Com molts de vosaltres ja sabreu, sóc monitor d’esplai i dedico les tardes del dissabte a tractar de reorientar la visió del món dels infants a través del lleure com a instrument de socialització, sempre des de la modèstia i la meva inexperiència en el tema, això si.

A la quitxalla, això, els és ben igual però jo no defalleixo i encara em crec que hi han coses a fer i visions que canviar, tot i els trets evidents que ja es poden apreciar a les més tendres edats que els dirigeixen a ser uns adults com tots els altres… és a dir, fastigosos.

Fa dies, ho comentava amb una companya, tot vigilant el joc neguitós dels més petits de l’esplai: hi ha una cultura de la propietat terrible. Per exemple, un cas que avui se m’ha revel·lat colpejant la meva idea innocent de la relació entre els nens i l’esplai: molt sovint fem jocs en que cal cercar pistes o dibuixos, o compten amb murals i dibuixos per encapçalar-los o iŀlustrar-los. Aquest material, per nosaltres quasi de rebuig un cop ha acabat l’activitat, als nens els torna bojos i ens el demanen desesperats en acabar l’activitat o fins i tot mentre aquesta dura. A mi se’m va acudir pensar que volien guardar una mena de record de la tarda a l’esplai, però resulta que no, que només ho volen tenir, per tenir-ho, associen la possessió d’un objecte inútil a un major benestar i el simple fet de posseir els omple de satisfacció. He trigat uns quants mesos a adonar-me’n, però millor tard que mai.

No sé si això també es donava quan jo era més xic, però aquesta cultura de la propietat destrossarà la societat en un futur si no ho està fent ja. La educació es duu a terme principalment per a beneficiar la societat i no pas a l’individu, o almenys en una escala de prioritats, primer importa més la societat que no pas l’individu. Això no vol dir que no puguem reafirmar el nostre individualisme. Però això es un Ouròboros, senyors, si l’individu beneficia a la societat, de retruc es beneficia a si mateix, i en teoria, es sent millor, si ho fa com ell vol i sense pressions (però això ja és una altra entrada que no estic capacitat per escriure ni penjar).

Si des de petits se’ls potencia la cultura de l’ego, comprant-los tot el que volen i amb una sobreprotecció que fa venir ganes de vomitar, arriben a grans esdevenint gilipolles perduts. Ni llenguatge políticament correcte ni res. Grans mals requereixen grans remeis i m’estic quedant curt perquè mira… així em prenc una llicència artística. Els nens són els futurs engranatges de la societat, i com a tals han de desenvolupar-se per encaixar amb els demés i no només amb si mateixos (tot i que també és necessari que ho facin així).

El nen ha d’estar atès a la perfecció, però no pas com en un hotel. En certa manera els pares estàn complint el seu deure, però, encara que no ho entengui, el nen ha de rebre el missatge que no és el centre del món.

Perquè sabeu que quan un nen que es creu el centre del món arriba a adult? Mireu al vostre voltant i jutgeu vosaltres mateixos.

Tags: Lleure educatiu, Societat, Vida i misèria per (V)ΘZ
1 Comment »

Quan vaig començar a escriure a la xarxa (fa ja més de 3 anys, qui ho diria), el procediment de creació d’una entrada començava sovint amb un fet puntual de la meva vida, que comentava i analitzava, tractant de trobar el fons de la qüestió, amb més iŀlusió que no pas pretensió real de canviar quelcom.

Com que ja fa molt temps que no ho faig i el fet puntual és un però té dos problemes, crec que val la pena abordar-lo i escorxar vilment aquesta societat immunda on se suposa que he de desenvolupar la meva delicada personalitat.

Visc en una bloc de pisos tipus club, amb força serveis, entre ells un menjador comunitari gestionat per una empresa de càtering, on, abans d’ahir, mentre assaboria una escudella impròpia dels termòmetres trempats que llueixen les previsions meteorològiques, l’home de la taula del davant s’ha començat a trobar malament.

És un veí amb uns antològics problemes de cor i ràpidament, la seva dona i la seva germana política han decidit trucar una ambulància. El problema és el que pot arribar a suposar aquesta decisió per l’estupidesa, la ignorància, la desídia i algunes xacres més que afecten al gènere humà i que el dia que l’ensurt no sigui només això, seran causaran la mort d’aquest pobre home.

Al seu moment, aquella família va prendre la decisió d’afiliar-se a una mútua, per a que sel’s dugués a un dels que, en teoria, és dels millors hospitals de Lleida ciutat (privat, evidentment). Els problemes comencen quan volen que es truqui directament a l’hospital en qüestió. No tenen el número anotat ni el telèfon mòbil que van adquirir, pensant en una situació com aquesta. Li ho diuen al cambrer, però el cambrer no està obligat a tenir el número de la clínica, com a molt el de l’ambulància. La desesperació tenyeix les estúpides exclamacions de calma que deixen anar alguns comensals en guàrdia per la situació.

A mi, que ja em coneixeu, em posa molt i molt nerviós la gent comportant-se de forma il·lògica, sobretot si això va contra la integritat d’algú. Encara no ho he superat, però diguem que aquest cop el meu odi visceral a l’escassa longitud dels gambals aliens, m’ha servit per fer allò que els ianquis en diuen una bona obra.

En un curset d’introducció al voluntariat en l’esplai, em van dir que, en situacions d’emergència cal treure la integritat inteŀlectual d’on sigui per tal d’evitar que l’emergència anés a més i a continuació trucar al 112 (totes les emergències en una, de manera que no cal recordar-se de tots els números). Resulta senzill, oi? Doncs la gent és complica la vida quan menys falta fa.

Mentre a la taula del davant estaven trucant a la filla del malalt per demanar-li el remaleït número de telèfon que ella tampoc tenia, jo vaig decidir trucar al 112.

Aquí acaba el primer problema d’aquest anècdota. Entenc que els vincles afectius puguin coŀlapsar gent en una situació així, deixant-los garratibats i sense esma. Però si debò hi ha una mica d’afecte cap a aquesta persona, cal saber-se imposar a un mateix, forçar la victòria de la raó i fer el que cal. Al cap i a la fi, està empíricament demostrat la lògica ha salvat més vides que l’amor. I no vull excuses. Però tampoc se m’haurien de donar a mi: un nínxol al cementiri seria un lloc més adequat.

Seguidament el segon problema. El 112 és un servei d’emergències unificat, però no treballa com a tal. Et fan preguntes per avaluar la situació segons un protocol establert i ignoren el que tu els dius si no és en resposta a una de les qüestions, per a finalment desviar la trucada cap on sigui necessari. Les preguntes, és millor que te les facin només un cop al número d’emergències especialitzat (ja sigui al de l’ambulància, el dels mossos o qualsevol altre), tot i que desconec si me les haurien tornat a fer, ja que amb el desviament de trucada al 061 se’m va esgotar el temps d’espera (que no és precisament, poc). Al meu parer és més eficient aprendre’s de memòria i directament els números de la policia, les ambulàncies i els bombers, ja que tampoc fan un gran servei des del 112… Fa falta tenir molts collons per tenir un servei d’emergències deficient i promocionar-lo.

Ah, per cert, un missatge per als més soferts: el meu veí es troba bé però vista la ineptitud general, podria estar ben mort i des de fa temps. Salut i seny!

Tags: Societat, Vida i misèria per (V)ΘZ
No Comments »

Amb motiu del dia internacional de la dansa, que és celebrarà el proper diumenge 29, el CafèCurt del mes d’abril, ens ha dut una sessió al voltant de la videodansa, un gènere sempre revés per aquells amb una visió més aviat ortodoxa del cinema (ce’t a dire, moi!). Tot i així, puc dir, en il·legítima defensa que, des que vaig veure el curtmetratge Flesh, a l’Animac d’enguany, tinc una visió diferent del cinema no narratiu. Altres obres m’han agradat molt més que les que es van projectar ahir al Café del teatre de l’Escorxador, però tot i així, cal reconèixer-ne la qualitat artística, tot i la poca difusió i els recels que desperta el seu gènere.
Tot seguit, una petita síntesi amb aires de crítica de les quatres obres projectades:

• Aprop: dirigit per Aitor Echevarría, que es trobava al Cafè i que va tractar de dignificar el gènere de la videodansa amb unes paraules prèvies a l’inici de la sessió. En el curt, un rigorós blanc i negre ple d’ombres i una subtil música, acompanyen l’encontre amorós d’una parella: un reguitzell de primers plans, orquestrant els detalls dels cossos nuus amb una mestria sorprenent. Amb diferència el millor curt de la projecció.
• Paraoffelias: una producció quasi calidoscòpica on la dansa radica precisament en la postproducció (com ens havia dit Echevarria): en com es superposen els cossos dels ballarins sota l’aigua, formant bellíssimes formes o en com emergeixen els racons més inesperats de la pantalla.
• Variacions en una recta: més que un curtmetratge de videodansa, és tractaria d’una classe sobre aplicació d’efectes especials. Primer, la ballarina, sobre una franja negra en un gran espai blanc executa una coreografia, a la que, gradualment es van afegint una sèrie d’efectes. Al principi, són d’allò més senzills, com ara la música que mancava a l’inici o canvis de pla clàssics, per arribar, a la recta final del curt, a un deliri en slow-motion i a un recarregament quasi oníric.
• One flat thing: l’adaptació audiovisual de l’espectacle del mateix nom del reputat coreògraf William Forsythe, executat magníficament per la seva pròpia companyia. Una obra admirable sobretot per l’excel·lent preparació dels ballarins, però amb una durada incòmoda, en aquella abstracta frontera on tot és massa llarg per semblar un curtmetratge i massa curt per semblar un llarg.

Una estranya projecció, sens dubte, però a mi cada cop m’apeteix més consumir productes completament allunyats del convencionalisme. Vull una sorpresa al cinema comercial i la vull ja!

Tags: Cinema per (V)ΘZ
No Comments »

He guanyat el 1r premi de poesia a la categoria de batxillerat, accés a cicles de grau superior i cicles pròpiament. L’obra afortunada és tracta d’un sonet i no la considero una de les meves millors obres (no és prepotència, senzillament no vaig aconseguir el que m’hi proposava). Però per ser un dels primers intents de crear quelcom amb una rima i una mètrica subjectes a normes, almenys ha tingut un petit reconeixement (un parell de llibres i un val de 25€).

Oloro el teu perfum al meu coixí,
Beso els llavis de la teva absència.
sé que tu mai més tornaràs amb mi
només vull el teu darrer alè de presència.

I demano raons al cruel destí
per deixar-me, del buit, tota l’essència.
I jo, derrotat perquè no ets aquí.
cercant rima a un trist sonet en potència.

Quant temps sense tu em tocarà viure?
Ho ignoro, però puc dir, ben segur
que l’angoixa dels anys no puc descriure.

Buscaré durant un cert temps, algú
que em robi, ara i adés, algun somriure
Però mon cor només et pertany a tu…

Com que el format de Relats en Català va deixar-me d’agradar fa ja força temps i prefereixo publicar-ho tot al blog, és un tema pendent penjar aqui l’obra guanyadora del 1r premi de prosa de l’any passat, aquest cop, però, a la categoria de 2n cicle d’ESO. Vaig escriure-la setmanes abans dels jocs florals en un moment d’inspiració quasi brutal. La vaig acabar el primer dia i amb prou feines vaig haver-la de retocar després. Aquí us la deixo:

Lleida, 23 d’abril de 2006

Estimat Enric,

Avui és sant Jordi i no has regalat roses a cap noia… jo tampoc n’he rebut i només he regalat un llibre: el que duu aquesta dedicatòria escrita. En vida hauries dit que tot plegat era quelcom massa car, això de comprar roses, que cal estar molt penjat d’algú i tenir-hi un futur assegurat com a parella per a regalar-li una rosa sense la possibilitat de rebre un llibre a canvi (o una morrejada de gratitud, si l’opció cultural no té cabuda als gustos de l’enamorat)…

Ara ja de res serveix que t’ho digui, però estava boja per tu… Oi que vaig ser bona actriu? Te n’hauries enrigut de mi, de la Mireia, sempre tan tímida, carregada de mil martingales que no et deixaven veure la dona enamorada que hi havia darrere. Tampoc te’n culpo, posats a lamentar-nos, l’estúpida vaig ser jo, no trobes?

Al cap i a la fi, el simple fet que l’àngel que et tancava els ulls de nit no fos jo no m’hauria d’haver preocupat… Tu mateix deies que la noia a qui dedicaves cançonetes d’amagat no era per a tu, però que sense ideals no podríem viure, que gràcies als ideals van triomfar les revolucions contra els opressors al llarg de la història, que calia lluitar cada dia per allò que no aconseguiríem, amb la simple esperança estúpida que el nostre destí canviés. Aquestes frases dignes d’un gran revolucionari, haurien arribat al cor de qualsevol si la teva mirada no s’entestés a demostrar que no hi creies… Ella ja t’havia decepcionat massa cops.

M’esclafava contra el llot de la impotència el fet de saber que no series mai feliç, que el teu cor havia decidit cremar per il·luminar una imatge que mai se’t mostraria… I jo, que hi podia fer? M’hauries fet cas? Hauries cregut en mi?

Veia com cada dia anaves renunciant a un trosset d’esperança, i deixaves que el teu cor cremés sense control i en va. I encara va esdevenir pitjor quan ja no et valoraves ni a tu mateix, res t’importava i només reaccionaves al seu nom, per pura i inconscient obsessió. La donaves per perduda, t’havies cansat de lluitar i en fred, les ferides et feien més mal.

Ella va marxar qui sap on, tampoc m’hi feia gaire, i dos setmanes més tard, tu també. Però a ella, la podria trobar si em posés a buscar-la. A tu no, Enric. Sabies que t’estimàvem, no com a algú especial amb qui compartir quelcom més que amistat (en el meu cas), però si com a amic, com un dels millors amics que hem (tinc el gust i el privilegi de parlar en nom de tots en aquest aspecte) tingut mai, creu-me.

Vas ser un hipòcrita… i et vas rendir. Jo lluitaré pels dos, per tu i per mi. T’estimo amb bogeria.

Que descansis en pau,
Mireia

I això és tot. Us desitjaria una bona diada, però a aquestes hores ja no paga la pena.

Tags: Literologia, Vida i misèria per (V)ΘZ
No Comments »

Desperto envoltat d’estris inservibles que, al llarg d’aquests dies, he anat acumulant sobre el terra de l’habitació. És una pena no poder distingir la catifa d’entre totes les ampolles de whysky que aquest matí, gairebé m’ocasionen un accident domèstic. Era força maca. La vam escollir tots dos al rastre, quan rebosàvem il•lusió i felicitat. Ens acabàven de donar les claus del pis i et vas entestar en estrenar, aquell mateix dia, la tarja de crèdit amb fons comú. Recordo la brillantor i la llum que irradiaven els teus ulls aquell matí de juny, dies abans de marxar de vacances a Heidelberg, mentre conduïes i comentaves il•lusionat la pila d’indrets on tenies planejat dur-me.
Una llàstima que un record com aquest es redueixi al que ara ha esdevingut una llorda catifa, no creus?

Els efectes de la ressaca no es fan esperar i intento dirigir-me al lavabo, si les cames m’ho permeten, és clar…
No he estat a temps i he escampat el meu suc gàstric sobre el moble del passadís que ens va regalar la teva mare. A dures penes em puc sostenir dret i són grans els esforços que he de fer per tal de mantenir l’equilibri i no caure dins el toll de bilis i alcohol que la meva miopia em permet enfocar en petits intèrvals.

Mai he viscut cap període semblant a aquest. I molt menys, trobant a faltar algú com ho estic fent amb tu. Però m’ho he buscat tot jo solet i ho mereixo, ara en sóc conscient…
Després de clavar-te la que seria l’última bufetada aquella gelada nit de dissabte, em vàres sorprendre al matí següent, quan no vaig trobar ningú al teu costat del llit. I tot per un absurd…
Dies més tard, no em quedà més remei que assistir als jutjats per culpa de la teva maleïda denuncia i em condenàren a indemnitzar-te enconòmicament coneixent que jo estava en números vermells i que tenia rebuts del pis per pagar.
Aquesta separació ha estat quelcom dur de suportar. No t’ho he deixat entreveure entre togues i advocats, ha estat qüestió d’orgull. Tot i que l’ànima se’m trencava cada cop que les nostres mirades es creuaven i en principi, això no ho hauries de conèixer ja que aquestes quatre ratllotes, sense cap ni peus, em són útils per alleugerir la pressió que m’oprimeix el pit i omple de llàgrimes els ulls. Però suposo que ara ja no s’hi pot ficar remei…

T’estimo i t’estimaré més que res en aquest món boig i caòtic, Nabil i no puc desempallegar-me de la teva esència malgrat posi tots els meus esforços en aconseguir-ho… i tampoc puc oblidar com em miràves aquella gelada i tràgica nit de dissabte. Em sento tan avergonyit d’haver-ho fet…
Encara recordo el sabor mentolat dels teus llavis, el tacte de les teves mans, la força dels teus braços quan em rodejàves amb ells…
Malhauradament ara ja no queda res més que les cendres d’un amor al que ficares punt i final una gelada nit de dissabte. I sé que et serà impossible perdonar-m’ho, per això t’envio aquest escrit, perquè malgrat hagi d’arrossegar aquesta creu els dies que em quedin en aquest món, no quedi cap dubte de què podia haver succeït si no hagués deixat anar tot el que sento en aquestes quatre ratlles.
Però tot es redueix a paraules i les paraules, el vent les enduu…

Sempre teu,

Emir

El maltractament entre una parella homosexual és quelcom desconegut per molts i amb motiu de la celebració dels Jocs Florals vaig decidir tractar un tema tan delicat com aquest, després de rumiar-ho força. Espero que us agradi i, si més no, aportar un granet de sorra a tots els qui han estat víctimes d’un assumpte catalogat, fins i tot, de tabú. Feliç Sant Jordi!!

Tags: Literologia, Relats per Mina ^^
No Comments »