Art…
Definir art com un mot més, seria fer-li perdre la màgia i limitar tot allò que com a propi art abasteix i, com a conseqüència, deixaria de ser-ho, tenint en compte l’ideal principalment defensat pel moviment simbolista, durant el modernisme: l’ art per l’art .
De la música al cinema, passant per la literatura i sense descuidar-nos la pintura, l’escultura, la fotografia i tots aquells mitjans (incloent llurs estils i corrents) a través dels quals podem arribar a expressar les emocions que sentim en un moment determinat.
I no només això, sinó que també és art tot allò que fa que el cor bategui amb més força alhora que l’estòmac es contreu i es dil·lata, sense que la ment pugui reaccionar. Allò que, inevitablement, ha contribuït a que vesem més d’una llàgrima i, fins i tot, és capaç de congelar el temps en moments en els quals la raó és ennuvolada per la sensibilitat.
Malhauradament, no tothom és capaç de deixar-se endur per l’emotivitat i com a resultat, aquells en els qui l’absència d’aquesta tinença és obvia intenten abolir els idealistes en el terreny de l’art.
Per comprovar (un cop més…) l’existència del tipus d’individus que, sens dubte, demostren la mesquinitat d’aquesta espècie, seria la classe d’anglès d’avui a l’EOI.
Tot ha començat com un speaking sobre algú de qui, en el seu dia, haguéssim estat fans i ara ens sentíssim força avergonyits (El meu és força denigrant, així que ho deixarem en…
Doncs bé, el tema de l’art ha sorgit en pic una servidora ha acabat d’exposar OT com quelcom que ha contribuït a que molts estils musicals (Afortunadament, no tots…) hagin esdevingut en un producte comercial principal causant de que aquesta hagi perdut part de la seva esència.
Tan aviat com ho he soltat, l’el·loqüent i eminent profe ha deixat en evidència el que defensava, al mateix temps que gran part dels presents a l’aula han esclafit el riure.
En definitiva, no tots percebem l’art com el que veritablement és i tristament, tots aquells els qui el consideren una money factory dirimeixen el seu principal objectiu: emocionar.
Si fos tant senzill com l’absència d’emoció, acabariem ràpid, al GULAG tots i seríem feliços mirant com Montilla es fornica perdiços per la patilla.
Però es més complex… tot plegat es el producte d’un mal gust endèmic del que sempre ha patit la Humanitat. Ara potser els poders fàctics de sempre, que tants fluids interns fan vessar a alguns/es (Dios, Patria, Fueros, Rey i rollos d’aquestos), han perdut una mica de poder a favor de la dictadura dels mitjans de comunicació, que ens controlen, no només políticament sinó artísticament, per que cal centralitzar els gustos de la població per disminuir la varietat, tot estalviant costos de producció. La gran majoria no en són conscients d’això, els anomenarem, doncs horteres, els es fàcil consumir el que se’ls posa davant i sentir-se identificats amb el ramat. També n’hi han uns quants, de rarets i raretes a qui anomeno massoquistes que coneixen i comprenen el marró, però es deixen donar pel cul pel capital per decisió pròpia. No tinc res que objectar a aquests últims.
I això es tot: aquesta era la meva humil opinió (que no vol dir que no li hagis de fer cas, pixatinters!)… ben mirat no sembla tant complex… quatre ratlles. Ves que podriem fotre els insensibles i els horteres tots junts al GULAG, oi, amor?