Permeteu-me una petita-gran metàfora interpretable segons mil matissos. Això si, tot és molt simple… tristament simple.

L’estadista es un home fred, calculador que, tot i així, guarda un somriure i una càlida conversa per aquelles ments buides que pot emplenar amb la seva parafernàlia. De la parafernàlia, el diccionari en diu idees, els seus sequaços s’atreveixen amb ideals, però ell sap que no són gaire més que mentides amb que controlar els seus inferiors a l’ombra dels superiors i obtenir enormes beneficis sense moure ni un dit (o movent-lo menys del que cal).

Ja porta molt temps reptant entre els grans cercles dominants i sempre li ha anat força bé. La seva oratòria es acertadament buida, no xafa tolls, sinó que els salta amb elegància i discreció. Però, ai las! Ha arribat el dia en que l’estadista s’ha ficat en problemes. No pas per culpa seva, sinó per la pròpia inèrcia de la política. És ara quan l’estadista ha de treure tota la seva artilleria mediàtica, quan tot el seu carisma ha de lluir amb més força que mai i quan la confiança de la gent en ell ha de ser cega: ha arribat el dia d’instaurar la democràcia, el més gran engany mai inventat per l’home.

Triga poc a adonar-se’n que un govern escollit democràticament fidel a ell ballarà el ritme que ell decideixi, sempre pel seu profit… I així acumularà una de les fortunes més grans del món conegut. Ho té tot preparat. Juntament amb altres escurçons com ell (no té cap mena de pega a reconeixer-ho, en privat), ha redactat unes lleis que ja contemplen els buits per a que ells s’hi puguin moure amb total llibertat, davant dels morros del poble.

Grans discursos tenen lloc. El nom de l’estadista i dels escurçons clama arreu. El poble està content amb la democràcia i ningú veu l’engany que hi ha al darrere.

El segon lloc es més cobejat que el primer, que implica massa visibilitat i poc espai per maniobrar a les esquenes del poble. Així doncs l’estadista, des de ja fa un temps més a l’aguait que els escurçons, decideix dur a terme el seu cop mestre, redacta l’última de les lleis, segons la qual el veredicte del poble es irrefutable, de manera que aquell que surti escollit com a líder no podrà renunciar al càrrec, amagant-se darrere del titella que ell mateix hi posi en deixar el càrrec: serà una manera de mantenir el líder descontent i presoner per a que vagi otorgant més funcions als seus subordinats, a l’estadista i als escurçons i a l’hora d’evitar que un dels escurçons propulsat per error cap al govern renuncii al càrrec i hagi d’obeir els turbis propòsits de l’estadista.

Els escurçons no volen evidenciar-se i signen. L’estadista té el triomf assegurat. Llàstima que el triomf que entenia el poble fos fer-lo líder absolut, sota el llast dels que eren com ell. I aquell país va viure molts anys enganyat per l’estadista i pels escurçons que el feien ballar al seu ritme. El poble va ser molt feliç. Però l’estadista no.

Tags: Literologia, Vida i misèria //