Amb el braç en alt
Josep Cuní és el puto amo. Això és un senyor. Els cops de puny a la taula que facin falta per a que no es taqui la senyera amb una esvàstica.
Entries Tagged as ''
El mariner
Tractant de saber més sobre Apocalyptica, mestres del cello-rock i monstres de l’omnipresent metal finès, he descobert aquest videoclip, en que, juntament amb Nina Hagen versionen Seemann, una de les millors cançons dels alemanys Rammstein, ídols mundials del tanz-metal.
Treball de recerca o la recerca d’un treball
A Catalunya, els alumnes de batxillerat han de presentar un treball de recerca en algun moment dels dos cursos que dura aquesta etapa. L’habitual al meu centre és començar a treballar a l’estiu que separa 1r i 2n de batxillerat, però jo vaig començar al febrer d’aquest any, amb una documentació exhaustiva sobre l’equació de Drake i una conferència de Jordi Isern, cap de l’IEEC.
Com fàcilment encertaran els més avesats en la temàtica, el meu treball de recerca busca extraterrestres. És un tema de difícil plantejament i que requereix força rigor científic per a no caure en el misticisme, per tal que les conclusions, puguin adequar-se el màxim possible amb aquesta opaca realitat.
I les meves dificultats no acaben aquí. A part del seu difícil tractament, és un tema abstracte i inhòspit en el que cal disposar de molts recursos per a poder fer experiments o un treball de camp seriós i fiable. I per si no fos poc, com que estic investigant sobre el que és un full en blanc, amb milers de preguntes al respecte, quines he d’incloure al meu treball de recerca, com i a qui les puc fer?
Com que totes aquestes qüestions m’atabalen i acabarien esquinçant la raó d’una ment tant delicada com la meva, em llenço al buit des de la paradoxa de Fermi, que des del meu punt de vista és el trampolí perfecte per abordar la recerca de vida aŀlienígena inteŀligent.
Començaré fent una breu descripció del meu punt de partida, la citada paradoxa de Fermi. Una sèrie de càlculs estimats (el més representatiu dels quals és l’equació de Drake) donen esperança per a que hi hagi vida inteŀligent a l’espai exterior i a més, contemplen la possibilitat que aquesta estableixi contacte amb nosaltres. Si les possibilitats existeixen i en algunes estimacions són altes, perquè encara no tenim notícia de cap forma de vida extraterrestre? Això és la paradoxa de Fermi: on s’han ficat?
Més de 200 teories de tota mena intenten explicar el visionari postulat d’Enrico Fermi, així que tot seguit, us n’exposaré una subtria (a partir de les que ja va triar Jordi Isern per a la seva conferència).
Una de les hipòtesis més lògiques i directes seria dir que no existeix cap mena de forma de vida alienígena, ja sigui inteŀligent o no. És terroríficament plausible: penseu en l’espai més gran que podeu concebre mai, sumit per sempre en la buidor d’una obra absurda en total desús. Això donaria arguments als meus estimats cristians i al seu Déu al que ens assemblem (i al que jo reso cada dia, per a que la seva identitat respongui a una bola d’espaguettis bolonyesa). Voldria pensar que no, però és molt possible que això acabi essent una motivació inconscient per a continuar peti qui peti amb el meu treball de recerca.
La majoria de càlculs de probabilitat dels que tinc notícia responen a la cerca de vida inteŀligent, però ningú dóna importància a la vida no inteŀligent, que és majoria democràtica no només en el planeta, sinó en l’espècie humana. Les possibilitats de trobar vida sense tenir en compte si és inteŀligent o no augmentarien força, per una simple ampliació de mires. Penseu en el cas terrestre. Quantes espècies inteŀligents hi ha per a cadascuna que no ho és? Aquesta és la hipòtesi més racional i una sobre les quals es basarà un dels experiments encara per concebre del meu treball. Si féssim un càlcul d’ordre de magnitud cercant éssers ben llestos i formosos, hauríem de multiplicar la xifra per un nombre ben nodrit, que alguns estimen al voltant dels 100 milions, per tal d’ampliar mires i buscar éssers no inteŀligents.
Si les dos teories anteriors responen a una ment equilibrada i racional, les següents entren dins l’àmbit científic com un elefant en una cristalleria. Però com que ningú les ha negat, encara, s’accepten amb recança. Anem amb una de les més famoses: la del zoo galàctic. Té moltíssimes variants i és especialment apreciada per aquest tipus d’indesitjables que creuen que som fills de monstres amb tentacles, vestits de faraona (no pas les d’Egipte sinó la Lola Flores) i performers de fanfàrria romanesa. Resulta que la terra no seria prou madura per pertànyer a una suposada comunitat intergaŀlàctica o estaria sotmesa per una civilització extraterrestre superior. Ells ens observen i saben que hi som, però nosaltres a ells no els podem veure. Esperen que madurem per a convertir-nos en els seus fillols a base de carboni, esperen a que ens engreixem o som víctimes d’un Gran Marcià? Inquietant, subtil i elegant com ella sola, la teoria… Ideal per deixar-ho caure en ple deliri etílic. Algú ha vist Dark City?
I finalment, l’amant, la puta… la que li fot les banyes a la senzilla i lògica teoria de que existeix vida, però que aquesta no és inteŀligent. En multitud d’àmbits de recerca extraterrestre es busca antropomorfisme, matèria orgànica, ones de ràdio convencionals, tecnologia similar a la humana. Però pot no ser així. Pot ser que tinguin una química basada en un element que no sigui el carboni (també hem proposo trobar quin és, ara que s’està desmitificant el silici), pot ser que puguin contactar amb nosaltres però no responguin al nostre esquema mental o que tinguin un sistema de comunicació diferent i inconcebible. A títol personal, crec que la imaginació humana no és suficient per abastar totes les possibilitats que pot donar la variabilitat de factors diferenciadors d’una espècie extraterrestre qualsevol. Algú ha llegit els Mites de Cthulhu?
Només el llibret que conté les possibles explicacions a la paradoxa de Fermi ja deu ser una obra apassionant. Agafeu-vos fort. Al proper post sobre el tema, els objectius concretats i unes quantes explicacions més a la paradoxa abans d’entrar al seguiment del treball en si. Salut!
Manifest freak
A mi que no em diguin que aquest vídeo és dolent. En tot cas, no pretenia ser una proesa de l’audiovisual sinó de la retòrica terrorista. S’apropa un estiu prometedor.
El tipus que tu odies
Porto molts dies tractant d’escriure una entrada explicant la meva orientació política, tractant de concretar-la abans no torni a canviar. I molts dies és més temps del que he invertit en qualsevol altre post.
La raó d’aquest injustificable retard és que, sempre, quan estic a punt de rematar algun paràgraf grandiloqüent en pro de l’intervencionisme o de la gestió equitativa dels capital, sempre topo amb l’eterna dicotomia de la política que m’impossibilita parlar-ne amb claredat i decisió, almenys en termes econòmics. La cosa és molt senzilla de plantejar però molt difícil de copsar i menys de solucionar, ja que està clar que no ens podem quedar només amb un dels dos extrems. El fet és: igualtat o llibertat?
Tradicionalment, el primer s’identificaria amb l’esquerra (socialisme) i el segon amb la dreta (liberalisme), però sota un curós anàlisi, aquesta idea admet moltes variables. Així doncs, el primer que faré per abordar aquest punt i a part en la categoria de política d’aquest blog és desfer-me dels termes dreta i esquerra.
La igualtat implica limitar moviments econòmics, ja que les desigualtats socials vénen donades per la lliure voluntat de continuar invertint en un mateix. Això topa amb el model del lliurecanvisme, que al seu torn creu que la llibertat passa pels criteris individuals, que ningú té perquè condicionar l’us d’un capital que, es miri com es miri, pertany a algú. Em costa bastant defensar la ideologia liberal, però que consti abans de continuar que la comprenc.
La pròpia història ens diu que una societat amb diferències no justificades per la raó i la lògica no és bona. Esclaus contra amos, serfs contra senyors, obrers contra patrons… Però la història, que de puta n’és una bona estona, també parla amb els mateixos exemples sobre la manca de llibertat. Així doncs, només hi han dues alternatives: que tothom sigui igual de lliure o que lliurement triem ésser iguals. La primera és impossible per la pròpia condició carronyera del gènere humà i la segona és encara menys factible perquè implica un triomf en unes eleccions d’un partit comunista seriós (no pas de debò).
Per arribar a aquesta conclusió més valia la pena sortir a emborratxar-se aquestes festes de maig a Lleida (increïble Fito & Fitipaldis). Però podent parlar de política, per a que vols alcohol de garrafa…?
Ja que hi som i que em sap greu esborrar-ho, deixo aquí també el pseudomanifest que m’ha capficat tots aquests dies i que dóna títol a aquesta entrada amorfa.
Sóc com sóc. No tinc una orientació política especialment definida, tot i que el meu currículum parla per si sol. M’he autodenominat marxista-leninista, liberal (amb uns dogmes que m’haurien dut de pet a l’anarcoliberalisme d’haver-los consolidat) i, paraŀlelament, nacionalista radical i, a dia d’avui, una curosa i meditada selecció de tot això, ha donat a la meva ideologia de bufet lliure el matís que ha pres: a ulls de tothom, un rebel sense causa.
Políticament continuo sent nacionalista, independentista utòpic i extremista perillós, catalufo de mierda. No dono suport explícit a un alçament violent i precisament per això, invalido la guerra que va sotmetre al Principat sota domini borbònic. Abomino la gent que nega dogmàticament i amb una ignorància que requereix anys d’entrenament i refinament diari, el fet que Catalunya va ser sotmesa per les armes només per voler triar l’home que regiria el seu destí. En món que hauria de rebutjar la violència com a mitjà, Catalunya ha de ser independent.
Crec en un ideari econòmic que garanteixi la igualtat social. Crec en el gruix dels diners organitzats per l’estat i invertits en serveis per als ciutadans, a pesar de la mala premsa a la que l’actual gestió de l’erari públic sotmet a tot allò que ens brinda el govern. Crec que és millor, que entre tots (el meu Estat utòpic) mirem per tots, que no pas que cadascú miri per si mateix. I si l’estat no mira per nosaltres, la manca de llibertat (si li voleu dir així) econòmica no ens trauria pas la llibertat democràtica. Això si, sembla contradictori que pugui ser així, però la llibertat individual no desapareixeria per a cap altre aspecte diferent de l’econòmic (potser pel religiós, al que prohibiria aparicions públiques de qualsevol tipus, com dic més avall), no tot són els diners.
Respecte a la moral del meu estat, declararia total llibertat sexual i d’expressió i de culte, així com d’expressió (amb algunes boques que sempre estan millor tapades, no seria gaire més que una aplicació seriosa i per a tothom de l’actual legislació). Crec que les religions són una presa de pèl i com que aquest text tracta de ser seriós i respectuós, evitaré dir el que ve darrere d’això de la presa de pèl. La meva política respecte a QUALSEVOL creença seria la relegació total i absoluta a l’àmbit privat, ni notícies per televisió per a cap d’elles, ni fons públics, ni manifestacions (polítiques o culturals) en qualsevol espai públic. A més, els obligaria a una declaració exhaustiva de bens i a una transparència de contes sense precedents. Ah si! I l’estat s’encarregaria de restaurar les obres d’art sacre que valguessin la pena directament i sense cap intervenció de la religió a qui pertanyin, pel bé cultural del país. Quina pena que hagi estat la fe el que hagi dotat a la humanitat d’un major nombre d’obres d’art.
Crec en la llibertat individual per sobre de tot. Això, segons els cànons del liberalisme Provincià i Patètic és una contradicció amb les meves teories econòmiques. N’hi hi ha que diuen que és aquí on rau la llibertat de l’home, però, jo no aplico la filosofia a la política, no amb finalitats pràctiques, almenys. Crec en una cosa que acabo de batejar com egocentrisme social. La realització personal de cada individu durà a una societat més cohesionada, més feliç, on tothom pot dir la seva i sense tenir en compte un invent tant estúpid i tant demostradament verinós com ho és el diner. És per això perquè no suporto els partits polítics, com a entitats col·lectives, ramats mal ensinistrats d’ovelles pintades: els odio perquè anorreen l’individu. No suporto els seus dogmes, perquè són la fe cega imposada des de dalt i la negació de la capacitat pensant dels seus integrants. També odio a tot aquell que no vulgui escoltar un discurs sorgit des de la consciència individual.
Com prou bé és nota, és un text incomplet i desendreçat, amb frases massa allargades i amb canvis de tema molt bruscos per a gent tant equilibrada com vosaltres, apreciats lectors. De totes maneres i això si, l’he guardat, perquè ni que no hi siguin totes, hi han representades una part de les meves idees.
Salut!
