Cal acabar amb la mediocritat de les gravadores humanes, que només repeteixen el que se’ls ha dit, sense processar-ho mínimament. Hem de posar fi als còmplices del càncer psíquic i cultural de la nostra societat. És necessari ficar-hi tota la nostra empenta en acabar amb els ximpanzés que res volen saber del contrast i la comparació de les seves idees. Cal que preparem les baionetes de la ironia, que fem acopi de les bales de les indirectes i que ens vestim amb el vestit de camuflatge que més confiança inspiri al dogmàtic dissident per esclafar-lo amb força quan no s’ho esperi.
Cal que duguem a les ments l’anarquia i la llibertat del saber, la costum de la qüestió. Perquè en nom de la costum de la no-qüestió s’ha matat, s’ha deportat, s’ha torturat i s’ha deixat fer impunement a milers d’energúmens conscients del gran mal que ens afecta.
Anorrear el dogmatisme ha de ser la nostra màxima prioritat, no podem perdonar cap encarcarament mental, cal que tots siguin executats sense un sol àtom de pietat. AIxí i només així posarem fi als dantescos problemes de causen amb la seva insofrible passivitat i amb al reafirmació d’idees que ni tan sols entenen perquè no les qüestionen. Així i només així podrem instaurar un nou ordre, en que ningú repetirà el que sentirà, sinó que per llei i consciència moral estarà obligat a matissar-ho i alterar-ho segons el seu criteri per arribar poc a poc a la societat perfecta, partint de la millora constant de la idea.
Durant anys em viscut en aquest règim de papagais de fireta i ja no estem disposats a tolerar ni un segon més una bossa el cap en nom d’una idea que autènticament només posseeixen un parell d’individus manipuladors. No volem una sola bossa, que ens privi del dret de la qüestió, de la rèplica, del sanejament de l’Ideal, no volem cap bossa que ens privi de l’aire o de la vida mateixa.
No podem permetre la continuïtat dels abanderats del màxim enemic de la llibertat i la perfecció. No, quan estem en poder de garantir a les generacions futures l’absència del dogma. O és que volem que als nostres fills els violi mentalment el primer demagog amb qui es creuin? O és que volem una moral unitària, per a que a tots se’ns sodomitzi en al mateixa posició i sense oferir la més mínima resistència?
Alcem-nos, pensem lliurement i conquerim els bastions de la creença cega i estavellem-la daltabaix de la torre de l’homenatge! Qüestionem-la! Que un crit d’individualisme unitari és senti des de los Angeles a Japó i de Groenlàndia fins a la Patagònia! Tots fent pinya, amb tu no podran!

Quina contradicció més maca…

Tags: Deliris, Societat per (V)ΘZ
No Comments »

Sento recórrer al títol sensacionalista però l’entrada s’ho val. Al capgròs de Romano Prodi se li ha acudit de fer un projecte de llei pel qual els bloggers i demés particulars que publiquin a la xarxa s’hauran de registrar, empassant-se les limitacions que això implicarà per a la seva activitat.

Segons publica la Repubblica (valgui la redundància xD) i comenta Vilaweb tots aquells que publiquin (que de fet això és una abstracció ben gran) quelcom a través d’internet des de territori italià s’haurien de registrar al ROC, una mena de cens de publicacions cibernètiques i al que a més, sembla que serà fotut ser-hi acceptat degut a possibles traves burocràtiques (és clar que segons el mateix diari altre cop, el registre serà senzill… disculpeu el garbuix d’informació i la pobre qualitat d’aquesta però estic treballant sobre una versió traduïda per una màquina). En principi tota publicació inscrita al ROC ha de comptar amb un periodista al darrere que es faci responsable dels continguts.

Bé, ara bé l’explicació de perquè Berlusconi molava, amb tots els respectes pel poble italià. La gràcia d’un blog és que es dóna veu al ciutadà que no en té, perquè si jo ara em presento en un ple municipal del meu ajuntament per tal de fer-me escoltar, el més probable és que me’n fotin fora a hòsties. A més, si un dels objectius de la llei es vigilar les injúries a través de blogs i demés mitjans on-line… El cert és que si comencèssim a aplicar el respecte cap a la persona, la seva dignitat i aquestes coses en que tothom defeca quan no mirem (i quan ho fem també); veig a molts periodistes de tots colors plegant la paradeta. Sense anar més lluny, divendres al Sé lo que hicisteis va sortir un peix gros de la COPE dient que la SER és una emissora de terroristes suïcides. Sublim. Si als grans no se’ls exigeix respecte, com n’han d’exigir als més petits i modestos (però amb un ego de tres parells de collons)?

Sóc un pèl innepte en reconèixer aquest punt, però quin propòsit exacte persegueix un registre meticulós de l’activitat blogosfèrica (el més probable és que no hagi entès el que he trobat per la xarxa al respecte)? Estic segur que no és res a favor dels internautes, tipus un lloc de pings, un digg estatal, uns fòrums sobre ètica periodística… Més aviat es tractaria d’una idea inspirada en el model xinés on el govern totalitari té la potestat de controlar el que es publica al llarg i ample del país, coaccionant els seus propis ciutadans. I ja no parlem de que a sobre sigui fotut inscriure’s, que s’hagi de pagar per fer-ho o que, com diu Vilaweb calgui pagar per tenir un blog.

Finalment, darrera qüestió. Si els bloggers han de tenir a darrere seu un periodista que els legitimi (però que no hi ficarà gaires ganes), jo vull que els governants tinguin al darrere un ciutadà escollit aleatòriament cada poc temps que l’acompanyi fins i tot al bany, no fos cas que en algun moment determinat al càrrec erecte en qüestió se li acudís trair els ciutadans que l’han assentat a la poltrona. Sincerament, puc entendre els propòsits maquiavèlics al darrere d’un pretès registre, però no té ni cap ni peus que un periodista certifiqui, filtri o aprovi els continguts d’un lloc a internet, a no ser que sigui el seu propi.

Sempre que s’ha legislat a internet, s’hi ha sortit perdent. No la cagui, senyor Prodi. Capisci?

Tags: Blogs, Societat per (V)ΘZ
No Comments »

A l’última peŀlícula de Quentin Tarantino, Death Proof, Vanesa Ferlito (ex CSI-NY, la que no volia que li miressin el cul, amb tota la raó del món) i Kurt Russell protagonitzen aquesta escena de ball, potser signe identitari en molts dels films del senyor de Knoxville, Tennessee. Bé de fet, la protagonitza la Vanesa sola. Ella se basta y se sobra. Veureu perquè…

Però potser el més recomanable és obrir l’enllaç a YouTube i veure’l a pantalla completa.

A més artísticament, a part de tot el mèrit diguem-ne, físic, aquest tall té molts punts al seu favor. Mireu el travelling de 1′53” fins a 2′07”. La música l’hi fiquen els The Coasters amb Down in Mexico, un dels millors temes de la imparable banda sonora del que molts diuen que és la pitjor peli de Tarantino.

Tags: Cinema, Música per (V)ΘZ
No Comments »

L’alba ha aparegut per l’esmolada vora de l’horitzó ja cadàver. Jo segueixo patint pel meu futur, perdut en algun límit tendint a zero en la infinitat a la que tendeix l’univers. Em pregunto, com ja vaig fer en certa ocasió si té un significat i una finalitat real tot el que pugui fer a partir d’ara. El cert és que la metafísica no és una ajuda gaire apreciable en la confusa cruïlla lectiva (o fins i tot professional) en que em trobo.
No he parlat mai amb tot luxe de detall sobre les meves opcions en cas d’acabar el batxillerat amb relatiu èxit. I com que ara sóc vertaderament conscient, no només de forma teòrica si no pràctica, de com em costarà poder fer alguna cosa de profit (llegeixi’s que hi gaudeixi) potser va essent hora de fer una declaració d’intencions per tal de tirar-me en cara a mi mateix quan em foti una bona hòstia.
Les principals opcions (universitàries totes) són les següents:

• Medecina a la UdL: ni somiar a entrar-hi, la nota està entre el 7 i el 8, però les places estan copades per nens pijos que entren amb notes inflades i que no han fet les PAU; estrangers que tampoc en fan i gallecs que les tenen més fàcils que a Catalunya. El paradigma de la igualtat de condicions.
• Comunicació audiovisual en alguna universitat de la metròpoli. Nota més alta que a Medecina per a la UPF i cosa de mitja dècima més baixa a Bellaterra. Seria bonic.
• Publicitat i relacions públiques també en algun lloc de la ciutat nodrissa: El més inassequible seria la UAB amb notes de tall al voltant del 7,5. Molt atractiva, lucrativa i genial.
• Biotecnologia a la UdL: sembla ser que seria una continuació del meu batxillerat amb un futur realment interessant. Nota d’accès al voltant del 7, relativament assequible
• Algun magisteri a la UdL. La meva encara curta experiència com a monitor m’ha fet veure que la de mestre (que no professor) és una sortida en la que tampoc em defensaria tant malament. Serà on acabaré si no tinc sort (ni voluntat) amb les anteriors.

Però és clar, estem amb allò de sempre. La preavaluació del primer trimestre acostuma a coincidir amb un desànim ben lògic. Les notes no són el que s’espera i en un tipus com jo, tant donat a la vagància i a la vida contemplativa això esdevé un problema de difícil solució. La retentiva que m’ha estat ajudant tots aquests anys comença a saturar-se i només hi ha un reduït nombre d’aliats que la pot ajudar: l’esforç i la dedicació, maltractats i ultratjats per la meva personalitat des de temps immemorials.

Sembla ser que quan una entrada es classifica sota una tríada funesta de categories com són els Deliris, els Diàlegs interns i Vida i misèria, aquesta tendeix a ser totalment incongruent. Així doncs aprofito que el mal ja està fet per afegir que m’agradaria reestructurar les categories del blog, que demà faig una petita excursió amb l’escola per la Segarra i l’Urgell i que Gamma ray mola.

Tags: Deliris, Diàlegs interns, Vida i misèria per (V)ΘZ
4 Comments »

La felicitat injustificada i les existències vibrants, brillants, s’apaguen amb una lenta cadència. Després de l’equinocci, l’època d’abundor i exuberància en començarà a patir els estralls. Els colors que volen per l’ambient i es fiquen dins les coses com insectes hiperactius sobre delicades flors, van disminuint.
Si el fred no acaba amb nosaltres i la grisor obligada no ens aliena, podrem esdevenir els qui donem els colors (només per als nostres ulls) fugits amb l’equinocci. Per uns mesos caminarem per ciutats dormitori dorments, per immortals natures mortes on només l’efímer xiulet del vent gosa trencar el silenci de la letargia.
Després de l’equinocci serà el moment de cercar-nos, de retreure’ns, de deixar la nostra ànima dins el nostre cos, per tal de protegir-la de l’hostil solitud que creix i es multiplica, mòrbida, a l’exterior.
Després de l’equinocci cal retrobar-nos nosaltres, descobrir als supervivents i gestar el nou ordre. Cal donar llum a nous projectes: vides i morts, tiranies i anarquies, pintures i músiques, fills i bastards, tumors i mals lletjos, còpules i amors, a l’ego i als demés.
Jo us esperaré, amics, dies després de l’equinocci (els que trigueu a arribar): beurem intensos beuratges, veurem increïbles visions, obrarem magnífiques obres i escriurem aclaparadors escrits.
Després de l’equinocci, amics, mentre ningú sigui, serà el temps en que nosaltres serem.

Tags: Literologia per (V)ΘZ
1 Comment »