Salut, audiencia massiva!
Em trobo duent a terme un viatge d’estudis per les boniques contrades d’Irlanda del Nord, concretament a Derry o Londonderry, com ho preferiu… depenent de la vostra orientacio religiosa o politica.
He pogut comprovar de primera ma aquesta hospitalitat irlandesa tant coneguda, tastar la Guinness, segurament mes coneguda i passar fred de debo d’un cop per tots.
Les distancies aqui son enormes ja que totes les cases son unifamiliars. Aixi el meu lloc de treball es deu trobar a mes de 40 minuts de cami del barri residencial de la meva host family.
Diuen que on mes es nota la diferencia amb un pais fora, es a les petites diferencies. Aqui l’aigua dels lavabos es fredissima o bullent, no coneixen el Nesquick ni el Cola-Cao i essent les temperatures de 10 graus hi ha cafres (tant del genere masculi com femeni) que es passejen en maniga curta pel carrer, aixi, with very big irish balls, tambe aqui, on els pubs son tota una institucio, la gent surt cada dia pero fins menys tard que nosaltres. Aquests irlandesos estan xalats…
He omes els accents premeditadament, tot fent un exercici de vanguardia literaria… ja que ficar-los als teclats d’aqui es tot un marro. Que vagi be!

Tags: Vida i misèria per (V)ΘZ
4 Comments »

Diuen que ja no hi han aloses a la timoneda d’Alfès… I que l’ha foragitat l’ombra de l’home.

I així qualsevol dia ens quedarem sense sang a les venes, però que importa si avui hi ha una reunió a la feina… Ignorant que la riquesa de debó se’ns escola entre els dits, la vida seguirà com allò que no té gaire sentit, quasi preguntant-nos si val la pena tant d’alarmisme, per un ocellot que ni tan sols té colors ni destaca per sobre dels demés. Mentre palpem els pits de la nostra vida falsa i mediocre, com tontos amb regalèssia.
Lamentaria la desparició de l’alosa becuda a les terres de Ponent… però val més la pena plorar pel planeta sencer.

Tags: Diàlegs interns, Societat per (V)ΘZ
1 Comment »

Gastàrem molta saliva parlant de la nova cinta de Woody Allen tot i no haver-la vist… I no pas per que fos un fenòmen mediàtic, sinó que fent gala d’un humor inteligentíssim de gent de batxillerat, cada cop que calia nombrar-la, escupíem al terra… Scoop… Escup! Afortunadament la pel.lícula no feia honor a la reacció que n’inspira el nom. De fet, Scoop és en argot dels periodistes britànics, una notícia bomba… i les escupinades bomba encara no les he inventades.

Tal i com deia Albert Forns fa uns dies (força més puntual que nosaltres en veure-la, però tots sabeu com en som de gossos i com d’aillada culturalment viu Lleida…) sembla increible com l’autointerpretat homenet continua regalant-nos una pel.lícula cada any i mantenint un nivell que ja voldria aquella inefable tirallonga de pel·lícules que no li arriben a la sola de la sabata i que envaixen els multicinemes d’empreses foranes. Allen es el cinema de l’elegància, de l’elegància innata i d’aquell savoir faire inherent en la persona que no marxen ni quan aquest ancià remenut s’encabrona amb quelcom sense treva.

Es interessant, el mestratge subtil que destil.la cadascun dels plans, que ens revelen una dilatada experiència en el mon del 7è art. Woody Allen no s’està per punyetes: fa cinema sense artificis però amb l’estil típic de la vella guàrdia del cinema americà (trascendint d’estils i gèneres), que tot quedi clar però que a l’hora el pla sigui artísticament perfecte.

La senzillesa del guió, amb un parell d’incongruències subjectives i un gir a mitja cinta una mica estrany, deixa bon gust de boca, el record a la vella guàrdia abans esmentada. Fins i tot saber-se reinventar té mèrit i sobretot si tens 71 anys, i has escrit, dirigit i coprotagonitzat una pel.lícula.

Interessants també les interpretacions de Hugh Jackman i Scarlett Johanson, aquesta darrera sospitosament basada en la nostra amiga la pija andergraun-floripòndia (però a ella no li agrada Woody Allen… i uns collons que no!)… Mantenen força el nivell i són gent que en sap… no es pas qualsevol que pot treballar amb Woody Allen. Per cert, Scarlett Johanson tot i estar caracteritzada com a tonta del poble, no perd ni un punt de bellessa… I aqui es on es perfila un mite eròtic… Quan volent semblar el que no és, la seva bellessa real s’alça per mostrar-se més natural que mai.

L’aventura londinenca (Matchpoint i ara, Scoop) d’aquest heptagenari depara forces sorpreses, ja que si habitualment, a NYC, es tractava de la plebs, aqui la burgesia i fins i tot l’aristocràcia prenen un paper preponderant. Matchpoint, potser segueix sent la seva obra més allunyada de la marca de la casa i Scoop suposa un retorn als clàssics d’Allen, dels quals s’hi poden trobar ecos quasi en tot moment. Quasi es podria dir que primer hauria d’haver estat Scoop, com una petita reinvenció d’ell mateix apuntant cap a la campanada de Matchpoint, sublim i desentonant a la seva filmografia.

Molt recomanable als fans d’Allen de tota la vida i per aquells farts del cinema comercial modern.

Tags: Cinema per (V)ΘZ
No Comments »

Avui he tingut el plaer d’assistir al concert que els Cronistes, una jove formació musical lleidatana, han ofert al City Arms Pub, a casa, tal i com anunciaven els cartells del concert.

Aquest grup neix de la tradició i de la modernitat: mesclen multitud d’estils sobre una base folk, és a dir, que fan un meritori treball de reinvenció de la música de sempre. A més, no beuen d’una mateixa font, sinó que tant aviat fiquen ritme funk al Pont de Lió, com s’hi atreveixen amb el rock dur, arribant a ser una mena de Mägo de Oz més calmat i elegant.

Vaig tenir la sort de descobrir-los a les últimes colònies, de la mà de l’iPod d’un bon company i monitor meu. Sis cançons pertanyents al seu primer i únic (de moment) treball discogràfic, que em devien passar al voltant d’un mes desprès (les podeu sentir quasi totes a la seva plana): Mendian loretxoa, La bella molinera, El branle de Codalet, Star of the County Down, Somia i Calant de Vilafranca. Totes elles t’enganxen i et fan arribar a dependre de l’elegant i càlid violí (mai he imaginat que arribaría a dir això, d’un violí!), de la veu taimada d’en Joan, el vocalista i guitarra acústica, que he tingut el plaer de saludar avui i de la treballada base que arriba amb força però amb certa contenció, sense saturar.

Tot i que avui ens han ofert moltes cançons que no apareixien a la maqueta i que per tant no coneixia, n’he gaudit com mai i es que la música popular té una càrrega festiva de tradició que la fa especial, per no parlar del ritme enganxós carregat d’un sentit que ningú entén de debó, fins que tothom salta a dansar al bell mig de la plaça del poble. Bé, i per no parlar de la qualitat musical d’aquesta gent… hi han grups que apareixen amb errors arreu, tot i que se’n pot intuir el talent. Els Cronistes no… senzillament han aparegut perfectament cohesionats i amb un so impecable.. A més, dóna gust quan el mateix cantant t’agraeix en persona (més d’un cop i no des de l’escenari) el fet d’haver vingut al concert i quan pots captar la màgia d’estar assistint a un espectacle que es dels primers de molts més que auguro als Cronistes. Puc dir, disculpant-lo en certa manera, que ben aviat no podrà saludar tots els que assistiràn als seus concerts.

Per cert, impagable quan, acabant de cantar Somia (peça de composició pròpia que aviat acabarà esdevenint l’himne del grup), al cantant li ha fallat el micròfon i les dues últimes tornades han anat a càrrec del sector hooligan, en el qual he pogut gaudir del concert en la seva integritat. Gràcies a tots! I gràcies sobretot als Cronistes per fer-nos vibrar, gaudir, estremir, somriure i tot el que se us acudeixi amb la seva música.

Tags: Música, Vida i misèria per (V)ΘZ
No Comments »

Deixa que la boirina d’allò que es a mig camí enter l’amor i el desig ens anegui els sentits, que, embriacs l’un de l’altre no ens anomenen com ens anomenem, ni fem el que ara fem i que ni tan sols siguem qui som.

Deslliguem-nos de les sogues que ens anclen al port de la veritat abstracta, forçada i falsa, a estones lliures.

Ignorem les realitats que, jo sense tu i tu sense mi, acceptem capcots, ara estem junts i els rellotjes no continuaràn el seu tràfec si nosaltres no els ho diem.

Res es mou a la ciutat fosca… el temps i l’espai són nostres. Capgirem les lleis de la física ara que som l’un de l’altre i a la vegada, més realitzats com a individus que mai.

Sona el cànon de Pachebel… tot orquestrant els nostres sospirs…

I pensa que val la pena empassar, per tornar a escoltar el cànon de Pachelbel i caure víctimes dels ordits de Pavlov o per mirar-te als ulls…

Aguanta, amor, fins que la puta realitat falsa i embafadora no es dissipi altre cop… i llavors valgui la pena passar un temps dolent per compartir una altra eternitat en dues hores.

No ve gens a cuento… però a algú li interessaria compartir amb mi un concert dels que serà un dels grups punters del panorama català, a la capital del Segrià, aquest dissabte? Oi que no? No…? No… però segur, eh? Au a pendre pel cul!

Tags: Liebling per (V)ΘZ
No Comments »