L’únic vincle que m’uneix amb Myanmar és un viatge que va fer una tieta materna amb el seu company i del qual me’n vaig endur una samarreta amb l’alfabet birmà. Però amb menys ja faria, per a que m’indignés la situació que està vivint aquest país en nom del pixantinterisme personificat.

El pitjor argument que es pot donar contra quelcom és la violència. Si l’exèrcit birmà està responent amb violència, és que el poble té raó. Si s’ha matat un fotògraf, es tanquen cibercafés, es restringeix la connexió a internet, és que l’exèrcit s’equivoca. Els interessos d’uns pocs serveixen de pretext per esclavitzar més de 50 milions de birmans.

I l’ONU només ha estat capaç d’enviar-hi un representant. I el lluitador per la pau, la democràcia i la llibertat? Potser Xina és molesta si s’actua contra el règim militar? Venen ganes de vomitar sobre el món. Com es pot permetre l’existència d’un règim així?

Però que podem fer sobre Myanmar? Bloquejar-lo com a Cuba? Envair-lo com a Iraq? Enviar cartes als nostres governants, als ambaixadors, a la puta mare dels militars birmans?

Sincerament, no ho sé, però crec que un primer pas seria no girar la cara al que està passant. No és la solució, però hem d’estar disposats a recordar-ho en futur, sigui quin sigui el seu desenllaç. Si no podem solucionar un problema, que menys que reconèixer que hi és.

Tags: Política //