L’any passat, a les envistes del Nadal, allà pel pont de la Constitució, vaig escriure un post que no sé per que no va venir a parar a la selecció del best of the best de Deliris d’egolatria amb que compta aquesta humil bitàcola, potser per que em semblà que tenia un argumentari buit o qui sap que.
Però bé, tot i així, com que just al final d’aquesta antiga entrada que ara m’ocupa, prometia reinventar-la i reestructurar-la, la recupero, l’actualitzo i ja servirà com a crítica nadalenca d’enguany (tot i que no me’n vaig capaç del tot… sóc tant desorganitzat com fa un any, com en fa dos i com en fan trenta-set).

Jo de petitet flipava quan la meva àvia proclamava que cada cop li agradava menys el Nadal… El desgrat envers una festa on tot es fraternitat, companyonia i regals no cap en una ment infantil. Ella no deu compartir moltes de les meves idees, però aqui em temo que coincidim força. La iaia estima als seus 4 fills i als seus dos nets i no vol esperar a una data puntual per poder-nos veure tots junts, odia que aquest amor s’hagi de demostrar precisament amb regals i no tenint una conversa agradable i passant una estona junts més sovint, odia no saber que regalar i encara més, no saber que vol que li regalin… per què sense ser rica i sense haver-ho estat mai, ja té tot el que li fa falta materialment parlant i moltíssimes coses inútils més, que per què? Per que altres persones tampoc sabien que regalar-li per Nadal… No ho ha dit mai, tot això, prou se’n guarda, però amb tants anys a prop seu, cada petit comentari i cada actuació m’han ajudat a fer-me’n aquesta opinió, força propera al que deu passar per la seva ment.

Per què quan els regals es compten per desenes i quan les despesses es compten per crèdits (al 25 de decembre la visa treu fum, fum, fum que diu mon pare abans no li ploguin clatellots) tothom pensa en aquells que precisament desconeixen l’opulència del Nadal? O per que exaltem precisament al Nadal valors personals que hauriem de tenir presents tot l’any? Tant hipòcrites som que ens han de posar un cartell lluminós ben visible que ens diu quan aplaudir, talment en un trist directe televisiu?

Per què regalem empesos per un motiu tant buit com ara l’època de l’any? Un regal es un símbol físic d’un moment, un sentiment o el que sigui, en qualsevol cas no el dicta ni la publicitat ni el desig material, sinó el cor (o la part del cervell que s’encarregui dels sentiments, si ets així més guay). No cal esperar ni a aniversaris ni a festes concretes. Un regal també pot respondre a una necessitat puntual, coberta per un ésser proper, però això, per mi ja es estirar el concepte. Regalar es donar sense esperar res a canvi i pot sonar molt garrepa, però no està el món per a fer-ho gaire sovint, això i evidentment que no parlo només en el camp econòmic.

Si… potser es necessari per a aquesta colla d’imbècils que comformen la societat, això de sentir-se més bons i predisposats al bé que durant la resta de l’any, però si ho fem, fem-ho bé, per favor. Ens estan fent un regal i ens quedem jugant amb el paper…

El títol de l’entrada vé dels preliminars de la cançó Villancico del rey de Extremadura, d’Extremoduro, que us recomano fervorosament per amanir els vostres àpats nadalencs xD. I això és tot. Si ets un fals/a de merda, que et donguin pel sac i et pudreixis menjant els teus propis excrements, sinó, bones festes en mesura del posible.

Tags: Blogs antics, Seŀlecció de posts DdE, Societat //