Entries Tagged as ''

i un llarg etcétera

Assaborint els poemes perduts,
gaudint dels presents segons passats,
dissertant amb filòsofs morts,
rellegint els llibres cremats.

Fotogrames trobats per casualitat,
l’essència de la flaire més fugissera,
allò que es guanya en una vida i es perd
en un simple segon o que es guanya en un segon
i no es perd en tota una vida.

Gaudint d’allò que més estimem,
recordant allò que sempre oblidem,
oblidant que sempre ho recordem,
recordant-nos del que recordem
i oblidant-nos del que oblidem.

Tu 17 anys i nosaltres sis mesos. Moltes felicitats, amor.

Noves propostes

Ahir, ja que aquestes setmanes a classe seran una bona tocada d’ous (pròpia, no pas aliena, només faltaria), vaig assistir a una projecció de curts al Café del teatre de l’Escorxador, just a sota de casa. Ja fa temps que tenia notícia d’aquestes projeccions i el cert és que estic considerant molt seriosament suïcidar-me per no haver-les tingut en compte, ja que són una manera d’accedir a material audiovisual diferent i durant tot l’any.

La projecció d’ahir, sota el títol de Noves propostes, era una sel·lecció de curts sortits d’algunes escoles de cinema d’arreu de l’estat espanyol amb motiu de servir de preliminar de la XIII Mostra de Cinema Llatinoamericà. Llàstima de la ignorància mediàtica i de la meva dessídia de no haver acudit a mostres com el Cafè Curt (projeccions el darrer dimecres de cada mes al Café del teatre) més sovint. Tot seguit, una petita (tant petita com modesta) crítica del que vam poder veure anit.

La projecció va començar amb Missatges de Menorca un curtmetratge documental sobre la realitat de la pagesia a Menorca: problemes amb els contractes, inquietuds de la gent, etc. Segons sembla, un missatge també és una mena de pagès o masover en aquesta bonica illa, així que el títol juga amb un enginy, que sembla que és perd en la projecció. El punt dogma a estones és un encert i a d’altres és un error, però si més no dóna un aire diferent a aquest curt elaborat per Cristian P. Coll, alumne de la Universitat de Lleida.

Seguidament, més documentals, aquest amb un interessant matís experimental i força desorientador, que no pas mancat d’originalitat. Fora de temporada aborda la decadència com a espai turístic d’Empuriabrava, amb una lúcida crítica dels complexos turístics costaners i, paral·lelament, desenvolupa la narració d’una rondalla sense gaire cap ni peus però que afegeix un toc graciós als ja divertits personatges que apareixen (que consti que vaig riure d’ells i no amb ells).

Després de Fora de temporada, el projector va començar a teixir el clímax de la nit. Botellón és un curt de ficció, que, entre silencis i accions quotidianes d’alt impacte, fotografia la punta d’iceberg de la xacra que són molts aspectes del nostre sistema. Una vertadera perla des de la senzillesa per part del gallec Tomás Silberman.

El clímax continuava. Si Botellón mostra la misèria humana amb situacions quotidianes, La subasta t’obra en canal i remou els teus sentiments i els teus valors fins a l’infinit, suggerint bestialitats decadents i sense veure gota de sang i sense sentir un sol insult en els moments clau.

Per acabar la nit, un curt un pèl surrealista en anglès i des del País Basc. Interessant proposta, però tothom té clar que per molt que t’agradi el surrealisme, acaba embafant. És bo fer-ne petits tasts, però no s’hauria de passar els límits que tan graciosament sobrepassa For(r)est in the des(s)ert.

Dedicat als que diuen que Lleida és un poble. Val la pena tenir en compte les propostes culturals que ofereix i mirar-s’ho tot amb lletra petita.

Llibertat de xips i bits

Fa uns dies, que, en comptes de dedicar-me plenament als exàmens, potinejo amb l’Ubuntu, una distribució de Linux, el sistema operatiu de codi obert. L’arranco des del lector de discs a veure com funciona i si és compatible amb tot el meu maquinari. Després de proves més aviat ràpides i sense gaire substància, l’únic que no funciona ni funcionarà si no se li aplica un remei d’alçada (sinònim de que no el puc dur a terme jo sol), és la impresora, la malaurada Hewlett-Packard Deskjet 920 series.

Les variants de Linux tenen, des de fa temps una guerra declarada amb els controladors del maquinari més divers i per això, un dels grans barrancs entre la tirania de Windows i l’entorn lliure del pinguí finès, és el fet de que molts perifèrics estan dissenyats única i exclusivament per a Windows. Aquest fenòmen s’incrementa, i força, amb les impressores, però afortunadament, existeix un protocol d’impresió comú que mitjançant el retoc del codi facilita la impressió amb dispositius inicialment no compatibles. Genial. Però aquest pedaç no hi és per la meva màquina. I ni que hi fos, no sabria per on començar a instal·lar-lo.

No em queixaré de no poder treballar amb la impressora en condicions normals, al cap i a la fi, si m’instalo l’Ubuntu definitivament, és per una decisió pròpia, però abans m’agradaria donar un repàs a aquesta contradicció del capitalisme democràtic, a la llibertat occidental, centrant-me concretament en el camp de la imformàtica i la tecnologia.

La complexa realitat de les grans empreses de tecnologia és limita al pati d’un parvulari, on uns quants nens s’ereigeixen com a millors que els altres i opten per fer-los el buit per no pertànyer al seu selecte grupuscle. Doncs això ha fet Microsoft amb la majoria de fabricants de tecnologia. Microsoft es el gordo cabrón (com m’agrada deixar-ho anar de tant en quan) que pren els entrepans als nens petits mentre la mestra no mira (de fet la mestra ni tan sols ha aparegut mai).

Així doncs, les conseqüències d’aquest bullying metafòric es tradueixen en que jo no pugui fer anar els productes de Hewlett-Packard des del meu ordinador de merda amb l’Ubuntu instal·lat. Per què? Podria mirar de fer una explicació tècnica, però la realitat metafòrica és que al gordo cabrón i al seu amic llepaculs sense personalitat (en realitat són dos, en Hewlett i en Packard) no els cauen bé els els empollons de la classe (perquè no els agrada que a Windows puguin entrar milers de virus i a Linux tan sols 4 o 5): l’Ubuntu i el seus amics en l’adversitat. Llavors, el gordo cabrón i els seus dos amics, que d’imformàtica no en tenen ni puta idea però d’ingenyeria econòmica en saben un niu, decideixen tancar-se en banda i evitar que els consumidors puguin afavorir a les distribucions Linux i així poden mantenir una legió de clients fidels. Recordeu-me que un dia expliqui perquè Windows no s’ha millorat mai tot i papanatades com el Windows Update o l’WGA.

A més a més, ataquen per allà on fa mal. La impressora s’ha convertit en un perifèric indispensable per a un usuari mitjà, com un servidor. Jo, sense anar més lluny, la faig anar per a imprimir les fitxes que faig anar per a la feina (unes classes de repàs, ja veus), per imprimir treballs o per imprimir obres que presentar a concursos literaris, quasi sense esperança. És a dir que no puc estar depenent d’algú altre per a que m’imprimeixi el que necessito sens falta ni anar cada dos per tres a la copisteria.

Però jo tinc dret a tenir una impressora Hewlett-Packard (això es com preguntar si tinc dret a ser gilipolles, però ja ens entenem) i un ordinador amb Ubuntu instal·lat podent fer anar les dues coses? Crec que si, almenys mentre tant Windows com Linux siguin sistemes operatius i Hewlett-Packard vengui impressores. Llavors, on és la llibertat de consum que m’ha d’oferir el mercat?

Si es queixen de que el comunisme minvava llibertats, fa força gràcia que els diners puguin arribar a restringir més llibertats que un estat. Perquè l’estat fica normes, per cruels que sigui, però les empreses no. I que ningú interpreti això com una apologia del comunisme, jo només ataco per on fa mal.

Dos quarts i cinc de vuit

Aquesta és una raò més per a anar a veure los Cronocrímenes de Nacho Vigalondo, quan s’estreni (aquí parlo del teaser). Nacho Vigalondo va obtindre una nominació a l’Oscar al millor curtmetratge per aquesta impagable obra, que ens demostra com d’exploxives (i mai millor dit) poden ser les seves idees.

L’aletargament juvenil I: La moda (i 2)

Amb la moda s’aconsegueix estabilitzar la identitat; permet l’autocontrol en el procès de creixement vital. La roba esdevé un nou ritual d’abandonament de la infantesa, on la mare decideix que cal vestir i menjar. Quan s’arriba a l’adolescència, els joves trien lliurement el vestuari. La roba són missatges visuals amb molt de significat perquè esdevenen la identitat davant de l’altre i, per això, cal posar-hi la màxima atenció. Però no només això: aquesta segona pell els permet de sentir-se bé o no amb ells mateixos. Allò que es porta posat determina l’estat d’ànim del dia. La cura del cos permet obtenir de forma indirecta el control sobre la identitat. Aquest narcisisme col.lectiu proporciona seguretat i es una manera de trampejar les tensions i l’ansietat…

Mónica Figueras Presència Educació dins el Presència número 1804 (corresponent a la setmana del 22 al 28 de setembre del 2006).

És interessant el que diu Figueras, però cal remarcar la sublim trampa que hi ha en tot plegat. Llibertat és moda? Identitat és moda? Si tu tries vestir el que et posa al davant el sistema, endavant. Si nó, la cosa no es així. Es llibertat gastar-se 200 € cada mes en roba? Es llibertat el fet de despertar mirades d’odi per no anar a la moda (entenent-ho en tota la posible amplitud, des de l’odi que desperten les meves melenes a la burla d’aquell que no segueix la moda)? Es llibertat (ho entendrem millor si partem de justícia) el fet de dur perquè si pantalons caiguts o massa ajustats (evidentment incómodes) o una determinada marca a la goma de la roba interior? És llibertat el fet d’haver-nos de fer passar per quelcom que no som (vestir-nos a la moda, com quelcom que no sentim plenament propi) per a ser acceptats i valorats? És llibertat l’esclavitud?

Els adults no donen tanta importància com els joves a la moda. A més, l’argumentari de Figueras no encaixa ni amb cola amb la microsocietat adolescent. Es un món molt diferent del món adult. Ningú n’és conscient, però és com si intentem aplicar les constants físiques del nostre univers en un altre: el més probable es que no funcionin o que a l’altre univers ni tan sols necessitin aquelles constants. Es per això que el judici que pugui emetre un sociòleg adult sobre qualsevol tema respecte els adolescents, sota la meva modesta i menystinguda opinió, està mancat de valor, ja que no pensa igual que un adolescent. Hi han algunes excepcions de gent amb una empatia sobrehumana, però en general és molt difícil que un jove pensi igual que un adult, sinó, com és que és donen tants conflictes entre pares i fills o entre alumnes i professors?

És diu, també, que és gràcies a la millora de l’economia familiar al primer món que la moda i el consumisme són posibles. Però tot plegat és un cercle viciós derivat del sistema capitalista dut a l’extrem. Si hi ha moda hi ha consum (prét-a-porter, preparat per portar-ho, preparat per a que ho desgastis o és trenqui per si sol com més aviat millor i… oh! te’n hagis de comprar un altre). Sembla que posant el servei d’una creació artística de renom (i parlo tant de dissenyadors com de samarretes de merchandising musical), el producte hagi de vendre més i al mateix temps, fer-se pagar més car. Pot haver-hi una millora de l’economia familiar o pot no ser-hi, però si a les empreses els surt dels ous enriquir-se a costa de les classes inferiors, poden fer-ho tranquilament.

He esperat molt temps a donar, a vosaltres, inquiet lectorat, la segona entrega dels promesos posts sobre l’aletargament juvenil. No m’ha quedat com jo volia, però farà el fet. M’he de donar pressa a acabar-los abans no comenci a pensar, jo també com un adult…