Diuen que ja no hi han aloses a la timoneda d’Alfès… I que l’ha foragitat l’ombra de l’home.

I així qualsevol dia ens quedarem sense sang a les venes, però que importa si avui hi ha una reunió a la feina… Ignorant que la riquesa de debó se’ns escola entre els dits, la vida seguirà com allò que no té gaire sentit, quasi preguntant-nos si val la pena tant d’alarmisme, per un ocellot que ni tan sols té colors ni destaca per sobre dels demés. Mentre palpem els pits de la nostra vida falsa i mediocre, com tontos amb regalèssia.
Lamentaria la desparició de l’alosa becuda a les terres de Ponent… però val més la pena plorar pel planeta sencer.

Tags: Diàlegs interns, Societat //