Un company de classe (bé, de fet ara no compartim classe, però ja ens entenem…) em demana ajuda pel treball de recerca d’una amiga seva: es tracta de respondre tres preguntes respecte la moda i m’han quedat tant bé, que valen la pena per començar una sèrie d’entrades sobre l’aletargament i la passivitat de la joventut actual. La idea va sorgir d’una conversa amb en Ramón, comentarista habitual d’aquest blog i il.lustre guia d’un servidor en els recargolats viaranys de la Història.

Un anàlisi de les causes, realitats i conseqüències del tema es tant complex que assaltar el tema en tota la seva magnitud es ben difícil, quelcom reservat a una minoria de privilegiats que tenen coses millors a fer. Així doncs, comencem amb la primera entrega, la moda. El Presència d’aquesta última setmana, al seu quadern d’educació duia un reportatge interesantíssim sobre la moda, que remetré a aquesta noia desconeguda que tracta el tema des del seu treball de recerca i també ocuparà el seu espai en la propera entrada, que em servirà per acabar de deixar clars els meus postulats respecte aquest primer front contra la passivitat adolescent.

1- Defineix amb les teves paraules que és la moda per a tu… el primer que et ve al cap quan la sens anomenar, que en penses, si es bona o dolenta…

La moda es el conjunt de peces de vestir, complements, estils, locals d’oci i fins i tot ideologies adoptades per l’individu segons un preceptes establerts des d’una èlit mundial, on s’hi troben els dissenyadors i els magnats de la moda, així com les cares conegudes que fan que la moda esdevingui moda (David Beckham amb el model d’home metrosexual, Bono, amb el d’übersexual, el protagonista d’American Psycho, Patrick Bateman, com a model del yuppie dels 80/90 o el mateix John Lennon amb l’estètica hippie).

La moda és evidentment dolenta per què es un element uniformitzador, no en va es parla d’euromoda (més informació al proper post) o conceptes similars. Tendeix a fer que l’individu no tingui un gust propi i que tamoc el desitgi, ja que tem no encaixar en els cercles socials per on es mou, a causa de no seguir uns determinats criteris d’estil, elegància, glamour o, com a eufemisme total, tenir un aspecte adequat per a l’ocasió (cal tenir clar que els superficials mereixen el GULAG). Així doncs, la moda és actualment un element de consum de masses i que causa certa impermeabilitat dels estrats socials en qualsevol cercle (institut, empresa, veïnat, etc.) que provoca el menysteniment immediat de l’individu que no la segueix, per qualsevol raó (falta de diners, conviccions…).

2- Com afecta la moda als adolescents?
Es un dels grans opis dels que fuma la joventut actual. Es més important dur les últimes botes de futbol Nike d’en Ronalpiño o els incómodes shorts de Dolce & Banana (ben visibles) que preocupar-se per tenir un futur, per pendre consciència de que estem desitjant el que es vol que desitjem i molt menys, per fer quelcom contra aquesta situació. A més, en la joventut, tots els aspectes mencionats en l’anterior punt s’incrementen. Es pot arribar als pitjors extrems de bullying pel simple fet de no vestir d’acord amb la moda o suscitar comentaris de despreci només aparèixer al matí per la porta amb un element discordant amb la tònica general.

3- Creus que la gent associa una determinada forma de vestir amb una personalitat, o això no té res a veure?
No es tracta de personalitats, sinó d’estils paral.lels a la moda, més o menys d’acord amb aquesta (moviment hip-hop, tècnicament no són pijos, es clar que es diu ràpid amb pantalons de 120 €…) o que hi xoquin brutalment (punks i skinheads), bàsicament les malanomenades tribus urbanes.

També poden comunicar certs missatges explícits (ens agrada aquest grup de música o tal altre, estic a favor d’aquesta iniciativa, pertanyo al club de petanca, etc.) o d’altres de més críptics, però no per això menys directes: un pentinat agosarat i roba ajustada transmeten seguretat en nosaltres mateixos; aquesta nit suquem el melindro segur.

El punt tres es el més superfluu de tots: hi ha un debat abstracte entre les abstraccions al voltant de que és i com es defineix una cultura urbana, una tendència juvenil o el que sigui (es un dels temes que més em cridava per dedicar-li el meu treball de recerca ja que ho pregunteu)… Si de cas, ho comentaré en un altre post, extern a aquest projecte sonat.

El que vertaderament m’interessa són les dues primeres preguntes, que van força relacionades. Vivim en una societat superficial, de culte a la façana en la que es menysprea a la persona però es lloa el seu aspecte. No es valora el que aquesta pugui sentir i pensar si vesteix d’una manera que no ens entra per la vista, o no la tenim en compte directament per que ens sembla lletja.

Aquesta obsessió per la imatge es una sublim maniobra de distracció per a que el mateix gruix de la població (aquest a qui la democràcia atribueix la raó) desprecii aquells que no són complices del Gran Capital (el formatge no, pallussos, sinó un monstre grotesc format per grans cadenes de televisió i de ràdio, grans superfícies de la moda, grans marques, agències publicitàries d’èlit, etc), és a dir, aquells que no vesteixen com s’han de vestir, que no escolten el que s’ha d’escoltar, que no van on han d’anar i que no pensen el que han de pensar. Víctimes d’aquesta pretessa democràcia lliurecanvista? Les minories, aquelles que vertaderament són lliures amb els seus microsistemes paral.lels que els proveeixen tots els elements requerits pels seus estils per mantenir viva la seva cultura (tot sovint anomenada underground, una estratègia del mateix sistema per apoderar-se’n).

Però deixant de banda que les minories tinguin raó (amb uns arguments similars als que esgrimeixo jo)… la mateixa lògica humana i una part de les ideologies democràtiques modernes que encara resisteixen a la gangrena del Gran Capital, clamen que hem de ser diferents entre nosaltres i que ningú ens pot imposar determinades coses, com ara el que hem de fer, el que hem de pensar… o implícitament, el que hem de vestir o el que hem de semblar.

Tags: Societat //