Tot sovint algunes pel·lícules recorden descaradament a d’altres. Poden ser plagis, intents de millora (com una inquietud artística o com a competició) o qui sap que més. Però ves per on, si heu tingut el plaer de veure Crash, oscaritzada amb l’honor de millor pel·lícula l’any passat us recordarà en moltíssimes coses a Booby, la interessant proposta d’Emilio Estévez al voltant de l’assassinat de Robert Fitgerald Kennedy a l’hotel Ambassadourde Los Angeles.

I és que Bobby, a part de ser un himne demòcrata composat per fotogrames i no pas per notes, és la idea d’història múltiple i entrecreuada de Haggis que dóna veu a inquietuds de tota mena de gent, però amb el que jo interpreto com un intent de millora. En les històries multiples, els personatges solen coincidir i tot sovint, el clímax es dóna amb la participació de tots els personatges, però que no passava a Crash, que intentava donar un tractament realista a aquest subgénere cinematogràfic. Amb el pretès realisme de Haggis en aquest aspecte, es perdia un dels principals atractius de les històries múltiples, la trobada total i sembla que Estévez s’hagi plantejat això i hagi trobat un motiu realista per a que tots els personatges coincideixin.

A més, la pròpia excusa per fer convergir tots els personatges en una mateixa escena, el senador Robert Kennedy, li dona un leitmotiv a tota la cinta l’orienta cap a una òptica obertament pro-demòcrata fent-s’ho venir bé per establir un paral·lelisme amb el ressorgiment demòcrata de finals de la dècada dels 60 i el que ara s’està produint (alguna cosa així com el cinema bèl·lic que estableix paral·lelismes amb la guerra d’Irac).

Grata sorpresa del que ha aconseguit Emilio Estévez. No és ni de bon tros, ni tècnica ni dramàticament tant bona com Crash, en la que innegablement es basa. És molt lenta durant la primera meitat del metratge i a més, al llarg de tota la pel·lícula el muntador es va divertir inserint discursos de Kennedy a tort i a dret, amb la qual cosa el que havia de ser un requisit indispensable per una llicència artística es converteix en un condicionant (molt pesat el senyor…). En tot cas, tot i els errors és una bona fita en la trajectòria d’aquest actor i director, que potser només havia fet alguna cosa seriosa dirigint sèries de televisió (corretgiu-me si m’equivoco).

En el tema de les actuacions, com apuntava més amunt, deixa molt que desitjar, no es dolenta, sinó més aviat mediocre. Sembla que s’aposti per un silenci i inexpressió forçada dels actors, com si tot els anès gran, ben blasmada en molts plans i escenes, això si, però que dramàticament no funciona ni de conya. Se m’acut de pensar en que intentin desviar l’atenció de si mateixos cap al gran protagonista: en Bobby.

Si teniu el valor d’aguantar una hora llarga de confusió i manca d’equilibri cinematogràfic, endavant, hi han coses molt pitjors. I si no, us recomano el discurs final de la pel·lícula, tot amanit amb l’únic moment d’alliberament dramàtic de la pel·lícula: l’atac al senador i les seves conseqüències. Sublim i impecable. Un gran moment de la retòrica i un moment destacable del cinema actual.

Tags: Cinema //