Dimarts, a classe de filosofia, en horari intempestiu de tarda, algú es va atrevir a anunciar que no cal votar perquè la gent cada cop hi va menys. És clar. És bona idea. També pot tornar la caça de bruixes. I la dictadura militar. I la puta ignorància que se’t menja per dins tot i les teves notes altes.

Hi ha moltíssima gent, què, com tu, no pensa anar a votar mai, perquè no en tens ni puta idea de com funcionen les coses o bé perquè et creus un prototip nou d’humà, que no necessita i viure i participar de la seva societat. Saps que sense democràcia es legal que t’estigui titllant d’imbècil en amunt en aquest post? I tant que si, tros d’escrot dissecat! Vols això? Si en el fons a mi també em mola, tros de furuncle pustul·lent!

Però no. Això dels insults i del vídeo del pus-mayonesa es una mena de tàctica del doctor House. La democràcia, no és la solució al problema de que imbècils com tu pul·lulin impunement per aquest món, però és la garantia de que tots aspirem a una mínima igualtat i que no ens aixafareu la guitarra. No afirmaré els nostres drets estiguin totalment garantits, però opino (i si no t’agrada, quan el teu CI superi els números negatius, en parlem) que estem en el camí correcte cap a un sistema polític millorat i que si bé ara és difícil tirar endavant, anys enrere, a la teva anyorada època medieval tirar endavant era considerat una heretgia.

El problema no és només que ho hagis dit, això es la punta de l’iceberg de la droga que ha devorat totes les teves neurones, l’adormidera dels temps moderns (que no deixa cap mena de rastre fisiològic), creus que el govern és innaccesible, que tot balla al ritme d’uns escollits i t’és completament igual. Que no hi ha res a fer, com si fossis un nen tractant de resoldre problemes de física quàntica. Evidentment que no podreu, ni tu amb la teva trista existència ni ell amb els problemetes. Però, com resa la samarreta d’un amic en pro de a Intifada: Si lluites pots perdre, però si no lluites estàs perduda…

Odio la gent que no valora el que té. I la llibertat és un bé massa preciós perquè el teu desconeixement nihilista (que creus que s’escriu sense h) la anihili. Ha mort massa gent per garantir que avui tinguen dret a judicis justos, a sanitat pública, a unes forces de l’ordre regulades, etc.

N’estic fins als collons de la ignorància i la dessidia. Si parles, pensa el que dius, si vols pensar, mira el que altres ja han pensat abans. Amb tenir una mica d’enteniment per aplicar per captar les coses com són en realitat i no com et sembla que són n’hi ha prou. I sinó fica’t una granada pel cul i almenys tindràs una solució radical al treu problema de gasos. T’odio.

Tags: Deliris, Societat per (V)ΘZ
8 Comments »

D’alguna manera cega i inexplicable, m’atreu la figura de Nacho Vigalondo. Potser em recorda a mi, però bé, no voldria desprestigiar-lo… Aquest es el teaser del seu primer llargmetratge. Algú podria definir-ho? L’únic que se m’acut es inquietant, per que no m’encaixa ni amb l’etiqueta d’estrany. I això només vol dir una cosa: pot ser una merda com un piano o una glòria del cinema.

Tags: Cinema per (V)ΘZ
1 Comment »

Duc forces dies sense complir gaire amb el blog. En certa manera li estic ficant les banyes, ja que la meva ploma és al servei d’altres causes: projectes, guions, articles, però sense donar l’abast, degut a la meva pèrdua de temps i manca de voluntat endèmiques.

És ben trist que tot just comenci a fer allò que m’agrada i no me’n vegui capaç, per culpa d’una de les paradoxes més grans d’e la meva personalitat: tenir-ho tot al cap i no tenir res a la meva vida. A l’hora de la veritat, el que vull fer, els meus projectes més rellevants i moltes de les meves obligacions són postposades fins a la negació… I llavors merda.

Així doncs, dues coses: en primer lloc expressar la meva estupefacció pel fet de que Gregory House no hagi estat confinat a la penitenciaria de Fox River i en segon lloc, però no menys important, que necesito replantejar-me les meves prioritats, marcar-me unes pautes i uns horaris que seguir sota pena de sodomització demoníaca, fer més el que em cal i no passar tantes hores en blanc.

Es clar que això es com tractar d’aturar el temps.

Tags: Diàlegs interns, Vida i misèria per (V)ΘZ
No Comments »

Com a ciutadà per obligació de l’Estat Espanyol, com a subdit per la mateixa circumstància de la monarquia al capdavant del ja nombrat estat; com a consumidor potencial d’informació saturat i negat de la pluralitat d’aquesta en el seu temps a causa de diversos events eroticofestius i relatius a la constant reproducció de la família en la qual recau la monarquia d’aquest estat, li reclamo la meva obligació de ser informat de les causes de la mort d’Erika Ortiz.

Pel bo i pel dolent, collons!

A continuació, donada la inconexió irremeiable que presenta aquesta entrada us ofereixo un remix propi de certa cançoneta de republicans moderats (els radicals són els que l’escenifiquen).

Tags: Deliris, Política per (V)ΘZ
No Comments »

Tot sovint algunes pel·lícules recorden descaradament a d’altres. Poden ser plagis, intents de millora (com una inquietud artística o com a competició) o qui sap que més. Però ves per on, si heu tingut el plaer de veure Crash, oscaritzada amb l’honor de millor pel·lícula l’any passat us recordarà en moltíssimes coses a Booby, la interessant proposta d’Emilio Estévez al voltant de l’assassinat de Robert Fitgerald Kennedy a l’hotel Ambassadourde Los Angeles.

I és que Bobby, a part de ser un himne demòcrata composat per fotogrames i no pas per notes, és la idea d’història múltiple i entrecreuada de Haggis que dóna veu a inquietuds de tota mena de gent, però amb el que jo interpreto com un intent de millora. En les històries multiples, els personatges solen coincidir i tot sovint, el clímax es dóna amb la participació de tots els personatges, però que no passava a Crash, que intentava donar un tractament realista a aquest subgénere cinematogràfic. Amb el pretès realisme de Haggis en aquest aspecte, es perdia un dels principals atractius de les històries múltiples, la trobada total i sembla que Estévez s’hagi plantejat això i hagi trobat un motiu realista per a que tots els personatges coincideixin.

A més, la pròpia excusa per fer convergir tots els personatges en una mateixa escena, el senador Robert Kennedy, li dona un leitmotiv a tota la cinta l’orienta cap a una òptica obertament pro-demòcrata fent-s’ho venir bé per establir un paral·lelisme amb el ressorgiment demòcrata de finals de la dècada dels 60 i el que ara s’està produint (alguna cosa així com el cinema bèl·lic que estableix paral·lelismes amb la guerra d’Irac).

Grata sorpresa del que ha aconseguit Emilio Estévez. No és ni de bon tros, ni tècnica ni dramàticament tant bona com Crash, en la que innegablement es basa. És molt lenta durant la primera meitat del metratge i a més, al llarg de tota la pel·lícula el muntador es va divertir inserint discursos de Kennedy a tort i a dret, amb la qual cosa el que havia de ser un requisit indispensable per una llicència artística es converteix en un condicionant (molt pesat el senyor…). En tot cas, tot i els errors és una bona fita en la trajectòria d’aquest actor i director, que potser només havia fet alguna cosa seriosa dirigint sèries de televisió (corretgiu-me si m’equivoco).

En el tema de les actuacions, com apuntava més amunt, deixa molt que desitjar, no es dolenta, sinó més aviat mediocre. Sembla que s’aposti per un silenci i inexpressió forçada dels actors, com si tot els anès gran, ben blasmada en molts plans i escenes, això si, però que dramàticament no funciona ni de conya. Se m’acut de pensar en que intentin desviar l’atenció de si mateixos cap al gran protagonista: en Bobby.

Si teniu el valor d’aguantar una hora llarga de confusió i manca d’equilibri cinematogràfic, endavant, hi han coses molt pitjors. I si no, us recomano el discurs final de la pel·lícula, tot amanit amb l’únic moment d’alliberament dramàtic de la pel·lícula: l’atac al senador i les seves conseqüències. Sublim i impecable. Un gran moment de la retòrica i un moment destacable del cinema actual.

Tags: Cinema per (V)ΘZ
1 Comment »