Com ja fa temps que dic, el primer pas per solucionar un problema és reconèixer que hi és, i sobretot, parlar-ne al blog, si aquest tracta com a tema central o secundari la pròpia vida personal. Som-hi, doncs!

Sóc una persona molt susceptible de protagonitzar matances universitàries, i que a més gaudeix amb la violència i la hostilitat. No en el sentit pràctic o físic, però si en el verbal. Puc dir, en una tristíssima defensa que només tracto d’esgrimir la provocació com a cafeïna per a aquesta societat adormida, que viatja en un tren de rodalies del que cal saber baixar. Si jo sóc més filantrop que Robin Hood.

La irascibilitat és un problema força comú, però agafa el seu matís particular, en el meu cas, quan és combina amb una qualitat que resulta com a mínim contradictòria en tot el que jo sóc. És a dir, jo, maldestre, obligat a dur alça en un peu de per vida (tan sols uns quants mil·limetres, això si), miop, gos com el que més, descuidat i curt de gambals a estones lliures, sóc perfeccionista patològic.

Això de patològic és una hipèrbole. Però impacta, oi? Sóc molt exigent amb mi mateix, en alguns aspectes, és clar, però el fet de ser curós i esforçat en totes aquestes facetes em fa exigir un nivell similar o superior en la gent que em rodeja. Simple igualtat, no sóc tant egoista com em penso. Potser és una retorçuda aplicació d’aquella socorreguda premissa del bon monitor d’esplai que fa més o menys així: tracta als demés tal i com t’agradaria que et tractessin.

Tot plegat és una estupidesa de la mida de Notre-Dame, però em crec millor que la resta per haver assolit una sèrie de coneixements, criteris, inquietuds, habilitats o principis que obligo a complir a tothom, com a una guia suprema cap a un món millor. Una ovella amb la gorra de pastor. I mai millor dit.

L’incompliment d’aquest dogma personal em solleva increïblement. És aquí on la supèrbia i la ira fan un còctel de pecats capitals propi d’un bar d’ambient gòtic super-cool, que per altra banda no deixar de ser temptador. Però no he de beure. No puc tastar aquest còctel o m’exposo a una ressaca terrible i no només per a mi, sinó per a tots els que m’envolten.

Com ho he de fer, doncs? Bevent qualsevol altra cosa que no sigui aquest Còctel… Desfogant-me per altres vies que no siguin els crits i els insults. Així doncs, no prendré pas res amb alcohol, sinó que prendré un llapis i una llibreta i anotaré tot allò que m’inquieta i tractaré de que ho acabin pagant les meves maltractades però estimades lletres. Perquè, per molt que diguem, elles no tenen sentiments als que ferir.

Espero, doncs, ser abstemi metafòric durant molt i molt temps.

Tags: Diàlegs interns //