Avui he tingut el plaer d’assistir al concert que els Cronistes, una jove formació musical lleidatana, han ofert al City Arms Pub, a casa, tal i com anunciaven els cartells del concert.

Aquest grup neix de la tradició i de la modernitat: mesclen multitud d’estils sobre una base folk, és a dir, que fan un meritori treball de reinvenció de la música de sempre. A més, no beuen d’una mateixa font, sinó que tant aviat fiquen ritme funk al Pont de Lió, com s’hi atreveixen amb el rock dur, arribant a ser una mena de Mägo de Oz més calmat i elegant.

Vaig tenir la sort de descobrir-los a les últimes colònies, de la mà de l’iPod d’un bon company i monitor meu. Sis cançons pertanyents al seu primer i únic (de moment) treball discogràfic, que em devien passar al voltant d’un mes desprès (les podeu sentir quasi totes a la seva plana): Mendian loretxoa, La bella molinera, El branle de Codalet, Star of the County Down, Somia i Calant de Vilafranca. Totes elles t’enganxen i et fan arribar a dependre de l’elegant i càlid violí (mai he imaginat que arribaría a dir això, d’un violí!), de la veu taimada d’en Joan, el vocalista i guitarra acústica, que he tingut el plaer de saludar avui i de la treballada base que arriba amb força però amb certa contenció, sense saturar.

Tot i que avui ens han ofert moltes cançons que no apareixien a la maqueta i que per tant no coneixia, n’he gaudit com mai i es que la música popular té una càrrega festiva de tradició que la fa especial, per no parlar del ritme enganxós carregat d’un sentit que ningú entén de debó, fins que tothom salta a dansar al bell mig de la plaça del poble. Bé, i per no parlar de la qualitat musical d’aquesta gent… hi han grups que apareixen amb errors arreu, tot i que se’n pot intuir el talent. Els Cronistes no… senzillament han aparegut perfectament cohesionats i amb un so impecable.. A més, dóna gust quan el mateix cantant t’agraeix en persona (més d’un cop i no des de l’escenari) el fet d’haver vingut al concert i quan pots captar la màgia d’estar assistint a un espectacle que es dels primers de molts més que auguro als Cronistes. Puc dir, disculpant-lo en certa manera, que ben aviat no podrà saludar tots els que assistiràn als seus concerts.

Per cert, impagable quan, acabant de cantar Somia (peça de composició pròpia que aviat acabarà esdevenint l’himne del grup), al cantant li ha fallat el micròfon i les dues últimes tornades han anat a càrrec del sector hooligan, en el qual he pogut gaudir del concert en la seva integritat. Gràcies a tots! I gràcies sobretot als Cronistes per fer-nos vibrar, gaudir, estremir, somriure i tot el que se us acudeixi amb la seva música.

Tags: Música, Vida i misèria //