Desperto envoltat d’estris inservibles que, al llarg d’aquests dies, he anat acumulant sobre el terra de l’habitació. És una pena no poder distingir la catifa d’entre totes les ampolles de whysky que aquest matí, gairebé m’ocasionen un accident domèstic. Era força maca. La vam escollir tots dos al rastre, quan rebosàvem il•lusió i felicitat. Ens acabàven de donar les claus del pis i et vas entestar en estrenar, aquell mateix dia, la tarja de crèdit amb fons comú. Recordo la brillantor i la llum que irradiaven els teus ulls aquell matí de juny, dies abans de marxar de vacances a Heidelberg, mentre conduïes i comentaves il•lusionat la pila d’indrets on tenies planejat dur-me.
Una llàstima que un record com aquest es redueixi al que ara ha esdevingut una llorda catifa, no creus?

Els efectes de la ressaca no es fan esperar i intento dirigir-me al lavabo, si les cames m’ho permeten, és clar…
No he estat a temps i he escampat el meu suc gàstric sobre el moble del passadís que ens va regalar la teva mare. A dures penes em puc sostenir dret i són grans els esforços que he de fer per tal de mantenir l’equilibri i no caure dins el toll de bilis i alcohol que la meva miopia em permet enfocar en petits intèrvals.

Mai he viscut cap període semblant a aquest. I molt menys, trobant a faltar algú com ho estic fent amb tu. Però m’ho he buscat tot jo solet i ho mereixo, ara en sóc conscient…
Després de clavar-te la que seria l’última bufetada aquella gelada nit de dissabte, em vàres sorprendre al matí següent, quan no vaig trobar ningú al teu costat del llit. I tot per un absurd…
Dies més tard, no em quedà més remei que assistir als jutjats per culpa de la teva maleïda denuncia i em condenàren a indemnitzar-te enconòmicament coneixent que jo estava en números vermells i que tenia rebuts del pis per pagar.
Aquesta separació ha estat quelcom dur de suportar. No t’ho he deixat entreveure entre togues i advocats, ha estat qüestió d’orgull. Tot i que l’ànima se’m trencava cada cop que les nostres mirades es creuaven i en principi, això no ho hauries de conèixer ja que aquestes quatre ratllotes, sense cap ni peus, em són útils per alleugerir la pressió que m’oprimeix el pit i omple de llàgrimes els ulls. Però suposo que ara ja no s’hi pot ficar remei…

T’estimo i t’estimaré més que res en aquest món boig i caòtic, Nabil i no puc desempallegar-me de la teva esència malgrat posi tots els meus esforços en aconseguir-ho… i tampoc puc oblidar com em miràves aquella gelada i tràgica nit de dissabte. Em sento tan avergonyit d’haver-ho fet…
Encara recordo el sabor mentolat dels teus llavis, el tacte de les teves mans, la força dels teus braços quan em rodejàves amb ells…
Malhauradament ara ja no queda res més que les cendres d’un amor al que ficares punt i final una gelada nit de dissabte. I sé que et serà impossible perdonar-m’ho, per això t’envio aquest escrit, perquè malgrat hagi d’arrossegar aquesta creu els dies que em quedin en aquest món, no quedi cap dubte de què podia haver succeït si no hagués deixat anar tot el que sento en aquestes quatre ratlles.
Però tot es redueix a paraules i les paraules, el vent les enduu…

Sempre teu,

Emir

El maltractament entre una parella homosexual és quelcom desconegut per molts i amb motiu de la celebració dels Jocs Florals vaig decidir tractar un tema tan delicat com aquest, després de rumiar-ho força. Espero que us agradi i, si més no, aportar un granet de sorra a tots els qui han estat víctimes d’un assumpte catalogat, fins i tot, de tabú. Feliç Sant Jordi!!

Tags: Literologia, Relats //