El perfum
Si no m’haguès agradat l’adaptació cinematogràfica de l’obra mestra de Süskind, aquesta entrada es diría la Ferum, però com bé deu saltar a la vista, no s’ha donat aquesta fatídica circumstància.
Si ens haguèssim de centrar en el tema de les olors, però, em penso que Tykwer no ha estat gaire eficaç en la seva titànica tasca (ara que, qualsevol ho fa…), així que ni perfum ni ferum, aquest post no hauria de dur títol. Ara, això si, intentant blasmar les sensacions olfactives han aconseguit una pel·lícula visualmentque preciosa, tot i proposar-se ser fastigosa, gràfica i cruament realista, ben bé com el llibre.
La idea de Tykwer era fer amb la càmera, el montatge i sobretot amb la música el que no es podia fer per manca de tecnologia, tot i que no va faltar qui oferís a Tykwer la creació d’una carta d’olors que l’espectador aniria activant ell mateix al llarg de la pel·lícula. Si la memòria no em falla aquest invent, que potser faría més nosa que servei, es deia Odorama. Per a Albert Forns, per exemple, el fet de que la pel·lícula no sigui aconsegueixi el grau de fidelitat olfactiva del llibre, es un punt en contra d’aquesta, però jo penso que ha estat un error comprensible, que potser per casualitat o potser per causalitat l’ha dut a la perfecció visual de la que parlava abans. Les olors potser no són el seu fort, però potser es un dels films més sensitius i embriagadors de la història del cinema, per que ofega l’espectador en un wàter ple fins dalt d’èxtasi artístic; síndrome d’Sthendal per a dies. Això s’aconsegueix gràcies als ingredients d’una pel·lícula visualment atractiva i que tant té en compte el cinema actual: uns plans arriscats, que exploten la tecnologia actual al màxim, un joc de llums i ombres sublim i delicat que potencia l’erotisme macabre que destil·la el film (talment les innocents mosses a qui Grenouille roba l’olor), efectes molt treballats i amb un correctíssim acabat, caracteritzacions impecables (irreconeixibles actors de Vendelplà) i música suggerent, que capta l’esperit de les sensacions que transmet, però no pas la seva part realment negativa, sense desvirtuar-les. Permeteu-me fer més clara aquest anada d’olla amb un exemple: la peça dedicada a la pudor de peix del mercat de París es misteriosa, suggerent i quasi clarivident, però ni de lluny fastigosa (com se suposa que ha de ser aquesta pudor), però tot i així, quan la sents et ve al cap un lloc farcit de gent bruta, criadanera i que per que no, fa pudor, però això no t’importa gaire per que la música o l’escena que t’imagines són màgiques…
Les interpretacions són impagables, els nous talents de Ben Wishaw i Rachel Hurd-Wood es combinen amb la perfecció veterana de grans actors com Dustin Hoffman o Alan Rickman (amb un sinistre eco del seu personatge més conegut entre la quitxalla, Severus Snape, fascinant profe cabró de Harry Potter) i teixeixen una sólida base dramàtica que provoca els orgasmes de l’espectador (o espectadora). A més a més, el duet protagonista, Grenouille (Wishaw) i Laure (Hurd-Wood) són la més perfecta encarnació de la bellesa terrenal, una sublim tria que encaixa perfectament en tots i cadascun dels seus aspectes: ell, salvatge, estoic, astut; ella, dolça, adorable, delicada; jo, superficial? Un bon tros… Això si, el més bo del cas es que la Hurd-Wood té la meva edat i ja podria deixar en ridícul a molts dels putots que contribueixen a enfonsar, pel·li a pel·li, la cultura americana!
Val la pena a dir pels cinèfils no bibliòfils, que si no us heu llegit el llibre hi han parts que poden escapar fàcilment a la vostra comprensió (error típic de qualsevol adaptació, pel que és veu). Des d’aqui només us recomano que us el llegiu, ja que alguns fragments triats per a la narració en off del film són cites textuals del llibre i només aquestes escasses línes amb que també ens delecta la pel·lícula ja fan venir ganes de rellegir-lo.
Una de les pel·lícules de l’any, brutal, realista i crua i no pas menys elegant, barroca i sensual.
