Entries Tagged as ''

HP i el desordre del fènix

Un dels problemes endèmics de les adaptacions de la literatura al cinema és el poc espai de que disposen per blasmar tota la història amb tots els seus ets i uts. Tot sovint això implica renúncies argumentals, com les que podem veure a la cinquena entrega de les desventures del mag adolescent (i més tonto que les pedres) i que, al meu parer, constitueixen la seva flaquesa més evident. Podem apreciar personatges que no es presenten degudament, coses que es donen per sabudes i punts importants explicats tant breument que no destaquen com haurien de destacar.

Però com a història, Harry Potter i l’ordre del fènix, és molt més consistent que la seva predecessora, el Calze de Foc i val a dir que hi ha hagut una millora substancial en l’estil del seu director, David Yates, fins al punt de que podríem parlar de que estem davant de la segona millor peŀlícula de la saga, per darrere de l’inqüestionable Presoner d’Azkaban (la 3a). A més, sembla que per fi ens hem tret de sobre totes aquelles frases de peŀlícula tòpica que enfonsaven les altres entregues. El clima d’amistat entre els tres amics (Harry, Ron i Hermione) sembla per fi que no estigui forçat i les escenes d’inquietuds i rabietes adolescents per fi tenen una certa versemblança.

poster1.jpgUn altre punt a favor, és, com ja es pot apreciar en els llibres, el fet que que la història i el seu protagonista es vagin enfosquint, presentant en Harry com un personatge amb més ombres que no pas llums, imperfecte i turmentat pel seu destí, pel seu passat i en molts moments pel seu complicat present. Aquest fet requereix de més presència de Daniel Radclife davant de la càmera (si, encara més) i li exigeix una millora en la interpretació amb la que compleix sense mèrit, però que almenys significa un cert progrés en el seu estil, molt immadur fins ara. És clar que aquest llepar càmera implica que actors que essent fidels a l’adaptació haurien d’aparèixer molt més a la cinta, quedin desaprofitats, com ja va passar a l’anterior entrega. Rupert Grint i Emma Watson (que cada dia està més bona), els seus dos inseparables amics (almenys en la ficció) són dos actors que han superat de llarg a Radclife des de sempre i que queden relegats a l’estatus de secundaris que també ho són al llibre.

Parlant de secundaris, potser és en el que més ha destacat per la crítica HP5… La llista és ben llarga (sense comptar amb els ja esmentats amics del protagonista): Ralph Fiennes (un molt ben aconseguit Lord Voldemort), Helena Bonham-Carter (la més morbosa Bellatrix Lestrange que es pot concebre), Alan Rickman (sempre inquietant Severus Snape), Gary Oldman (caracterització perfecta de Sirius Black) o l’increïble descobriment d’Evanna Lynch (que a part de ser irlandesa té un punt neuròtic molt atractiu).

Es clar que sobre els secundaris també podem mencionar uns quants dels grans errors de la peŀlícula, dels que ja em feia eco al principi del post. Suposo que pel ritme ràpid que requereix una adaptació d’un llibre com l’Ordre del Fènix (el més llarg de la saga), quasi cap secundari compta amb una presentació com es degut. N’hi ha als que els manquen detalls importants, com ara Sirius Black, d’altres són directament ignorats com Remus Lupin, que en una altra entrega havia marcat en Harry i fins i tot n’hi ha que ningú entén en cap moment que hi pinten, com la Thonks o Kingsley Shackebolt.

Finalment val la pena destacar un punt sobre el qual l’Ordre del fènix tot i el seu ritme frenètic i desconcertant d’adaptació té un tempo molt ben marcat i amè, gràcies als flashos legeremàntics d’en Harry, als decrets d’ensenyança de Dolores Umbridge i als epilèptics extractes del Periòdic Profètic.

Com a comentari personalíssim, val a dir que no entenc la tergiversació del final de la història d’amor entre Harry i la Cho. Suposo que no s’ha volgut ridiculitzar el personatge de Daniel Radclife, però el cert és que hauria valgut la pena ésser fidels al llibre en aquest punt, sobretot perquè ens fa adonar en gran mesura de com en Harry no és tant perfecte com se’ns havia venut fins al moment.

Supera amb escreix la mediocritat però és queda molt lluny de la memorabilitat.

La cançó del bard

El disc solar dibuixa lentament la línia de l’horitzó. És el nou dia després de la llarga nit. És la visita inesperada. La panacea universal que guareix les ferides del moribund… Lluny de casa i sense voler-hi tornar, el guerrer enfunda la seva katana després de retirar-ne la sang amb un mocador, que abandona al cap de batalla, cobert de morts fins allà on arriben els ulls. Els seus companys han partit, amb por del que hi ha més enllà de l’horitzó i que el sol no iŀlumina. Però ell no.

Minuts després de l’alba es comença a sentir el zum-zum de les mosques, que àvides de carn putrefacta acudeixen als cadàvers dels enemics morts en la cruenta batalla.

Envia una pregària als de casa, recorda la seva terra i es treu la nohkan de la seva funda. Bufa una melodia trista que trenca com un subtil llampec l’ambient cada vegada més xafogós. Entona una tonada de comiat, trista, digna i la talla en sec, per recitar un poema antic, que lloa la figura de tots aquells que, com ell, fan recordar la història, com si fossin guardians del passat que evita que aquest torni al present…

Avui tothom en sap,
de bards i cançons
quan la fi m’hagi arribat,
tancaré els meus ulls
per anar a un món ben llunyà,
on potser ens trobarem.
Però ara escolta el meu cant
sobre l’albada en plena nit
Cantem la cançó del bard!

I es que demà, se’ns endurà lluny!
Ben lluny de la llar
I mai ningú sabrà els nostres noms
però nostres tonades perviuran…
I és que el demà, se l’endurà el vent!
Les pors del present…
Se n’hauran anat
Gràcies a les cançons

Només hi ha una cançó
a la meva ment
Contes d’un gran bard
que visqué lluny d’aquí
Ara els bards no hi són
I és el moment de partir
Que ningú pregunti pel nom
d’aquell
que narra la història…

I es que demà, se’ns endurà lluny!
Ben lluny de la llar
I mai ningú sabrà els nostres noms
però nostres tonades perviuran…
Demà, tot es sabrà…
Sol no estaràs
I no tinguis por
del fred o la foscor
Perquè les cançons perviuran
Totes perviuran!

(adaptació lliure i traducció de The bard’s song- In the forest de Blind Guardian)

Mitja obra mestra

Ahir vaig tenir la sort o la desgràcia de veure Planet Terror, la meitat de Grindhouse, el projecte conjunt de Robert Rodríguez i Quentin Tarantino. Feia molt temps que no anava a una sala de cinema i el retrobament ha estat més que memorable i precisament amb aquesta cinta de Rodríguez que tantes hòsties s’ha endut per la crítica i el públic d’arreu (fins i tot ha estat separada de Deathproof, l’altra meitat del projecte Grindhouse per a tractar de millorar les recaptacions a Europa).

La intenció de Rodríguez era rendir homenatge al tipus de cinema que ha creat a directors com ell i a tota una escola de direcció basada en la sèrie B (des del gore fins a les historietes de mafiosos sense trascendència). Val a dir que ho ha aconseguit, ja que a Planet Terror s’hi apleguen tots els elements característics del gènere i a més destaca artísticament parlant, tot i la poca destresa característica del gènere.

I és que analitzant cadascun dels elements que componen la cinta per separat deduïm que no és una peŀlícula gaire bona, però en conjurar-se tot plegat i amanit amb alguns tocs magistrals de la direcció (perquè per molt que es digui Rodríguez és gran, molt gran) construeix una obra més que memorable. La violència sagnant, el fàstic deliberat (i explorat fins a extrems inimaginables) o l’atracció que desperta la caracterització dels personatges femenins configuren l’escenari perfecte per a que Rodríguez deixi anar les seves petites perles i capturi el ventall d’emocions dels supervivents en un entorn artístic on les actuacions no són especialment bones.

També m’agradaria destacar a part dels petits fetitxes de la peŀlícula, molt ben trobats (el tabac, les injeccions, la salsa barbacoa, els dos contra el món…) i ben típics tan en una cinta signada per un director de l’estela de Tarantino com en una sèrie B, la provocació que suposa tot el metratge en si. Fer cinema així és atacar el gust establert i començar a induir al 7è art la virada cap a l’abstracció que han patit ja disciplines com la pintura o l’escultura. Hi ha molts directors que exploren el surrealisme deliberadament, però poques vegades una peŀlícula ha significat un atac tant global contra la manera d’entendre el cinema al món occidental com ho ha estat Planet Terror.

M’ha marcat.

Jours

Hi ha dies en que canvies el vodka negre sol pel malibú amb suc de pinya… Hi ha dies en que els riffs agosarats i les històries apocalíptiques es veuen relegades per les veus ensucrades i les balades costumistes. Hi ha dies en que potser et vesteixen a ca l’Inditex en comptes de deixar-los fer als de can Bioworld. Hi ha dies en que més et val no preocupar-te pel que t’envolta. Hi ha dies que s’entomen millor fent el que fa tothom…

Hi ha dies en que passes de mirar Luis Royo a flipar-te amb Jordi Labanda. Hi ha dies en que jugues al mentider en un bar, en comptes de ser al soterrani de sempre jugant a La crida de Cthulhu. Hi ha dies en que més val ser la resta i no ser tu.

I és que tothom necessita dies rossa xiclet o verd llima. Hi ha dies que, havent de triar un color per nassos (perquè cecs no som), s’acaben convertint en dies groc fluorescent. I ja no saps si t’agrada o és que t’hi has acostumat.

LVB 2007

El dia 20 de juliol vam marxar de colònies l’Alegria, la Reflexió, la Dolçor la Maduresa, el Magnetisme, la Garantia de futur, la Complicitat i un servidor, la Imaginació, capitanejats per la paraula feta home per tal de realitzar la nostra tasca ludicoeducativa sobre una quarantena d’infants i joves.

Al llarg de les colònies, hem viscut moments de tota mena, en els quals he estat protagonista o fins i tot desconeixedor. 11 dies que han confeccionat un mosaic enorme de relacions interpersonals, crits d’autoritat, abraçades, rialles infinites, música, reflexions, hores sense dormir…

Però després d’aquests dies crec que cal fer un Informe personal i plantejar-me si viure la vida tal com l’estic vivint m’està aportant tot el que vull. Així doncs, poc a poc, induiré una altra metamorfosi a la meva persona per tal de gaudir més la vida i no menjar-me tant el cap, que falta em fa, si no em vull convertir en el personatge que interpreto a In vino veritas.

M’ha agradat descobrir grans persones darrere de panyoletes blau marí, m’ha agradat reinventar amistats i fer ferms propòsits de futur amb les noves generacions de l’esplai.

M’ha agradat tant que he plorat moltíssim, perquè no deixa de fer-me por l’abisme al qual em disposo a saltar: ara mateix, estic sortint de debó de la meva closca, complint de debò l’informe EGO

Una vegada més, les colònies m’han canviat la vida i em pregunto fins quin punt tota la motxilla de sentiments que ha tornat amb mi no són producte d’aquesta síndrome de big brother tant coneguda per aquells que ens veiem obligats a conviure forçosament una temporada. Suposo que les coses es van ficant al seu lloc i que val la pena aprofitar els miratges, que no deixen de ser reflexos tergiversats d’una realitat llunyana.

Genial. Bona nit, bons germans…