La 11ena Mostra Internacional de Cinema d’Animació de Catalunya, que està tenint lloc durant aquests dies a Lleida es presentava interessant. Cada any, tant la durada com el volum d’actes i projeccions s’amplia notablement, així que es fa fàcil encertar un dia per anar-hi, el meu va ser abans d’ahir, quasi de rebot, però almenys vaig passar una bona estona amb films que el circuit comercial ortodox no ficaria davant els meus ulls ni pel mal de morir.

Em va cridar l’atenció un cicle de projeccions sobre el cinema d’animació políticament compromès de la Catalunya de la transició. Normalment, les coses que em criden l’atenció m’acaben decepcionant i Histórias de amor y masacre no en va ser una excepció.
Era un conjunt de curts amb tractament global de llargmetratge creats per diversos dibuixants i humoristes de la època, com Perich, Chumy Chúmez o Miguel Gila. Cada segment denunciava sense pietat i amb un humor identitari del seu creador petites o grans causes que anaven des de la sàtira del mascle espanyol (interessant premonició de Torrente?), el tractament de la gent gran o la dictadura sangrant (literalment) el poble, amb un Franco doblat de forma excel·lent per un porc. Tot i axí, una perspectiva global poc cohesionada i innecessàriament allargada fa desmerèixer un film que per haver tocat els collons a la ultradreta ja val prou la pena.

Em vaig saltar la següent sessió, per abstracta, ja que estava un pèl saturat de l’anterior. Vaig aprofitar aquesta estona per comprovar que tinc un seriós dèficit de concentració (o que almenys me’l provoca el meu llibre de lectura de filosofia) i per fer un cop d’ull a la Bombolla Animac, una merda punxada en un pal exposada a la plaça Sant Joan, un espai interessant desaprofitat amb un trist punt d’imfomació, quan ja es poden fer anar totes les guixetes de les projeccions per a tal efecte.

Desprès de la meva passejada per l’Eix Comercial, vaig retornar al Cinema Principal, on, amb una ben grata sorpresa, em vaig trobar l’Eli, amb qui ja vaig anar l’any passat a l’Animac, però, amb qui aquest any no havia quedat (i que em sodomitzin per no haver-ho fet).

La següent projecció, que vam poder veure plegats, era la segona compilació de curtmetratges d’animació de la temporada, el Brou II. Tot seguit una llista i un breu comentari sobre cadascuna de les obres projectades.

• Lighting Doodle Project: una sèrie de llums sobre la fina línea que separa les aurores boreals de les llums que provoquen atacs epilèptics superposades sobre imatges reals de ciutats japoneses en blanc i negre. No hi ha argument i aqui es queda. Un gran treball artístic, però com a opening i gràcies.
• Sinistra dextra: una història que comença de forma interessant, amb una bona idea. Té, a més tot i el simplisme dels dibuixos un tractament dels clarobscurs molt ben trobat, però, ai las, quin patètic final…
• Poëzie is kinderspel: una reflexió en holandès al voltant del gènere líric des de la metafísica dels estupefaents. Bona proposta però tant profunda que no se’n veu el fons.
• Aldrig som första gangen!: quatre històries de quatre persones sense cap mena de relació entre si, amb l’únic punt en comú de la pèrdua de la virginitat. Diferents punts de vista i diferents tècniques d’animació posades en dansa amb una visió de conjunt impecable. Dels millors curts que he vist enguany.
• La memoria dei cani: si Sinistra dextra, ressenyat més amunt era una història impagable amb un final pèssim, La memoria dei cani és justament el contrari i amb curioses similituds en l’estil artístic.
• Silence is golden: memorable posta en escena de tota mena d’efectes especials sobre escenaris i actors reals. Final un pèl delirant, però una bona idea en termes generals.
• Dreams and desires-Family ties: el plat fort del Brou II. Guanyador de 27 premis diversos per la factura impecable, amb aquest original i fresc curtmetratge d’animació parar de riure contradiria les inalterables lleis de la física.

Un cop acabada aquesta projecció i desprès de xarrar uns minuts amb la Eli, va començar l’última projecció per al divendres 2 de març, el Ball de nit, potser sense propostes tant agosarades com el Brou II, però amb alguna que altra perla…

• Astronauts: animació digital al servei d’una simpàtica història amb incòmodes silencis i un hilarant humor a mig camí entre el negre i l’absurd.
• Ostaci: animació clàssica des de Sèrbia. Una dona estén els seus sostenidors (enormes) i mor. Sense canviar el pla en tota l’estona, aquest simpàtic curt ens parla de com n’és de puta, la vida.
• 7 tonnes 2: un dels millors treballs d’animació en 3 dimensions per amor i gràcia de Nicolas Deveaux, present a la sala. Un elefant (de set tones) saltant en un llit elàstic a escala. Molt simpàtic i increïblement realista, tot i l’absurd innegable de la situació. Un dels curts sense argument però, que en canvi, dóna més importància a la qualitat visual del producte.
• The Daily planner: curtmetratge amb missatge (rodolí): no us estresseu. La seva factura volgudament irregular no impressiona i al final, no impacta pas tant com pretén. Abans de l’inici de la projecció, ens van comunicar que el seu director, Mark Conniglio havia mort feia cosa d’una setmana, descansi en pau, doncs.
• Cherno na byalo: història d’estètica simplista, també a una moralina potent. Sembla, pel vist en Ostaci i en la present obra (búlgara), que l’animació de l’Europa de l’Est té un fort compromís social. Si em poguès fer amb el DVD o alguna cosa, seria interessant que el veguessin els nens de l’esplai.
• Doom farm: quatre línies sobre fons blanc i personatges de traç esquemàtic orquestant el riure de tota la sala. Mare meva… un no parar! Boníssim!
• Flesh: síndrome d’Sthendal, porno projectat sobre les parets dels edificis del Nova York pre11-s… cel de color groc sulfúric i de sobte, pam, avió contra la primera torre, desprès un altre sobre la segona, cauen les torres. Explosions de bellesa incalculabre… i finalment, sobre un mausoleu de mort i destrucció en el qual no hi ha porno, l’únic que queda en peu es l’estàtuta de la llibertat.
• Making of: crítica a l’stablishment de l’indústria audiovisual mitjançant les desventures d’un dissortat dinosaure anomenat Mo.
• Rabbit: un delirant curtmetratge on s’entrecreuen els camins de Harry Potter, els llibres il·lustrats per a infants i les escenes més fastigoses que puguin tenir lloc en un escorxador. Caldria haver acabat la projecció amb quelcom millor.

Ja sé que és un pèl trist, però no me’n he pogut estar de comentar tot el que vaig veure, si bé inicialment només tenia pensat comentar una selecció de les tres projeccions, per a no extendre’m tant com al comentari de l’any passat… però al final, això de dur ulleres de pasta…

Tags: Cinema, Ullerapastisme i diletància //