Els teus ulls, preciosos, fan esmorteïr la claror que es filtra per les cortines… Encara amb els ulls mig aclucats, em mires fixament i em fas un resum de l’eternitat en deu segons de silenci absolut.

El bes és sonor i llarg… no deixis que acabi… Que la cresta de l’ona continui terra endins!
Amb tu tot es posible i mentre no em deixis anar la mà, així serà. Un bar buit ens subjecta les espelmes que trenquen la penombra, el suficient per a que els teus ulls em recordin que no val la pena, mai de la vida, deixar-se seduir per la negror.

És amb tu, també, que tot és clar, i la negror ni se m’acosta, que no hi han problemes si et sento propera, no hi ha Descartes, no hi han sons aproximants, mols o bicapes lipídiques. Senzillament, el meu món es redueix a una equació on l’única i indiscutible solució ets tu.

M’han arribat a dir que potser tot plegat es quelcom precipitat, tòpics com allò de l’amor a primera vista… i tu em parles del destí. Potser es pot arribar a una teoria conciliadora, que al final són les que acaben satisfent a tothom: en veure els teus ulls vaig saber que valia la pena parar el pit davant dels problemes, entomar-los i saber que en algún lloc hi hauria una persona meravellosa disposada a regalar-me un somriure sense que ni tan sols jo ho demanés.

I era aquest somriure que m’animava a demanar cada dia a una fada que contempla el món asseguda al forat de la Lluna menguant, una estona més de glòria, una mirada més. Però la fada no va ser bona confident i aviat tothom va saber que estava boig per tu… Que podia fer coses mai vistes, només per la posibilitat d’abraçar-te. La gent s’espantà et deixà sola davant meu… Jo i tu. Tu i jo.

Ja veus que no he estat capaç de deixar-ho en un Jo també t’estimo. Felicitats pel meset i pels molts que vindràn!

Tags: Liebling per (V)ΘZ
No Comments »

Permeteu-me una petita-gran metàfora interpretable segons mil matissos. Això si, tot és molt simple… tristament simple.

L’estadista es un home fred, calculador que, tot i així, guarda un somriure i una càlida conversa per aquelles ments buides que pot emplenar amb la seva parafernàlia. De la parafernàlia, el diccionari en diu idees, els seus sequaços s’atreveixen amb ideals, però ell sap que no són gaire més que mentides amb que controlar els seus inferiors a l’ombra dels superiors i obtenir enormes beneficis sense moure ni un dit (o movent-lo menys del que cal).

Ja porta molt temps reptant entre els grans cercles dominants i sempre li ha anat força bé. La seva oratòria es acertadament buida, no xafa tolls, sinó que els salta amb elegància i discreció. Però, ai las! Ha arribat el dia en que l’estadista s’ha ficat en problemes. No pas per culpa seva, sinó per la pròpia inèrcia de la política. És ara quan l’estadista ha de treure tota la seva artilleria mediàtica, quan tot el seu carisma ha de lluir amb més força que mai i quan la confiança de la gent en ell ha de ser cega: ha arribat el dia d’instaurar la democràcia, el més gran engany mai inventat per l’home.

Triga poc a adonar-se’n que un govern escollit democràticament fidel a ell ballarà el ritme que ell decideixi, sempre pel seu profit… I així acumularà una de les fortunes més grans del món conegut. Ho té tot preparat. Juntament amb altres escurçons com ell (no té cap mena de pega a reconeixer-ho, en privat), ha redactat unes lleis que ja contemplen els buits per a que ells s’hi puguin moure amb total llibertat, davant dels morros del poble.

Grans discursos tenen lloc. El nom de l’estadista i dels escurçons clama arreu. El poble està content amb la democràcia i ningú veu l’engany que hi ha al darrere.

El segon lloc es més cobejat que el primer, que implica massa visibilitat i poc espai per maniobrar a les esquenes del poble. Així doncs l’estadista, des de ja fa un temps més a l’aguait que els escurçons, decideix dur a terme el seu cop mestre, redacta l’última de les lleis, segons la qual el veredicte del poble es irrefutable, de manera que aquell que surti escollit com a líder no podrà renunciar al càrrec, amagant-se darrere del titella que ell mateix hi posi en deixar el càrrec: serà una manera de mantenir el líder descontent i presoner per a que vagi otorgant més funcions als seus subordinats, a l’estadista i als escurçons i a l’hora d’evitar que un dels escurçons propulsat per error cap al govern renuncii al càrrec i hagi d’obeir els turbis propòsits de l’estadista.

Els escurçons no volen evidenciar-se i signen. L’estadista té el triomf assegurat. Llàstima que el triomf que entenia el poble fos fer-lo líder absolut, sota el llast dels que eren com ell. I aquell país va viure molts anys enganyat per l’estadista i pels escurçons que el feien ballar al seu ritme. El poble va ser molt feliç. Però l’estadista no.

Tags: Literologia, Vida i misèria per (V)ΘZ
No Comments »

A la propera classe de filosofia ens toca l’escepticisme, la veritat per conveniència.
Igual que el que comença a sortir ben sovint amb 15 anys, als 20 ja se n’ha cansat, el que comença a parlar de moral i política més aviat del compte, també se’n cansa més aviat.
En matemàtica, física o química moltes coses que donen lloc a posibles dubtes s’adopten per conveni, doncs es el mateix, la única manera de trobar un punt comú es partint d’una única veritat, que res ho és.

[Vé parlant del partidisme del CONFIDENCIAL.CAT]
Contra aquest perill només existeix una vacuna: l’escepticisme, o sigui, mirar-s’ho tot (els fets i les múltiples lectures dels fets) des d’una distància prudent: la distància que t’atorga el benefici del dubte. Davant la pregunta cabdal (Què és la realitat?) l’escèptic fa mutis perquè, en el fons, és conscient que qualsevol resposta que doni sempre serà parcial i susceptible d’una rèplica dialèctica… Fa mutis i pensa: No hi ha realitat.

Toni Ibàñez, Els fets, 19-X-2006 @ Entrellum

Ja m’he cansat de debats polítics, no val la pena, per que en el fons ningú escolta a ningú i a la minima que ho fas pares boig.

Tags: Cites per (V)ΘZ
6 Comments »

Probablement sorprengui afirmant que l’animació en general em crida bastant l’atenció. Tornar a veure les pel.lícules de Disney de la meva infància amb el meu cosí farà un parell d’anys em va fer tornar a interessar-me per aquest món; una forma de tocar l’humor diferent i amb la que es poden trencar els límits de la realitat i arribar fins on es vulgui.

Ja m’ho vaig passar força bé a l’última edició de l’Animac i avui he rigut més que la majoria de nens que hi havien a la sala amb La increible peró cierta história de Caperucita Roja. Una línia d’humor força irregular defineix aquesta cinta signada pels germans Edwards, dos directors amb poca experiència a les seves espatlles però que han fet valdre una bona idea i una bona artilleria d’hilaritat per connectar amb el públic (sento especial empatia per aquest fet, tant present en els neòfits, com un servidor). És en la línia d’Shrek, d’aquest corrent de reinvenció de les figures l’animació tradicional que fa que res sigui el que havia estat fins ara, com deia precisament una tag-line de la primera part de la història de l’ogre verd, que els contes de fades ja no seríen igual.

I sí, concretament La Increible peró cierta história de Caperucita Roja duu a un replantejament total del conte original, no només en el més evident (imagineu-vos una padrina doblada per Amparo Baró i que practica esports de risc a les esquenes de la seva innocent neta), sinó a recursos com el flashback que ocupa bona part del metratge o l’evident complexitat i subtilesa de la trama, cosa que fereix de mort el simplisme argumental dels contes infantils.

El doblatge al castellà, de luxe, per molt que diguin… i no voldria pensar com deu ser la versió original. Aqui, Leonor Watling borda la veueta innocent amb una contundent ironia de la Caperucita, Caperu pels amics i espectadors, responent amb evasives als policies, com si fos ben acostumada a delinquir i Carlos Latre, no podia estar més ben triat per al doblatge d’un personatge tant camaleònic com el llop (que no es tant ferotge com sembla).

Molt destacable, a part de l’encertada tergiversació de la història, la inclusió de personatges com l’esquirol nerviós (doblat a 45 revolucions per Anabel Alonso) o la cabra boja… considerat per la crítica el millor personatge de la pel.lícula i no sense raó, una vertadera pena que no li donguin més guió, però com va dir Baltasar Gracián (i com encara no ha entés ningú), lo bueno si breve, dos veces bueno. Això si, pel 2008 diuen que tindrem segona part d’aquesta pel.lícula i tot apunta a que la cabra hi hauria de tenir un paper crucial. Que així sigui.

Segueix la dinàmica dels Shreks, sobretot de la segona part, de picades d’ullets evidents a d’altres films, com ara la idea dels flashbacks on els personatges expliquen com han arribat fins a la cabana de la iaia, està treta d’una pel.lícula de Kurosawa que no he tingut el plaer de veure; a la tristíssima XXX (és a dir aquella de Triple X de Vin Diesel, no em prengueu per un cremat) amb tres A (d’abuela xD) tatuades al clatell de l’innocent senyora o fins i tot a una de les sèries televisives més famoses de l’actual panorama televisiu, CSI, no crec que sigui casualitat que el doblador de l’inefable Horatio Caine doni vida a la granota que lidera l’investigació (i que no es el que sembla) i les cintes de precintament policial, així com els interrogatoris siguin com els pinten a la pel.lícula… Segons els de Blogdecine és quelcom dolent per que no dóna personalitat a la pel.lícula. Però per això el vaig deixar de llegir: allí no entenen que una pel.lícula està feta d’influències d’altres mitjans (que poden ser relatius al cinema o no) ni que tenint clar això, no hi ha cap problema en dur-ho al límit. Al cap i a la fí, Horseman no amaga les seves influències i si algún dia l’arribem a acabar, serà la hòstia.

Bé i a part d’això, un aspecte negatiu. Acostumats a produccions d’animació digital on qualsevol textura podría ésser real, Hoodwinked (es que es fa massa llarg ficar el títol castellà), rebaixa força la qualitat gràfica de tot plegat, si bé tampoc es quelcom flagrant des del meu ideari: el realisme en l’animació es una cosa ben inútil de valorar. Tot i el simplisme dels gràfics, aquests es fan valdre i donen tot el que poden de si i més, component una pel.lícula amb una estètica infantil però amb humor que no entenen els infants… So cool, isn’t it?

Tags: Cinema per (V)ΘZ
No Comments »

Mai m’havia mostrat especialment a favor d’unes seleccions esportives catalanes, però bé sería una forma més de reafirmar-nos com a nació amb dret a la llibertat. Ara que han censurat l’anunci televisiu de la plataforma pro-seleccions catalanes, ara més que mai, val la pena col.laborar-hi, només cal penjar el video al nostre blog.

Tags: Blogs, Política, Vida i misèria per (V)ΘZ
No Comments »