Una de les qüestions més complexes que assetgen a la inestable i dubitativa joventut (o la població en general, més aviat) dels nostres dies és sens dubte la visió del propi cos com a quelcom que ha de complir uns cànons estètics, establerts des del que jo anomeno les grans elits mundials de la moda, conspiranoicament parlant. És més fàcil alienar a tots els individus a un gust comú i conseqüentment, a una demanda més fàcil de cobrir, que no pas satisfer les inquietuds individuals que realitzarien a cadascú. És així com el capitalisme es converteix en una dictadura moral (si vols molar, has de ser així o t’has de comprar això altre).

Alguns d’aquests funestos cànons han esdevingut totalment indispensables, com per exemple les dones depilades. La gran majoria dels que ens sentim atrets per les dones, les preferim amb la carn llisa i suau, però estareu d’acord amb mi que hauria pogut no ser així i que tot plegat no respon a una vertadera necessitat (no és pas com mantenir una certa higiene diària), però una dona sense depilar ens produeix hilaritat, o en segons qui, directament basques. Però, ai las… Si en algun moment de la història una dona visionaria no s’hagués començat a depilar, potser estaríem veient les noies de la Gaudí amb un formós i cargolat pelam axiŀlar…

Dintre dels cànons n’hi ha que tampoc atempten contra la salut o no condicionen la vida diària (llevat d’alguns problemes mèdics concrets) o que estan derivats d’una higiene més que comprensible, però n’hi ha al voltant dels quals algunes persones hi fan girar la seva vida, convertint un defecte minúscul, inventat o insignificant en un trastorn obsessiu-compulsiu.

Crec que el cos d’algú és com és i que el que és més antiestètic en tot plegat és trobar un cos tal com no és en realitat (sempre després d’alguns cànons bàsics, indispensables o si es vol, racionals), ja sigui a la força (amb dietes miracle o trastorns alimentaris) o a cops de bisturí. Si el nostre cos és sa, dins d’un paràmetres, no cal que ens preocupem pel nostre pes o figura. Seria fàcil, tothom viuria més feliç i sense pressions… I dic sense pressions perquè, a dia d’avui, aquells o aquelles a qui els agrada gent fora dels cànons de bellesa típics tenen por de confessar-ho. Està mal vist el fet de ser d’una determinada manera i el fet d’apreciar la gent que és d’aquesta manera. Això fa que sigui molt ingrat valorar positivament el propi cos quan aquest no s’acull als maquiavèlics postulats de l’establert.

Per això des d’aquí m’agradaria tractar d’obrir els ulls a la gent i fer una crida per a que es sàpiga discernir i apreciar la bellesa natural, la bellesa per la bellesa, aquella que no s’ha d’exagerar per a que brilli com el més preciós dels estels. I que, com al més preciós dels estels, se’l miri sense por.

Denota una escassa rectitud inteŀlectual fer el que faré ara, però us cito un article de Teresa Viejo avui a l’ADN, però que és força iŀlustratiu sobre el complex que té molta gent amb el seu propi cos (i no només les dones). He ficat la versió en castellà perquè la traducció al bell catalanesc l’ha fet un estruç decapitat i, sincerament, fa pena. Aquí ho teniu, doncs:

Cuando has terminado de ducharte, con la piel acariciada por el agua y los cabellos como ríos negros cruzando el mapa de tu cara, y la toalla se te escurre a la altura de las caderas y se queda clavada ahí, a punto de perderse en el abismo de mis fantasías, me vuelves loco. Te observo de reojo para que no te cubras de repente con la felpa, me prives de tu cuerpo y me sueltes el latiguillo de siempre (”¿Qué miras? ¿A qué estoy más gorda?”) y con una clandestinidad de admirador secreto me repito la fortuna que tengo al tenerte tan cerca. Me gustas cuando sacudes la cabeza dejando el espejo escupido por el mar de tu pelo y cuando te quitas una espinilla invisible en la nariz. Me pierdes cuando te pones de perfil e imaginas pieles flácidas donde yo sólo veo la gloria de tu epidermis. Extravío el sentido cuando te pellizcas el vientre rastreando michelines que yo me comería a bocados. O cuando te vistes con el ceño fruncido por el esfuerzo de meterte en unos jeans que esculpen tus curvas con idéntica habilidad que mis dedos. “Estoy hecha un desastre. Mira que culo”. Mientras, te devoro con los ojos porque no se me desgasta el deseo al pasar los años y al contrario, compruebo cada día que mi mujer es el ser más hermoso que conozco. Me sé de memoria tu ritual matutino, mientras uno y otra nos zampamos el café con los restos de magdalenas que han dejado los niños, y cuando lo recuerdo más tarde en el trabajo, en las reuniones interminables, se me vienen arriba el alma y el cuerpo. Y eso que tú te cambiarías de arriba abajo. Si te gustaras la mitad de lo que me enloqueces a mí te sentirías, mi vida, la reina del mambo.

Fins aquí la vil manipulació d’avui. I recordeu: els humans som més bells del que ens pensem…

Tags: Societat //