El carrer, tant o més emboirat que abans. Els fanals, amb la seva llum taronja suau, s’entesten a esvaïr la boira, ignorant que es la boira el que els fa bells, el que converteix en bella una ciutat que no ho és.

Per què aqui, tothom mor i tothom pateix, cap lloc és bonic si hi ha mort i patiment, però la boira ens ho amaga, això, i ens permet pensar que darrere seu no hi ha sinó quelcom màgic i sorprenent.

A mesura que avanço la mentira en la que penso s’esvaneix, però trencar una cantonada es descobrir deu mil universos fantàstics que em podria estar ocultant la boira, que com una harmònica de vidre del més fi cristal de bohèmia, deixa anar un conjunt de sons delicats i preciosos… curiosament imperceptibles amb les meves orelles, tant acostumades a sentir allò que no val la pena. Però jo sé que aquest sons hi són, tracto d’imaginar-los i esdevenen l’amaniment perfecte dels petons, que, la boira, amb una goluderia luxuriosa fa a la llum dels escanyats fanals, escapçant-la.

Potser hauria d’apreciar més la boira, admirar més la bellessa d’allò que puc tocar i tot i així es fals i no buscar allò que hi ha darrera, la veritat. Encara no ho he pogut demostrar, però cada dia estic més segur que veritat es un sinònim mèdic de mort. Si la coneixem, la vida ens cau pel desguàs i la boira ja no ens pot acariciar…

Veient que al meu cap hi han foscos pensaments, ella somriu joganera, la duc de bracet: cadascuna de les petites gotetes que la formen són les amants més putes i més fidels de les que hom pugui gaudir. I aquesta nit la boira ha esdevingut puta i musa.

Les meves cabòries es van perdent en núvols d’humanitat, que ascenen amunt i s’entrellacen en un remolí suau i voluptuós fent-se un amb la boira en un silenciós orgasme de milions de gotetes de cristall de bohèmia. Ni que el carrer fos ple de gent ningú hauria estat capaç de percebre-ho, jo, que ara sé el secret de la boira.

Tags: Literologia //