Porto molts dies tractant d’escriure una entrada explicant la meva orientació política, tractant de concretar-la abans no torni a canviar. I molts dies és més temps del que he invertit en qualsevol altre post.

La raó d’aquest injustificable retard és que, sempre, quan estic a punt de rematar algun paràgraf grandiloqüent en pro de l’intervencionisme o de la gestió equitativa dels capital, sempre topo amb l’eterna dicotomia de la política que m’impossibilita parlar-ne amb claredat i decisió, almenys en termes econòmics. La cosa és molt senzilla de plantejar però molt difícil de copsar i menys de solucionar, ja que està clar que no ens podem quedar només amb un dels dos extrems. El fet és: igualtat o llibertat?

Tradicionalment, el primer s’identificaria amb l’esquerra (socialisme) i el segon amb la dreta (liberalisme), però sota un curós anàlisi, aquesta idea admet moltes variables. Així doncs, el primer que faré per abordar aquest punt i a part en la categoria de política d’aquest blog és desfer-me dels termes dreta i esquerra.

La igualtat implica limitar moviments econòmics, ja que les desigualtats socials vénen donades per la lliure voluntat de continuar invertint en un mateix. Això topa amb el model del lliurecanvisme, que al seu torn creu que la llibertat passa pels criteris individuals, que ningú té perquè condicionar l’us d’un capital que, es miri com es miri, pertany a algú. Em costa bastant defensar la ideologia liberal, però que consti abans de continuar que la comprenc.

La pròpia història ens diu que una societat amb diferències no justificades per la raó i la lògica no és bona. Esclaus contra amos, serfs contra senyors, obrers contra patrons… Però la història, que de puta n’és una bona estona, també parla amb els mateixos exemples sobre la manca de llibertat. Així doncs, només hi han dues alternatives: que tothom sigui igual de lliure o que lliurement triem ésser iguals. La primera és impossible per la pròpia condició carronyera del gènere humà i la segona és encara menys factible perquè implica un triomf en unes eleccions d’un partit comunista seriós (no pas de debò).

Per arribar a aquesta conclusió més valia la pena sortir a emborratxar-se aquestes festes de maig a Lleida (increïble Fito & Fitipaldis). Però podent parlar de política, per a que vols alcohol de garrafa…?

Ja que hi som i que em sap greu esborrar-ho, deixo aquí també el pseudomanifest que m’ha capficat tots aquests dies i que dóna títol a aquesta entrada amorfa.

Sóc com sóc. No tinc una orientació política especialment definida, tot i que el meu currículum parla per si sol. M’he autodenominat marxista-leninista, liberal (amb uns dogmes que m’haurien dut de pet a l’anarcoliberalisme d’haver-los consolidat) i, paraŀlelament, nacionalista radical i, a dia d’avui, una curosa i meditada selecció de tot això, ha donat a la meva ideologia de bufet lliure el matís que ha pres: a ulls de tothom, un rebel sense causa.

Políticament continuo sent nacionalista, independentista utòpic i extremista perillós, catalufo de mierda. No dono suport explícit a un alçament violent i precisament per això, invalido la guerra que va sotmetre al Principat sota domini borbònic. Abomino la gent que nega dogmàticament i amb una ignorància que requereix anys d’entrenament i refinament diari, el fet que Catalunya va ser sotmesa per les armes només per voler triar l’home que regiria el seu destí. En món que hauria de rebutjar la violència com a mitjà, Catalunya ha de ser independent.

Crec en un ideari econòmic que garanteixi la igualtat social. Crec en el gruix dels diners organitzats per l’estat i invertits en serveis per als ciutadans, a pesar de la mala premsa a la que l’actual gestió de l’erari públic sotmet a tot allò que ens brinda el govern. Crec que és millor, que entre tots (el meu Estat utòpic) mirem per tots, que no pas que cadascú miri per si mateix. I si l’estat no mira per nosaltres, la manca de llibertat (si li voleu dir així) econòmica no ens trauria pas la llibertat democràtica. Això si, sembla contradictori que pugui ser així, però la llibertat individual no desapareixeria per a cap altre aspecte diferent de l’econòmic (potser pel religiós, al que prohibiria aparicions públiques de qualsevol tipus, com dic més avall), no tot són els diners.

Respecte a la moral del meu estat, declararia total llibertat sexual i d’expressió i de culte, així com d’expressió (amb algunes boques que sempre estan millor tapades, no seria gaire més que una aplicació seriosa i per a tothom de l’actual legislació). Crec que les religions són una presa de pèl i com que aquest text tracta de ser seriós i respectuós, evitaré dir el que ve darrere d’això de la presa de pèl. La meva política respecte a QUALSEVOL creença seria la relegació total i absoluta a l’àmbit privat, ni notícies per televisió per a cap d’elles, ni fons públics, ni manifestacions (polítiques o culturals) en qualsevol espai públic. A més, els obligaria a una declaració exhaustiva de bens i a una transparència de contes sense precedents. Ah si! I l’estat s’encarregaria de restaurar les obres d’art sacre que valguessin la pena directament i sense cap intervenció de la religió a qui pertanyin, pel bé cultural del país. Quina pena que hagi estat la fe el que hagi dotat a la humanitat d’un major nombre d’obres d’art.

Crec en la llibertat individual per sobre de tot. Això, segons els cànons del liberalisme Provincià i Patètic és una contradicció amb les meves teories econòmiques. N’hi hi ha que diuen que és aquí on rau la llibertat de l’home, però, jo no aplico la filosofia a la política, no amb finalitats pràctiques, almenys. Crec en una cosa que acabo de batejar com egocentrisme social. La realització personal de cada individu durà a una societat més cohesionada, més feliç, on tothom pot dir la seva i sense tenir en compte un invent tant estúpid i tant demostradament verinós com ho és el diner. És per això perquè no suporto els partits polítics, com a entitats col·lectives, ramats mal ensinistrats d’ovelles pintades: els odio perquè anorreen l’individu. No suporto els seus dogmes, perquè són la fe cega imposada des de dalt i la negació de la capacitat pensant dels seus integrants. També odio a tot aquell que no vulgui escoltar un discurs sorgit des de la consciència individual.

Com prou bé és nota, és un text incomplet i desendreçat, amb frases massa allargades i amb canvis de tema molt bruscos per a gent tant equilibrada com vosaltres, apreciats lectors. De totes maneres i això si, l’he guardat, perquè ni que no hi siguin totes, hi han representades una part de les meves idees.

Salut!

Tags: Política, Vida i misèria //