El meu baix ventre es contreu… Malestar… Miro al meu voltant i la gent sembla embadalida… És el moment idoni… Només cal esperar a la propera flamarada del drac per a disimular-ho… Ara es el moment… El drac obra la boca… Jo obro l’esfínter… I CATAPUM!

Això es el millor que se m’acut per parlar d’Eragon.

Interpretacions de pa sucat amb oli, inclosos Jeremy Irons i John Malkovich. No només els dos actors estandard que esgrimeix el repartiment de la pel.lícula fan papers irrisoris, sinó que segons la crítica anglosaxona, l’única interpretació passable es la de Saphira, la draga, doblada per Rachel Weisz a la versió original. Mireu si en fa, de pena, senyors.

La cinta es un torrent d’efectes especials a destemps, barroquisme pel barroquisme… una combinació que, per desgràcia, com els pols d’igual signe, es rebutja. Judith Vives lloa el realisme del drac i el cert es que és un dels punts de la pel·lícula, fins que n’ensenyen les ales. Sembla un pollastre pegant-se llets contra el sostre del galliner!

No s’aguanta per enlloc. Ni tan sols hi ha un personatge que faci riure. L’únic que aspira a quelcom es Durza, i no fot res de bo en tota la pel.lícula, per acabar mort en mans d’un guapet vingut a més com és l’Eragon. Si… us he eplicat el final, per què he sortit cabrejat del cinema i no vull que, vosaltres, gent il·lustrada sense res millor a fer que llegir-me, no caigueu en el mateix error que jo… per molta pena que us vulgui fer algú que la vol anar a veure o per molt que us pugui haver agradat el llibre…

Però, ai las! El llibre! Christopher Paolini és deu estar autoproduint al·lopècia… Fangmeier i un exèrcit de guionistes que no arriben ni a mediocres l’han destrossat vilment, total per a que, per a cagar-la. Per la interpretació meticulosa de fonts de suposada confiança, parlant en termes comparatius, la fidelitat al llibre sería com adaptar Romeu i Julieta donant el paper de Julieta a Carmen de Mairena o a la Terremoto de Alcorcón.

Un dels punts a favor sería el vestuari, si te la mires superficialment, però sento dir-vos que ni això es salva: el cosí de n’Eragon, en Murtagh duu quelcom molt similar a uns texans en l’escena en que es despedeixen… Ni que no ho siguin, però una miqueta de decència… En aquell poble de merda no crec pas que disposessin de tint blau…

En fi. He fet la crítica per un principi de similitud amb la pel·lícula, no us espanteu si hi han incongruències, frases inconnexes etcétera. Salut!

Tags: Cinema per (V)ΘZ
2 Comments »

Rarament trobo res que em sembli rellevant en un  diari, més que res perquè n’hi han pocs que puguin ésser considerats objectius. Però l’altre dia, sense venir al cas i pel fet de que les dates festives hagin estat, potser, un condicionant,em va cridar força l’atenció un article relacionat amb l’eutanàsia (polèmic dilema en aquests temps que corren).
 

Doncs bé, l’escrit ens situava a la ciutat italiana de Cremona, on un metge amb una mica de sensibilitat i decència (Sí, per sort encara en queden d’aquests…) ajudava a morir un pacient condemnat a carregar, en contra de la seva voluntat, un cos inert com a conseqüència d’una distròfia muscular avançada, durant 30 anys.
El problema arriba, com en moltíssims casos aliens, quan el metge és acusat d’homicidi i amenaçat amb 10 o 15 anys de presó, en una societat politicament correcta absorbida per una mentalitat puritana i conservadora com ho ha demostrat la italiana en una situació com aquesta, en ple segle XXI, (només per allò que convé, és clar) que considera homicidi el fet que algú reuneixi la suficient valentia com per posar punt i final a la seva vida, d’una manera totalment lliure i voluntària.
Puntualitzant que no tinc res en contra d’Itàlia ni de la seva cultura (Al meu parer és, artísticament i històricament un dels indrets més rics que podem cercar), em sembla vergonyós que s’adopti una posició tan arcaica, cruel i egoista com ho està éssent aquesta, ja que només els qui es troben en condicions similars estàn suficientment capacitats com per duur a terme una decisió tan dura com l’esmentada i per tant, caldria que ningú hi fiqués els nassos i molt menys si no sap, ni de bon tros, de què va l’assumpte.

Tags: Societat per Mina ^^
No Comments »

L’ira es un dels punts característics de la meva funesta personalitat. No me’n enorgulleixo pas, tot sigui dit. He intentat, potser sense pretendre fer-hi front d’una manera específica, que fos una altra cosa la que em caracteritzés. Però matemàticament parlant, he aconseguit reduir el percentatge d’ira que duc a sobre, però no pas la quantitat.

He d’assolir un major autocontrol de mi mateix. L’altre dia, sense anar més lluny, la recerca desesperada d’un regal per ma mare en la millor companyia a la que aspiro, em va donar per cagar-me en aquesta colla d’imbècils que habiten Lleida, l’única l’única ocupació dels quals en aquella tarda semblava ser infestar el carrer Major. Vist en fred era i és una rucada, però ha estat començar-ho a tractar i notar com els dits em teclegen amb més força, com cada cop necessito alenades d’aire més profundes i que en general el meu cos es envaït per una abstracció que m’impulsa a destruir tot el que m’envolta. Es completament irracional.

Pot esdevenir que el més mínim detall em produeixi un esclat, però aquest no sol anar més enllà dels quatre crits i excentricitats que, per fortuna aquells amb qui tinc el gust i l’honor de barrejar-me ja saben entendre (o això m’agrada pensar). Però noto que tot això es una fúria incontenible i que els espigons reventaràn qualsevol dia, proper o llunyà… Que succeirà aquest dia en la República Proletària de la Meva Ment, que no té ni de bon tros l’habilitat de construir dics de que fan gala els Països Baixos? Tinc la resposta vivint sota el mateix sostre que jo i pagant-me els estudis: mon pare.

Ha de ser per força quelcom de genètica o una estranya afinitat cap a comportaments que odio des del més profund del meu ésser. No es que ell sigui una mala persona, però algunes de les seves manies són formes evolucionades de les que jo tot just començo a desenvolupar… I això m’acollona. Pensava centrar-me en mon pare potser per por a parlar de mi, però el problema es meu i de ningú més, així, que ell, tant poc afí a internet li evitaré el tràngol d’inspirar un text en un medi alié als seu interès.

La majoria d’enrabiades no em saben pas gaire greu a fi de comptes, però em pesen a l’ànima i als ous les que acaben pagant els meus éssers estimats. De vegades vull arribar al fons de tot i controlar el que és la veritat d’aquell instant, sense saber que el camí més grat cap a la veritat futura es potser una mentira present. Altres vegades em semblen infinitament estúpides actituds no gaire llunyanes o identiques a les meves (com dirien Fangoria al respecte Malgasto mi talento en criticar por criticar…). Tot sovint rebaixar els meus postulats de certesses a opinions, es un esforç titànic, inassumible en l’ardor del moment… Per no parlar de quan, el fet de compartir una tendència la comparteix en una heretgia als meus ulls (duc a la motxilla una xapa que resa Boybands must die, no te digo ná y te lo digo tó).

Ja no sé que pensar… Però potser hauria de buscar la solució sense pensar, ja que el camí cap a aquesta em mena pels recòndits viaranys de la més pura i fosca irracionalitat…

Tags: Diàlegs interns per (V)ΘZ
2 Comments »

L’any passat, a les envistes del Nadal, allà pel pont de la Constitució, vaig escriure un post que no sé per que no va venir a parar a la selecció del best of the best de Deliris d’egolatria amb que compta aquesta humil bitàcola, potser per que em semblà que tenia un argumentari buit o qui sap que.
Però bé, tot i així, com que just al final d’aquesta antiga entrada que ara m’ocupa, prometia reinventar-la i reestructurar-la, la recupero, l’actualitzo i ja servirà com a crítica nadalenca d’enguany (tot i que no me’n vaig capaç del tot… sóc tant desorganitzat com fa un any, com en fa dos i com en fan trenta-set).

Jo de petitet flipava quan la meva àvia proclamava que cada cop li agradava menys el Nadal… El desgrat envers una festa on tot es fraternitat, companyonia i regals no cap en una ment infantil. Ella no deu compartir moltes de les meves idees, però aqui em temo que coincidim força. La iaia estima als seus 4 fills i als seus dos nets i no vol esperar a una data puntual per poder-nos veure tots junts, odia que aquest amor s’hagi de demostrar precisament amb regals i no tenint una conversa agradable i passant una estona junts més sovint, odia no saber que regalar i encara més, no saber que vol que li regalin… per què sense ser rica i sense haver-ho estat mai, ja té tot el que li fa falta materialment parlant i moltíssimes coses inútils més, que per què? Per que altres persones tampoc sabien que regalar-li per Nadal… No ho ha dit mai, tot això, prou se’n guarda, però amb tants anys a prop seu, cada petit comentari i cada actuació m’han ajudat a fer-me’n aquesta opinió, força propera al que deu passar per la seva ment.

Per què quan els regals es compten per desenes i quan les despesses es compten per crèdits (al 25 de decembre la visa treu fum, fum, fum que diu mon pare abans no li ploguin clatellots) tothom pensa en aquells que precisament desconeixen l’opulència del Nadal? O per que exaltem precisament al Nadal valors personals que hauriem de tenir presents tot l’any? Tant hipòcrites som que ens han de posar un cartell lluminós ben visible que ens diu quan aplaudir, talment en un trist directe televisiu?

Per què regalem empesos per un motiu tant buit com ara l’època de l’any? Un regal es un símbol físic d’un moment, un sentiment o el que sigui, en qualsevol cas no el dicta ni la publicitat ni el desig material, sinó el cor (o la part del cervell que s’encarregui dels sentiments, si ets així més guay). No cal esperar ni a aniversaris ni a festes concretes. Un regal també pot respondre a una necessitat puntual, coberta per un ésser proper, però això, per mi ja es estirar el concepte. Regalar es donar sense esperar res a canvi i pot sonar molt garrepa, però no està el món per a fer-ho gaire sovint, això i evidentment que no parlo només en el camp econòmic.

Si… potser es necessari per a aquesta colla d’imbècils que comformen la societat, això de sentir-se més bons i predisposats al bé que durant la resta de l’any, però si ho fem, fem-ho bé, per favor. Ens estan fent un regal i ens quedem jugant amb el paper…

El títol de l’entrada vé dels preliminars de la cançó Villancico del rey de Extremadura, d’Extremoduro, que us recomano fervorosament per amanir els vostres àpats nadalencs xD. I això és tot. Si ets un fals/a de merda, que et donguin pel sac i et pudreixis menjant els teus propis excrements, sinó, bones festes en mesura del posible.

Tags: Blogs antics, Seŀlecció de posts DdE, Societat per (V)ΘZ
No Comments »

El simple fet d’existir et reserva un racó d’odi al meu cor, però el complex fet de conèixer-te podria fer-te perdre aquesta valiosa propietat rere la qual els nostres sentiments mutuus no es podràn amagar.

Tags: Deliris per (V)ΘZ
No Comments »