Quan vaig començar a escriure a la xarxa (fa ja més de 3 anys, qui ho diria), el procediment de creació d’una entrada començava sovint amb un fet puntual de la meva vida, que comentava i analitzava, tractant de trobar el fons de la qüestió, amb més iŀlusió que no pas pretensió real de canviar quelcom.

Com que ja fa molt temps que no ho faig i el fet puntual és un però té dos problemes, crec que val la pena abordar-lo i escorxar vilment aquesta societat immunda on se suposa que he de desenvolupar la meva delicada personalitat.

Visc en una bloc de pisos tipus club, amb força serveis, entre ells un menjador comunitari gestionat per una empresa de càtering, on, abans d’ahir, mentre assaboria una escudella impròpia dels termòmetres trempats que llueixen les previsions meteorològiques, l’home de la taula del davant s’ha començat a trobar malament.

És un veí amb uns antològics problemes de cor i ràpidament, la seva dona i la seva germana política han decidit trucar una ambulància. El problema és el que pot arribar a suposar aquesta decisió per l’estupidesa, la ignorància, la desídia i algunes xacres més que afecten al gènere humà i que el dia que l’ensurt no sigui només això, seran causaran la mort d’aquest pobre home.

Al seu moment, aquella família va prendre la decisió d’afiliar-se a una mútua, per a que sel’s dugués a un dels que, en teoria, és dels millors hospitals de Lleida ciutat (privat, evidentment). Els problemes comencen quan volen que es truqui directament a l’hospital en qüestió. No tenen el número anotat ni el telèfon mòbil que van adquirir, pensant en una situació com aquesta. Li ho diuen al cambrer, però el cambrer no està obligat a tenir el número de la clínica, com a molt el de l’ambulància. La desesperació tenyeix les estúpides exclamacions de calma que deixen anar alguns comensals en guàrdia per la situació.

A mi, que ja em coneixeu, em posa molt i molt nerviós la gent comportant-se de forma il·lògica, sobretot si això va contra la integritat d’algú. Encara no ho he superat, però diguem que aquest cop el meu odi visceral a l’escassa longitud dels gambals aliens, m’ha servit per fer allò que els ianquis en diuen una bona obra.

En un curset d’introducció al voluntariat en l’esplai, em van dir que, en situacions d’emergència cal treure la integritat inteŀlectual d’on sigui per tal d’evitar que l’emergència anés a més i a continuació trucar al 112 (totes les emergències en una, de manera que no cal recordar-se de tots els números). Resulta senzill, oi? Doncs la gent és complica la vida quan menys falta fa.

Mentre a la taula del davant estaven trucant a la filla del malalt per demanar-li el remaleït número de telèfon que ella tampoc tenia, jo vaig decidir trucar al 112.

Aquí acaba el primer problema d’aquest anècdota. Entenc que els vincles afectius puguin coŀlapsar gent en una situació així, deixant-los garratibats i sense esma. Però si debò hi ha una mica d’afecte cap a aquesta persona, cal saber-se imposar a un mateix, forçar la victòria de la raó i fer el que cal. Al cap i a la fi, està empíricament demostrat la lògica ha salvat més vides que l’amor. I no vull excuses. Però tampoc se m’haurien de donar a mi: un nínxol al cementiri seria un lloc més adequat.

Seguidament el segon problema. El 112 és un servei d’emergències unificat, però no treballa com a tal. Et fan preguntes per avaluar la situació segons un protocol establert i ignoren el que tu els dius si no és en resposta a una de les qüestions, per a finalment desviar la trucada cap on sigui necessari. Les preguntes, és millor que te les facin només un cop al número d’emergències especialitzat (ja sigui al de l’ambulància, el dels mossos o qualsevol altre), tot i que desconec si me les haurien tornat a fer, ja que amb el desviament de trucada al 061 se’m va esgotar el temps d’espera (que no és precisament, poc). Al meu parer és més eficient aprendre’s de memòria i directament els números de la policia, les ambulàncies i els bombers, ja que tampoc fan un gran servei des del 112… Fa falta tenir molts collons per tenir un servei d’emergències deficient i promocionar-lo.

Ah, per cert, un missatge per als més soferts: el meu veí es troba bé però vista la ineptitud general, podria estar ben mort i des de fa temps. Salut i seny!

Tags: Societat, Vida i misèria //