En aquests temps que corren hi han dies mundials de qualsevol cosa, però els éssers moralment retorçuts com jo, només celebrem els que ens convenen. Com ara el dia dels blogs, el BlogDay. Avui, com cada 31 d’agost des del 2005 els bloggers de tot el món estan cridats a enllaçar cinc blogs que trobin interessants des del seu propi, prèvia notificació als autors d’aquests, a més d’un enllaç al tag de Technorati, suposo que per a realitzar estadístiques i tota la pesca. Aquí van les meves recomanacions d’enguany:

• El blog d’en Gabriel Bibiloni: juntament amb Toni Ibàñez (o Ibanyes) aquest mallorquí encapçala la resistència dels que encara diem blog en comptes de bloc. És, a part d’un lingüista eminent que ens regala assíduament posts interessantíssims sobre la matèria, la persona que impedeix que la blogosfera és BLOQuegi…
• SpainNews: Potser el blog més conegut d’en mai9. Després de llegir una pila de diaris, en contrasta la informació i la passa pel garbell de la ironia, així com pel sedàs de la mala bava, convertint-se en un nacionalista radical molt perillós.
• El bloc d’en Titot: Blog de tota una autoritat musical dels Països Catalans, Francesc Ribera, a qui devem les inteŀligents lletres dels ja dissolts Brams i que la qualitat de la música catalana sigui la que és, per molt que es digui. Només ell mateix forma part d’incomptables projectes musicals: Dijous Paella, Aramateix, Mesclat…
• Nunquam narrati chronicae: Això a part de ser el blog d’un tipus que tinc la desgràcia de conèixer des dels dos anyets (inconscient de mi…) és un cau on descobrir petites i sorprenents històries. És el laboratori d’alquímia literària d’en Chufo.
• Tribulaciones de un guionista: Consells sense pèls a la llengua, anècdotes del gremi, cites… Tot el que es pot esperar d’un guionista que vol que diguem a sa mare que no és pas guionista sinó pianista en un bordell.

Au, ja he complert!

Tags: Blogs per (V)ΘZ
3 Comments »

A mi no m’agrada el futbol i tot el que s’hi relaciona d’una manera o d’una altra. Tendeixo a desconfiar de tot allò que mou masses per sistema. Quantes vegades hauré repetit això? Bé és igual, que jo venia per allò de ficar-me on no hem demanen.

Antonio Puerta és un jugador del Sevilla FC, un equip de la 1a divisió de la Lliga de futbol de l’estat espanyol i d’ell se’n han dit moltes coses positives arran de la seva desconcertant mort. I a mi dis-me desinformat, però jo no vaig sentir ni el 10% d’aquests afalacs mentre Puerta encara era viu. Som tant arrossegats que justament ara hem d’anar a dir com n’era de bo aquest home?

No vull caure en el tòpic del rebel sense causa en el que molts m’encasellarien, així que provaré de justificar el meu controvertit parer: no creieu que deu de ser frustrant estar mort i descobrir per algun avatar de l’inframón TOT el que no t’han dit en vida? Trobo estúpida aquesta manifestació d’afecte i aquest dol de Messenger (amb pilotetes de futbol o amb roses als nicks) justament ara i per part de gent que no hauria reparat en Puerta si aquest hagués estat un inici de lliga típic. Tot plegat per a que? Segur que a les vostres ciutats enterraven algú avui mateix o segur que a les carreteres que hi menen s’hi ha matat algú últimament. I no us importa.

És un mort i no estic negant els fetitxes recalcitrants sobre el dol i tot això, però és poc menys que incongruent plorar la mort d’un home que s’ha dedicat a l’esport. Potser en menys d’un mes han mort uns quants metges que van salvar moltíssimes més vides que Puerta o algun tipus que s’hagi pres seriosament la millora del seu entorn. O també ha mort Franciso Umbral, un herald de la cultura hispànica. No pretenc menystenir altrament la possible qualitat de Puerta com a jugador, però voldria fer notar que un estat de més de 40 milions d’habitants està plorant un home que donava cops de peu a una pilota. Si algú desbanalitza la tasca de Puerta que sàpiga d’antuvi que es fotrà de peus a la galleda i haurà de lloar tots i cadascun dels jugadors que militen en algun esport, per extensió.

Descansi en pau.

[Per cert, no ve a cuento, però enllaço aquest post per no haver d'escriure jo el mateix...]

Tags: Societat per (V)ΘZ
7 Comments »

Com resa el mestre Fito: un dia tuerces una esquina y te tuerces tu también….

Fins on he arribat? Bé, la resposta és ben clara: enlloc. Els meus temors recalcitrants han ensorrat tots i cadascun dels túnels que podia haver travessat en direcció a la llum. La por del fracàs i la por a descobrir que els demés són sense mi (de fet, sempre han estat sense mi i sempre ho he negat) m’ha deixat aïllat, en la foscor primigènia d’una cova mai explorada per éssers humans o almenys, no per humans tant inestables com jo.

Encara guardo dins meu l’esperança oculta de que algú encengui les llums i tot plegat sigui una festa sorpresa amb molt mala bava… I amb un piscolabis a base de pastilles de clor, càpsules d’arsènic, licor de malson i gambes vives.

Però en comptes de somiar com els meus llavis i dents arrenquen el cap a una gamba viva, seria millor tractar de cercar una paret en la fosca, una paret que seguir, una referència. O tard o d’hora se m’acabarà l’oxigen aquí baix.

Tags: Deliris, Diàlegs interns, Vida i misèria per (V)ΘZ
No Comments »

Si hi ha alguna cosa que odio és la classificació de la gent. Ets de dretes o d’esquerres; de classe baixa, mitja-baixa, mitja, mitja-alta…; heaviata, skater (una vegada algú em va dir que això es deia eskeiter), punkie… Sobre tú pesen un munt de qualificatius, alguns de neutres, d’altres que t’elogien i d’altres que són directament pejoratius. Però tots sense excepció et prejutgen.
I és que és un error gravíssim encasellar una persona. Encasellar-la és suposar-la limitada, negar les seves múltiples dimensions. Aquesta reflexió m’ha vingut al cap reflexionant sobre els emos, una tribu urbana contra la que carregàvem últimament a les nostres tardes de piscina i ping-pong, en aŀlusió a la desídia que ens envaeix aquest estiu respecte a tot (fins i tot respecte als tradicionals jocs de rol).

Com ja és típic, totes les tribus urbanes tenen tres o quatre arquetips que les representen i un escrit que vaig trobar casualment per la xarxa desmentia els arquetips sobre els emo. I és que és això! Jo tinc amics o companys que es poden encasellar en diverses tribus i per algun estrany fenomen, tots sobrepassen amb escreix l’arquetip que els ha dictat la societat, l’aparença o el que sigui.

Aquest encasellament que impliquen les tribus urbanes limiten la vestimenta i l’activitat cultural (musicalment sobretot, però també de cara a determinades peŀlícules icòniques o motius pictòrics concrets) i això provoca la creació irremeiable d’arquetips. I igual que passa amb les tribus urbanes, passa amb qualsevol altre àmbit. Ciències o lletres? Dogmàtic o escèptic?

Jo no sé vostès, però a mi que no em mutilin la personalitat…

Tags: Societat per (V)ΘZ
2 Comments »

Lego!

He quedat afavorit?

Tags: Deliris, Vida i misèria per (V)ΘZ
5 Comments »