Amb la moda s’aconsegueix estabilitzar la identitat; permet l’autocontrol en el procès de creixement vital. La roba esdevé un nou ritual d’abandonament de la infantesa, on la mare decideix que cal vestir i menjar. Quan s’arriba a l’adolescència, els joves trien lliurement el vestuari. La roba són missatges visuals amb molt de significat perquè esdevenen la identitat davant de l’altre i, per això, cal posar-hi la màxima atenció. Però no només això: aquesta segona pell els permet de sentir-se bé o no amb ells mateixos. Allò que es porta posat determina l’estat d’ànim del dia. La cura del cos permet obtenir de forma indirecta el control sobre la identitat. Aquest narcisisme col.lectiu proporciona seguretat i es una manera de trampejar les tensions i l’ansietat…

Mónica Figueras Presència Educació dins el Presència número 1804 (corresponent a la setmana del 22 al 28 de setembre del 2006).

És interessant el que diu Figueras, però cal remarcar la sublim trampa que hi ha en tot plegat. Llibertat és moda? Identitat és moda? Si tu tries vestir el que et posa al davant el sistema, endavant. Si nó, la cosa no es així. Es llibertat gastar-se 200 € cada mes en roba? Es llibertat el fet de despertar mirades d’odi per no anar a la moda (entenent-ho en tota la posible amplitud, des de l’odi que desperten les meves melenes a la burla d’aquell que no segueix la moda)? Es llibertat (ho entendrem millor si partem de justícia) el fet de dur perquè si pantalons caiguts o massa ajustats (evidentment incómodes) o una determinada marca a la goma de la roba interior? És llibertat el fet d’haver-nos de fer passar per quelcom que no som (vestir-nos a la moda, com quelcom que no sentim plenament propi) per a ser acceptats i valorats? És llibertat l’esclavitud?

Els adults no donen tanta importància com els joves a la moda. A més, l’argumentari de Figueras no encaixa ni amb cola amb la microsocietat adolescent. Es un món molt diferent del món adult. Ningú n’és conscient, però és com si intentem aplicar les constants físiques del nostre univers en un altre: el més probable es que no funcionin o que a l’altre univers ni tan sols necessitin aquelles constants. Es per això que el judici que pugui emetre un sociòleg adult sobre qualsevol tema respecte els adolescents, sota la meva modesta i menystinguda opinió, està mancat de valor, ja que no pensa igual que un adolescent. Hi han algunes excepcions de gent amb una empatia sobrehumana, però en general és molt difícil que un jove pensi igual que un adult, sinó, com és que és donen tants conflictes entre pares i fills o entre alumnes i professors?

És diu, també, que és gràcies a la millora de l’economia familiar al primer món que la moda i el consumisme són posibles. Però tot plegat és un cercle viciós derivat del sistema capitalista dut a l’extrem. Si hi ha moda hi ha consum (prét-a-porter, preparat per portar-ho, preparat per a que ho desgastis o és trenqui per si sol com més aviat millor i… oh! te’n hagis de comprar un altre). Sembla que posant el servei d’una creació artística de renom (i parlo tant de dissenyadors com de samarretes de merchandising musical), el producte hagi de vendre més i al mateix temps, fer-se pagar més car. Pot haver-hi una millora de l’economia familiar o pot no ser-hi, però si a les empreses els surt dels ous enriquir-se a costa de les classes inferiors, poden fer-ho tranquilament.

He esperat molt temps a donar, a vosaltres, inquiet lectorat, la segona entrega dels promesos posts sobre l’aletargament juvenil. No m’ha quedat com jo volia, però farà el fet. M’he de donar pressa a acabar-los abans no comenci a pensar, jo també com un adult…

Tags: Societat per (V)ΘZ
1 Comment »

En relació amb l’entrada anterior, una cita d’un post antic del Pianista en un burdel (que no hauria hagut de desaparèixer mai dels meus feeds):

No importa si es bonito o no. No importa si es inmoral. Y, definitivamente, a nadie le importa si es verdad. Lo único que cuenta es hacer la vida más intensa y divertida, aunque sólo sea por un rato.

És una altra visió, sens dubte la segona en importància. I el més curiós, és que vé parlant d’un altre blog que no m’agrada.

Tags: Cites, Literologia per (V)ΘZ
No Comments »

Una història és una història. Una bona premissa on assentar les bases del meu discurs de teoria de la literatura d’anar per casa. Una història, com venia dient es una successió de fets. Aquests fets poden esdevenir propers a nosaltres, amb la qual cosa el que ens narra la història en qüestió ens interessa.

Però hi han dos elements que converteixen una història en una història vàlida literològicament parlant. El primer i el menys important és una idea, una història vulgar, fins i tot. Amb el temps aquesta idea apareix finalment en una fulla de llibreta i a partir d’aquí, només caldrà anar-la llimant, per a conduir-la al segon element.

Aquest element, tant fugaç com impactant sol ocupar el final de la història, com si fos el cop de gràcia en una tortura sense final. Pot tenir molts noms, però el més pràctic, global i entenedor és gir. Ell és el que enalteix una història cap a la glòria celestial amb 70 verges o l’envia a l’infern, amb tota classe de comunistes i invetits.

Durant tota la narració conduirem al lector per un passadís estret, agradable o inquietant. En qualseevol cas, ha de voler arribar al final, on l’escriptor espera, garrot en mà, per clavar una horrible patacada al lector. L’únic factor en que la història influeix en el gir es que hi encaixi i que, al mateix temps el pugui dissimular. No serveix per a res més. El sentit del violador, no és l’espera de la seva víctima sinó el fet de violar-la. Així doncs, els literòlegs som una colla de depravats que busquem la violació metafòrica de la ment del nostre lector. Volem sacsejar-lo, impactar-lo i la manera més diplomàticament correcta i artístic de fer-ho és el gir de la història.

Saber dissimular un gir amb una bona història és quelcom que pocs saben fer. Divinitats de la paraula (no pas la Paraula de Déu, que la paraula pertany a aquesta gent) com Carlos Ruiz Zafón, els guionistes de Prisonbreak i els autors a mig camí de l’anonimat de dotzenes d’historietes curtes trobades arreu. És difícil, ja que depen d’un esforç titànic o d’una inspiració estranya i sobtada.

Quantes vegades es el lector més llest que l’autor i treu l’esprai antivioladors abans d’hora? Això s’ha acabat.

Tags: Literologia per (V)ΘZ
No Comments »

Recordo que un matí, ja fa uns mesos, en llevar-me en un país aliè, vaig alçar la vista cap al cel i aquest era gris. Pero no pas gris com a vegades es posa el cel a Lleida, sinó d’un gris pesant, trist, endèmic. I allò, des de la finestra d’una petita habitació, en un suburbi catòlic de Derry, semblava incomprensible.

Aquell mateix matí, però, vaig començar a descobrir perquè el cel de l’Ulster era gris com era, vaig començar a aprofundir en un conflicte que jo sempre havia sentit anecdòticament i que mai havia imaginat que sagnaria una terra i a la seva gent d’aquella manera. Molta gent va col·laborar a fer-me entendre el que encara em resulta incomprensible (a mi i a molts).

Irlanda no ha estat un país gaire afavorit dins el panorama europeu, sobretot pels molts anys que va passar sotmessa a l’Imperi Britànic. I les coses no van semblar millorar gaire quan es va fundar la República d’Irlanda, quan el tracte per la independència duia implícitat l’amputació un país.

Un poble de soca irlandesa dominat encara pel Regne Unit: totes les grans marques angleses hi són presents, la llengua autòctona (el gaèlic irlandès, irlandès pels amics) ha estat a punt de caure en l’oblit i la cultura catòlica i de tipologia cèltica s’ha vist relegada a la segona divisió en pro de l’anglosaxona i protestant.

Tot i que la meva posició respecte el conflicte pugui semblar absolutament parcial (havent desenvolupat unes pràctiques laborals en un hotel d’entitats obertament republicà i activista pro-gaèlic) i sento debilitat per les causes perdudes, entenc la posició dels anglosaxons d’Irlanda del Nord, ja que el conflicte allà no és com a Catalunya, on només cal remontar-se uns segles per a trobar el marro de la qüestió. La cosa d’Irlanda és que no és ni dels uls ni dels altres i és impossible saber qui hi era primer. La culpa de la part més moderna del conflicte, en aquest cas, crec que és del Regne Unit, en el qual els protestants de l’Ulster depositen la seva fe. Suposo que, degut a la situació d’ocupació anòmala de les terres nordirlandeses, els baixos fons dels barris catòlics també van voler formar part del conflicte: és van anomenar IRA.

Ara, però, el panorama a Irlanda del Nord, al bellíssim Ulster, sembla que les coses comencen a canviar. Pots dur els teus nens a escoles on els ensenyaràn a parlar l’irlandès, que els pares no van apendre per por, el fet de tenir arrels celtes es llueix amb orgull i el de ser anglès en territori irlandès, també. Però sense hostilitats, només les de quatre penjats amants de la discòrdia. En un país on la majoria de gent pot dir que coneixia personalment almenys un mort de l’exèrcit anglès o del terrorisme de l’IRA, és un vertader miracle que les coses estiguin començant a canviar. Jo, senyors, alié al conflicte de l’Ulster, els puc assegurar que això es obra de la nostra mare democràcia, diàleg i respecte. El meu sofista de tercera preferit té els comentaris banejats davant d’això. Que s’han hagut de pagar moltes vides per arribar aqui? Agraïm, almenys que el cel de l’Ulster tornarà a ser blau i que els seus tèrbols racons rebran altre cop la llum del sol.

M’agradaria deixar anar alguna cosa xula en irlandès, però només ser dir amb certa soltesa això: pog mo thóin. No és adequat per a l’ocasió, però bé, mai està de més dir que et facin un petó al cul.

Tags: Política, Societat per (V)ΘZ
No Comments »

Quan et moris, tu, sofert creient, descobriràs, amb una mescla d’estupidesa i estupefacció (que no són pas la mateixa cosa), que la nostra vida i la nostra consciència, que veies perllongades divinament, no són més que una estúpida reacció química.

Ho sento, amants de la metafísica. Aquí s’ha acabat tot, la mort no és una coma més en aquest text fútil. Us quedareu tots amb un pam de nas! I avui m’heu agafat de bones…

Tags: Deliris per (V)ΘZ
3 Comments »