Ereccions al Parlament de Catalunya
Pasqual Maragall es va acomiadar del poble català amb una metàfora sublim que no deixa de recordar-nos que alguna cosa del geni del poeta Joan Maragall corre per les venes del proper ex-president. Va ficar les eleccions el dia de Tots sants, una festa que, tot i no ser plenament dedicada als morts es el dia en que se’ls ret més homenatge.
Serà un dia on celebrarem la mort de Catalunya. Per què amb els dos governs més factibles, guanyarà l’espanyolisme, el centralisme i continuarem com sempre, sense esperances d’un futur just per Catalunya.
Espanya no serà mai un donut (ni Madrid inexistent, així que ja podem queixalar que Catalunya no serà independent) per què Mas ha de procurar jugar bé aquí per a erigir Duran com a ministre allà. I Montilla treballa per Zapatero, tampoc s’hi pot fer res i no ens ho amaga pas… Amb el seny convergent o un president amb problemes per parlar el català i que duu els seus fills a un col.legi privat tot i la seva ideologia esquerranosa, Catalunya no aspira a res. ERC és l’únic partit que pot fer quelcom per Catalunya, però jo no confiaria el futur d’un país als infants del meu esplai (ni l’electorat tampoc), oi que ens entenem?
Davant del realisme inqüestionable de l’última maragallada (de les millors que ha fet, se li ha de reconèixer), només queda la tirallonga d’imbecilitats que se’m va acudir fa uns dies, amb un joc de paraules pueril sobre les eleccions i que de pas posa de manifest un problemeta notori de la democràcia.
Mentre el poble plora els seus morts, els canditats se la miren. A la nit, sabràn per fi qui la té més grossa de tots, quan les ereccions arribin a la seva fi. Ells saben que el tamany si que importa, o que almenys si que li importa a na Generalitat, la dama d’alt estànding que aspiren a fornicar-se. Tots li han fet la cort, tot resaltnt diverses facetes de si mateixos, els més de dretes el sentit comú, els més d’esquerres, el factor humà… fins i tot n’hi ha que han llançat campanyes directament nudistes o escatològiques, per impressionar la freda barjaula. Però a na Generalitat no li importen tots els diners que s’han deixat exagerant allò que són o fingint allò que no són. Ni tan sols li importa que diguin la veritat, que cardin bé o malament, sino que a l’hora de la veritat, un cop sigui palés que no poden trempar més, només valorarà el tamany…
A pesar de la tria de na Generalitat, els candidats perdedors valoraràn positivament el fet d’haver obtingut més centimetres que en l’anterior erecció, d’altres el fet de poder trempar, encara (de tots es sabut que res dura eternament) i d’altres es meravellaràn de com n’es de preciós el seu gland. Ja se sap, les derrotes cal pendre-se-les amb filosofia i anar a fer una cerveseta amb els amics, a passar-s’ho bé… a oblidar-ho. I mentrestant el guanyador clama, amb les mans a la cintura i amb un moviment ben sexy de pelvis endavant i endarrera, que ell és qui la té més grossa.
I mentrestant, un país se’n va a pendre pel cul, de tant mirar-se la polla.
Salut i revolta, Catalunya! La clau no és en el president, que la llibertat la conquereix la gent!
