortia anunciat per televisió. Sens dubte, desprès de forces problemes i d’un camí definitu cap a l’èxit que, per mi, va començar al 2003 estàn conquerint un trosset del pastís de la música comercial a l’estat espanyol i ara, desprès d’una carrera brillant, reinventen la seva música amb el directe i ara, properament l’acústic Nubes y claros, que s’espera pel dia 4 d’aquest mes entrant, d’aqui a no res!

El cert es que desaprobo aquesta actitud de reinvenció que xoca una mica amb la efervescent creativitat dels primers temps del grup (una mica com si es fessin vells i fos l’hora d’anar llançant el Grandes éxitos i coses d’aquestes), però seré dels primers a comprar-me l’acústic, ja que La fuga es un dels grups que destaca imprimint sentiments a les cançons i tots sabem que els acústics fan estremir i arrenquen llagriments a més d’un i a més d’una (i a més de dos). No vull ni saber els cors que podria trencar…

Bé doncs, això es tot… no us ho baixeu o la SGAE (i jo) us tocarà el crostó!

Tags: Música //