Entries Tagged as ''

Títol alternatiu

altertitle.jpg

No sé que vaig fumar aquell dia, durant les reformes del blog (no pas les de casa, que prou maldecap donen), que vaig parir aquest possible títol en qüestió d’uns frenètics minuts d’inspiració. Com podeu comprovar, tant aviat com el vaig acabar, va ser descartat, potser va ser més un divertimento del meu ego creatiu que un vertader exercici de virtuosisme gràfic (i un testicle de balena!).
El fons es una imatge presa tot experimentant amb la teva càmera, dels molins de la central eòlica de Montrubió, a la que posteriorment he aplicat un efecte de contorns brillants.
La cita en lletra burtonesca pertany a l’eterna Pulp fiction, que devia revisionar aquell dia mateix. Podria haver triat qualsevol altre tros del guió, però el cert es que no sé per què aquest ha estat l’escollit.
La imatge superposada a la dels molins pertany a una de les escenes inicials de la pel·lícula Sin City, que m’obsesiona, em corprén, em visita en somnis i em viola per carrerons foscos. En realitat, això ho fa tota la cinta, però són els preliminars de la història d’en Marv, mentre aquest glosa amb la seva veu profunda la bellessa irrecuperable de Goldie que tomben a qualsevol.

I amb això inauguro la categoria de Quadres d’Storyville, en la qual, sense cap mena de regularitat, com tot en aquesta nostra República Proletària, s’hi penjarà una sola imatge per entrada i s’exposarà la seva història o les raons per les quals mereix ser aqui.

Taim i’ngra leat

Tu i jo. Jo i tu. Però hem de ser més que això. Els dos, fossos com la cera d’espelmes diferents, ser Dos, però en un de sol. Aquest és el camí per a que cadascú sigui més Un que mai, amb la comprensió i el recolzament de l’altre. Diuen que l’amor es quan coneixes tots els defectes de l’èsser estimat i aquest no t’importen per a res… o que en coneixes totes les perfeccions i embogeixes per totes i cadascuna d’elles.
Hem d’arribar a aquest estat! Hi hem arribat, de fet, sabem el que és i el coneixem millor que la majoria dels mortals, però la vida mundana, la Gent, els demés, púrria i escòria, carnassa de GULAG ens han distret del que vertaderament importa. El nostre amor.
Es per això, que aquesta nit, malgrat hi hagi lluna o no, sortiré al carrer, avui que no hi ha boira… i li cridaré que t’estimo, que la gent es faci fotre. Que sapiguin que amb nosaltres no podràn.


[...]
Taim i’ngra leat és t’estimo en gaèlic irlandès.
[...]

Actes no convencionals

Comunitat de propietaris de la ment d’en moz
República Proletària d’Storyville

A Storyville Districte Marginal es reuneixen, en enèssima i darrera convocatoria, al café de franquícia que ocupa els baixos de l’immoble de la ment de l’individu autoanomenat moz, els inquilins, re-inquilins, propietaris, hostes, invitats, okupes i ocupants dels pisos que comformen el dit immoble en assamblea extraordinària (o almenys més ordinària que la veina que crida pel celobert nit si i nit ambé) per a que siguin tractats els punts inclosos en el següent ordre del dia:

1. Lectura i aprovació de l’anterior assamblea, si s’escau i la trobem…

2. Continuació o no continuació en els estudis.

3. Precs i preguntes.

4. Crits i amenaces.

Presideix la sessió, el senyor Sentit Comú, inquilí de l’àtic, a punt de ser desnonat per impagament i la senyoreta Capacitat de Síntesi, que viu de relloguer al 4t 2a, actua com a secretària.

El senyor President, desprès de ser insultat per diversos conveïns, obre la sessió donant pas a l’ordre del dia abans esmentat.

Punt 1: L’acta de la reunió anterior no s’ha trobat, es més, ningú recorda amb claredat que se’n va fer, però es poden aportar infomes mèdics de l’estat en que van quedar alguns veïns desprès de la batalla campal que tingué lloc durant els últims minuts de la reunió. S’acorda per majoria que s’aportin els citats informes. El Sentit Comú plora d’emoció, per haver aconseguit aprovar, almenys mitja acta.

Punt 2: Continuació o no continuació en els estudis.
Davant de les queixes i atacs físics i violacions reiterades de la virtut dels components de la Junta del Recte (o Rectora) per part de diversos conveïns, cal recòrrer a un conveni urgent respecte a aquest tema.

El Sentit Comú exposa les raons per les quals caldría continuar amb els estudis i pendre-se’ls seriosament:

  • Opció a un futur millor.
  • Possibilitat de treballar d’allò que més encaixa amb les personalitats dels habitants de l’immoble o almenys rebre una futura formació que podria arribar a millorar la vida de tots (que si bé és cert, per altra banda no té per què ser així).
  • Interès pel lluïment personal del senyor Orgull, propietari de tota la planta baixa, que mai surt de casa, però quan ho fa, delecta tota la comunitat, si bé es un martiri pels forans.

La senyora Fatalisme (que va tenir un idil·li amb el senyor Sentit Comú, a qui va deixar per casar-se per l’esglèsia amb el señor Pessimisme, del 1r 1a) comenta que el segon argument del president no es vàlid, ja que tots els membres de l’immoble tenen gustos dispars com per fer-los contents a tots i que més val deixar els estudis ara que, els Pensament Indeterminat, que okupa el tercer pis n’ha fet una proposta ferma.

Les bessones Sentiment i Sensació, comenten que l’objectiu de la Comunitat es ser feliços, sense necessitar als sistemes o opcions que venen des de fora, com ara els estudis.

El president torna a insistir en el seu argumentari, referenciant-se al senyor Orgull, absent en aquesta assamblea.

El porter de la comunitat, el sr. Basili, que va demanar feina i les bessones li van menjar l’eina, recorda que comença la pel·lícula de terror de les 4 de la matinada, doblada en armeni i subtitulada en suec.

Amb molts temes pendents de tractar s’aixeca la sessió… i les bessones la faldilla.

X Y
Signat: el president Signat: la secretària

Art…

Definir art com un mot més, seria fer-li perdre la màgia i limitar tot allò que com a propi art abasteix i, com a conseqüència, deixaria de ser-ho, tenint en compte l’ideal principalment defensat pel moviment simbolista, durant el modernisme: l’ art per l’art .
De la música al cinema, passant per la literatura i sense descuidar-nos la pintura, l’escultura, la fotografia i tots aquells mitjans (incloent llurs estils i corrents) a través dels quals podem arribar a expressar les emocions que sentim en un moment determinat.
I no només això, sinó que també és art tot allò que fa que el cor bategui amb més força alhora que l’estòmac es contreu i es dil·lata, sense que la ment pugui reaccionar. Allò que, inevitablement, ha contribuït a que vesem més d’una llàgrima i, fins i tot, és capaç de congelar el temps en moments en els quals la raó és ennuvolada per la sensibilitat.

Malhauradament, no tothom és capaç de deixar-se endur per l’emotivitat i com a resultat, aquells en els qui l’absència d’aquesta tinença és obvia intenten abolir els idealistes en el terreny de l’art.
Per comprovar (un cop més…) l’existència del tipus d’individus que, sens dubte, demostren la mesquinitat d’aquesta espècie, seria la classe d’anglès d’avui a l’EOI.
Tot ha començat com un speaking sobre algú de qui, en el seu dia, haguéssim estat fans i ara ens sentíssim força avergonyits (El meu és força denigrant, així que ho deixarem en…
Doncs bé, el tema de l’art ha sorgit en pic una servidora ha acabat d’exposar OT com quelcom que ha contribuït a que molts estils musicals (Afortunadament, no tots…) hagin esdevingut en un producte comercial principal causant de que aquesta hagi perdut part de la seva esència.
Tan aviat com ho he soltat, l’el·loqüent i eminent profe ha deixat en evidència el que defensava, al mateix temps que gran part dels presents a l’aula han esclafit el riure.

En definitiva, no tots percebem l’art com el que veritablement és i tristament, tots aquells els qui el consideren una money factory dirimeixen el seu principal objectiu: emocionar.

Agitant-me amb la boira

El carrer, tant o més emboirat que abans. Els fanals, amb la seva llum taronja suau, s’entesten a esvaïr la boira, ignorant que es la boira el que els fa bells, el que converteix en bella una ciutat que no ho és.

Per què aqui, tothom mor i tothom pateix, cap lloc és bonic si hi ha mort i patiment, però la boira ens ho amaga, això, i ens permet pensar que darrere seu no hi ha sinó quelcom màgic i sorprenent.

A mesura que avanço la mentira en la que penso s’esvaneix, però trencar una cantonada es descobrir deu mil universos fantàstics que em podria estar ocultant la boira, que com una harmònica de vidre del més fi cristal de bohèmia, deixa anar un conjunt de sons delicats i preciosos… curiosament imperceptibles amb les meves orelles, tant acostumades a sentir allò que no val la pena. Però jo sé que aquest sons hi són, tracto d’imaginar-los i esdevenen l’amaniment perfecte dels petons, que, la boira, amb una goluderia luxuriosa fa a la llum dels escanyats fanals, escapçant-la.

Potser hauria d’apreciar més la boira, admirar més la bellessa d’allò que puc tocar i tot i així es fals i no buscar allò que hi ha darrera, la veritat. Encara no ho he pogut demostrar, però cada dia estic més segur que veritat es un sinònim mèdic de mort. Si la coneixem, la vida ens cau pel desguàs i la boira ja no ens pot acariciar…

Veient que al meu cap hi han foscos pensaments, ella somriu joganera, la duc de bracet: cadascuna de les petites gotetes que la formen són les amants més putes i més fidels de les que hom pugui gaudir. I aquesta nit la boira ha esdevingut puta i musa.

Les meves cabòries es van perdent en núvols d’humanitat, que ascenen amunt i s’entrellacen en un remolí suau i voluptuós fent-se un amb la boira en un silenciós orgasme de milions de gotetes de cristall de bohèmia. Ni que el carrer fos ple de gent ningú hauria estat capaç de percebre-ho, jo, que ara sé el secret de la boira.