Si hi ha alguna cosa que odio és la classificació de la gent. Ets de dretes o d’esquerres; de classe baixa, mitja-baixa, mitja, mitja-alta…; heaviata, skater (una vegada algú em va dir que això es deia eskeiter), punkie… Sobre tú pesen un munt de qualificatius, alguns de neutres, d’altres que t’elogien i d’altres que són directament pejoratius. Però tots sense excepció et prejutgen.
I és que és un error gravíssim encasellar una persona. Encasellar-la és suposar-la limitada, negar les seves múltiples dimensions. Aquesta reflexió m’ha vingut al cap reflexionant sobre els emos, una tribu urbana contra la que carregàvem últimament a les nostres tardes de piscina i ping-pong, en aŀlusió a la desídia que ens envaeix aquest estiu respecte a tot (fins i tot respecte als tradicionals jocs de rol).

Com ja és típic, totes les tribus urbanes tenen tres o quatre arquetips que les representen i un escrit que vaig trobar casualment per la xarxa desmentia els arquetips sobre els emo. I és que és això! Jo tinc amics o companys que es poden encasellar en diverses tribus i per algun estrany fenomen, tots sobrepassen amb escreix l’arquetip que els ha dictat la societat, l’aparença o el que sigui.

Aquest encasellament que impliquen les tribus urbanes limiten la vestimenta i l’activitat cultural (musicalment sobretot, però també de cara a determinades peŀlícules icòniques o motius pictòrics concrets) i això provoca la creació irremeiable d’arquetips. I igual que passa amb les tribus urbanes, passa amb qualsevol altre àmbit. Ciències o lletres? Dogmàtic o escèptic?

Jo no sé vostès, però a mi que no em mutilin la personalitat…

Tags: Societat //