Sempre m’he preguntat què es deu sentir quan s’és mort, i sempre m’he respost que és una pregunta sense sentit, ja que el sol fet de ser mort implica deixar de tenir qualsevol tipus de sentiment, ja que aquest al cap i a la fi va plenament lligat al funcionament físic i, per tant, a la vida
(…)
És aquesta debilitat humana d’imaginar la no-vida des del punt de vista de la vida. És una cosa semblant a intentar imaginar-nos l’infinit, el buit o l’eternitat: senzillament, el nostre sistema és completament incompatible amb això, perquè aquest sistema té dos punts de referència (tres segons com es miri) sense els quals senzillament no és: l’espai i el temps, i per tant, l’existència. No podem imaginar l’infinit o el buit perquè es perd tot referent d’espai, no podem imaginar l’eternitat perquè es perd tot referent de temps; no podem imaginar la mort perquè es perd tot sentit d’existència.
(…)
I malgrat tot, que poc important i que fàcil que és viure. La frase era d’Ayn Rand, obviously.

Inmillorable post filosòfic que ens regala la Nausicaa a Nel mezzo del camin di nostra vita.

Jo sempre he entès l’existència com a quelcom inexorablement limitat. La futilitat de l’home és una de les màximes des d’on s’envola el meu confós pensament. No és per cap plaer nihilista, que a mi també m’afecta, sinó que la meva raó no veu cap prova fefaent d’una protoexistència post-mortem. Si algú vol lliçons d’humilitat, podríeu llegir The shadow out of Time d’HP Lovecraft, tot i que no es relacions gaire directament amb el tema.

Costa molt imaginar-nos renunciant a tot el que som i a tot el que hem estat, costa molt concebre que és l’abolició total de la persona, relegant-la a l’àmbit del record i tot sovint, ni això. Res del que fem ens allunyarà de la mort. No servirà de res que deixem fills en aquest món, que plantem un arbre o que escriguem un llibre. Si algú vol una lliçó per a imaginar-s’ho o moltes altres lliçons, potser us ve de gust visionar Les invasions barbares de Denys Arcand.

La vida és un caprici químic sense gaire sentit. És cert que la matèria tendeix a combinar-se i que potser hi hagi un cert determinisme atòmic amb l’origen de la vida com a destí, però tot i així, el sentit segueix sense ser-hi. I aquí no hi cap recomanació.

Alguns s’aferren a la consciència de l’ésser i a la nostra psique més inexplorada. Un bon ardit, ja que sembla que en el cervell no hi ha lloc físic per a tot el que s’hi dóna, que no tenim un cervell tant diferent dels primats superiors. En fi, no tinc arguments contra això, només referir-me a allò de que tot principi té un final i si la nostra consciència en té dels dos, un bon moment per a que es doni el segon (i estalviar problemes sobre plans d’existència i dimensions) és la mort de l’individu.

Ja paro aquí. Sembla que hagi pres quelcom no recomanable. Potser només m’he empassat ressentiment quan no tocava.

Tags: Blogs, Cites, Deliris, Diàlegs interns //